La bretxa de gènere a la salut

Paula F Caparrós

Resident de Medicina Familiar i Comunitària del CAP Carles Ribas

L’Ana té 45 anys, és professora, està casada i té dos fills. La seva mare té una malaltia crònica que cada cop requereix més cures. L’Ana és inquieta i activa, encara que des de fa temps sent que les hores del dia se’n van entre les extraescolars dels nens, les cures de sa mare, la casa i l’escola. Cada vegada dorm menys, poques vegades té temps per fer exercici o sortir amb amics. Un dia, després de separar una baralla al pati, l’Ana comença a trobar-se malament, amb mal de panxa i molta inquietud. Al principi pensa que són els nervis, però al cap d’una estona comença a sentir palpitacions i dificultat per respirar, de manera que decideix consultar a urgències.

El Lluís té 52 anys, és fumador, hipertens, treballa de directiu d’una multinacional. Va estar casat fa anys, però des del divorci no ha tornat a tenir una relació llarga. No té fills. De vegades li agradaria formar una família, però és conscient que la conciliació familiar seria molt complicada amb tantes hores extres i viatges de feina. Un dia, en tornar a casa del treball, Lluís sent un dolor opressiu al pit, al principi lleu, que es va fent més intens i després comença a anar cap al braç esquerre. Ràpidament, agafa un taxi i se’n va a l’hospital.

Quan l’Ana arriba al triatge de l’hospital i explica els seus símptomes l’orienten com una crisi d’ansietat, li donen un diazepam i s’asseu a esperar a ser atesa a la sala d’espera.

Quan el Lluís arriba, li fan un electrocardiograma i ràpidament li prenen mostres de sang i avisen els metges.

Tots dos tenen un infart agut de miocardi.

A les facultats de medicina ens ensenyen que la principal manifestació de l’infart és el dolor toràcic, que es diferencia en “típic”, el dolor al pit irradiat a braç esquerre, i “atípic”, una altra forma de presentació més freqüent en dones i persones diabètiques, molt més inespecífica. Molts estudis evidencien que el dolor toràcic atípic és tan o fins i tot més freqüent que el típic, i quan la pacient és dona hem de valorar sempre la presentació “atípica”. Per què, llavors, continuem anomenant-ho així, quan és el més freqüent a la meitat de la població?

La medicina ha estat històricament feta per i per a homes, i la referència en moltes patologies i tractaments continua sent el pacient masculí. Això repercuteix en l’assistència sanitària i hi ha molts exemples que ho confirmen: algunes malalties com l’anèmia tendeixen a normalitzar-se i en molts casos hi ha un retard diagnòstic a les dones respecte als homes. Molts símptomes físics s’invisibilitzen en atribuir-se a ansietat o depressió, i el 85% dels psicofàrmacs es prescriuen a dones, a qui es tendeix a medicalitzar molt més. Per no parlar de la càrrega que històricament les dones tenen quant a cura i conciliació, la qual cosa acaba repercutint en la salut individual.

Per tot això, és important incorporar una mirada amb perspectiva de gènere als nostres barris i també a les nostres consultes.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.