L’endemà de les eleccions, sembla ser que La Marina ha tornat als seus orígens. Tirem una mica la vista enrere, a anteriors eleccions per veure com ha estat això.
El final de les promeses d’un mon feliç, on hi hauria per a tothom habitatge, cotxe, sortides a sopar fora de casa els caps de setmana i encara en quedaria per anar de vacances, va arribar; però com que reaccionar ja costa individualment, encara més quan s’ha de fer en grup, en aquest cas barri; hem trigat tota una legislatura.
L’any 2011, ja immersos en la crisi, encara ens creiem que havíem entrat a la “classe mitja” que els polítics ens havien promès per quedar-nos-hi. No vàrem tenir temps d’adonar-nos de que només era un miratge i la cançoneta del senyor Aznar “España va bien” que encara va sonar els anys de govern de Zapatero a les llistes dels Principales: la teníem tant apresa que ni tant sols els moviments que hi va haver a partir del mes de maig de 2011 no van fer canviar els vots del nostre barri a les generals del novembre d’aquell mateix any. No va passar de ser una excentricitat d’un grapat de hippies, que els ben vestits van anomenar “perroflautas”. I els vots de les generals d’aquell any al nostre barri es van repartir entre PSC, CiU i PP, o sigui, els que ens van dur a la crisi o, si més no, no van evitar que hi anéssim de cap.
La Marina, que ja des d’abans de la guerra va ser un barri sempre en lluita, fos per la gent que l’habitava, o pel nucli industrial que l’envolta, ha estat un barri mobilitzat, torno a repetir, pels seus drets i per solidaritat. En canvi, aquests darrers anys als que em referia abans, han estat empassats per un conformisme que no li és habitual. Potser els nouvinguts no, però quasi tots els Mariners tenim un avantpassat o un parent que s’hi ha deixat la figura lluitant per els seus drets i per els dels altres. Si fa poc que viviu a la Marina, podeu anar a consultar qualsevol de les novel·les d’en Paco Candel, on hi trobareu reflectida aquesta característica dels veïns.
Cal remarcar que a les eleccions autonòmiques del passat setembre, els vots van anar a parar quasi en el mateix nombre, per als partits de les dues tendències: Ciutadans i el Partit Popular per als nacionalistes espanyols, o sigui contra la independència i la consulta, i Junts pel Sí i CUP per als nacionalistes catalans, o sigui independentistes, quedant Catalunya Si que es Pot, a favor de la consulta en quart lloc, una mica per darrere del federalista PSC.
I aquest dia 20 de desembre, el nostre barri ha deixat aparcats els nacionalismes tant espanyols com catalans per tornar a les arrels, que no són ni més bones ni més dolentes que les d’altres barris; només és el que ens caracteritza. I la Marina ha votat majoritàriament a En Comú Podem, que no és un sol partit, sinó una coalició d’un quants, podríem dir que els més representatius de l’esquerra; i mirant els percentatges, han obtingut més vots que tots els que van aconseguir els grans partits junts tres mesos enrere.
Doncs això, hem tornat a connectar amb els avantpassats, o potser és que ens hem adonat que som al 2016 i el metro encara no ha arribat, que no tenim poliesportiu, que els joves estan sense equipaments, etc. Potser, ara que hem coincidit en el vot la majoria de mariners, seria cosa de posar-nos d’acord en totes les altres coses que afecten al barri, independentment de en quin sentit hagi anar el vot de cadascú.
