Paula F Caparrós
Resident de Medicina Familiar i Comunitària del CAP Carles Ribas
L’Ana té 45 anys, és professora, està casada i té dos fills. La seva mare té una malaltia crònica que cada cop requereix més cures. L’Ana és inquieta i activa, encara que des de fa temps sent que les hores del dia se’n van entre les extraescolars dels nens, les cures de sa mare, la casa i l’escola. Cada vegada dorm menys, poques vegades té temps per fer exercici o sortir amb amics. Un dia, després de separar una baralla al pati, l’Ana comença a trobar-se malament, amb mal de panxa i molta inquietud. Al principi pensa que són els nervis, però al cap d’una estona comença a sentir palpitacions i dificultat per respirar, de manera que decideix consultar a urgències.
El Lluís té 52 anys, és fumador, hipertens, treballa de directiu d’una multinacional. Va estar casat fa anys, però des del divorci no ha tornat a tenir una relació llarga. No té fills. De vegades li agradaria formar una família, però és conscient que la conciliació familiar seria molt complicada amb tantes hores extres i viatges de feina. Un dia, en tornar a casa del treball, Lluís sent un dolor opressiu al pit, al principi lleu, que es va fent més intens i després comença a anar cap al braç esquerre. Ràpidament, agafa un taxi i se’n va a l’hospital.
Quan l’Ana arriba al triatge de l’hospital i explica els seus símptomes l’orienten com una crisi d’ansietat, li donen un diazepam i s’asseu a esperar a ser atesa a la sala d’espera.
Quan el Lluís arriba, li fan un electrocardiograma i ràpidament li prenen mostres de sang i avisen els metges.
Tots dos tenen un infart agut de miocardi.
A les facultats de medicina ens ensenyen que la principal manifestació de l’infart és el dolor toràcic, que es diferencia en “típic”, el dolor al pit irradiat a braç esquerre, i “atípic”, una altra forma de presentació més freqüent en dones i persones diabètiques, molt més inespecífica. Molts estudis evidencien que el dolor toràcic atípic és tan o fins i tot més freqüent que el típic, i quan la pacient és dona hem de valorar sempre la presentació “atípica”. Per què, llavors, continuem anomenant-ho així, quan és el més freqüent a la meitat de la població?
La medicina ha estat històricament feta per i per a homes, i la referència en moltes patologies i tractaments continua sent el pacient masculí. Això repercuteix en l’assistència sanitària i hi ha molts exemples que ho confirmen: algunes malalties com l’anèmia tendeixen a normalitzar-se i en molts casos hi ha un retard diagnòstic a les dones respecte als homes. Molts símptomes físics s’invisibilitzen en atribuir-se a ansietat o depressió, i el 85% dels psicofàrmacs es prescriuen a dones, a qui es tendeix a medicalitzar molt més. Per no parlar de la càrrega que històricament les dones tenen quant a cura i conciliació, la qual cosa acaba repercutint en la salut individual.
Per tot això, és important incorporar una mirada amb perspectiva de gènere als nostres barris i també a les nostres consultes.
