“Pauline a la platja” (Pauline à la plage,1983) d’Erich Rohmer.
Amanda Langlet, Arielle Dombasle, Pascal Greggory, Féodor Atkine.
Hi ha quelcom de l’estiu, de la tristesa o alegria de les vacances, segons ens vagi, en aquesta pel·lícula. Alguna cosa de la nostàlgia pel cinisme a l’hora de viure el romanticisme d’uns i la candidesa d’altres, per la ingenuïtat perduda, per la nostra mania d’enganyar-nos, d’avorrir-nos uns dels altres, per obsessionar-nos amb algú que no podem tenir, per posseir-nos en lloc de gaudir-nos. Un fresc de les relacions humanes. El que avui ens crida més l’atenció, a part de la seva qualitat, són certs hàbits i costums diferents després de 40 anys de la pel·lícula, que no pretén ser provocadora, és que avui no podria filmar-se de la mateixa manera tenint en compte la mirada activa i sexualment curiosa d’una noia de 15 anys de vacances a la costa amb la seva cosina de 30. Tot i semblar estrany, Pauline acaba sent la més coherent, seriosa i responsable dels protagonistes.
Jo respiro amb les pel·lícules de Rohmer, especialment si aquestes són del caràcter de La Col·leccionista, Pauline a la Platja, El Raig Verd, Conte d’estiu o altres títols, sempre amb un equip reduït, quasi familiar, i la complicitat de Nestor Almendros, el gran mestre català de la càmera i la llum. No m’agrada imposar opinions subjectives, especialment pel que fa als gustos, però no considero que s’hagi de ser erudit per a trobar bellesa i emoció en aquesta pel·lícula. L’espontaneïtat i sensació de proximitat que molesta a tants crítics de Rohmer, penso, és el seu més gran encant. En canvi, opino també que per gaudir de Rohmer és necessari, això sí, gaudir de les idees, de la consciència del pas del temps, de la seducció sense pell i, especialment, del gust pel diàleg.
“Pauline a la Platja”, com quasi tot Rohmer, és un cine optimista en la mesura que aconsegueix transmetre que les “senzilleses” de la vida mereixen ser resoltes i viscudes, que qualsevol moment i espai pot ser bell, pot ser explicat, pot ser cinema.
