Pel Rubén Cruz
Suposo que per ací es comença, de ben petitones llegint llibres, veient pel·lícules o obres de teatre, gaudint de la cultura, l’oci i l’esport. Més tard et fas gran i demanes els teus drets a ser tractada com a persona, als que no te’n consideren perquè penses i en demanes massa…
Avui és el Dia internacional dels Drets dels infants, des que en 1959 van ser declarats i en 1989 se’n va signar la convenció. Que algú de vostès ho sabia? No se n’ha fet gaire ressò perquè a casa nostra tenim afanys antics i tronats, de quan regnava Paco l’Usurpador, que encara gastem perquè ens agrada passar ànsia i pors.
Per això, avui és també i sobretot 20-N, una vegada més, a casa nostra. I en portem 46 des que la serp va pondre l’ou i va morir. Generacions bífides s’hi han succeït, mentre nosaltres, els catalans, pensàvem que era l’inici d’un bilingüisme generalitzat a tota Espanya.
Per celebrar la posta ens hem retrobat alguns diguem-ne nostàlgics de la democràcia liberal de cal lleter, que portava als anglesos la llet de bon matí i ben d’hora…
És clar que això no és Anglaterra, ni hi ha lleters que ens portin el suc de les vaques a la porta de casa… Com que la nostra postguerra era de segona divisió precisament perquè no havien matat el cuc que ens rosegava les entranyes. I que encara ens mossega.
Avui, a la sala d’actes de l’escola Joan Pelegrí, l’assemblea territorial de Sants-Montjuïc per la Independència ha organitzat aquesta jornada de cine-fòrum com en els vells temps del franquisme. Hi hem vist el documental De Matinada que les detingudes pels fets del 23 de setembre de 2019 en l’operació Judas contra els CDR han preparat com a “eina per a obrir una porta cap a algun lloc”, i n’hem escoltat el testimoni. El Xevi, de Folgueroles, el Frederic, membre del seu grup de suport, i la Norma, advocada d’Alerta Solidària que les ha defensades, ens han explicat les imatges que hem pogut veure-hi i han atès les nostres preguntes al debat posterior.
No són represaliades les 3.500 persones encausades o investigades, sinó el conjunt de les famílies, amics i companys llurs que en pateixen els efectes de la repressió. Sort tenim dels grups de suport que s’autoorganitzen als pobles i barris de les ciutats per fer que la vida de totes elles continuï com més normal millor, amb els mínims maldecaps possibles.
Quatre mesos després d’entrar a Soto del Real, les primeres nou persones detingudes han sortit amb llibertat provisional sota fiança de 5.000 € cada una. Unes quatre persones més les van rellevar a la presó, i també n’han sortit. Els càrrecs són greus, de terrorisme (sense armes ni explosius) i de sedició (com els presos polítics i com havia de ser)… Totes 13 han estat alliberades amb els mateixos càrrecs, però només les quatre últimes sense fiança ni obligació de personar-se al jutjat cada dilluns. Per què la diferència? I com és que uns delinqüents tan perillosos estan en llibertat?
El Xevi no sap les respostes a cap pregunta, només les intueix: la proximitat de la sentència al judici dels presos polítics a la tardor del 2019, la necessitat de fer por, de terroritzar la gent criminalitzant l’independentisme, ells que s’ho permeten tot per la pàtria, la que els ha pujat tan permissiva.
Les detingudes i alliberades necessiten un relleu a primera línia d’exposició al risc en cada manifestació, perquè elles estan massa compromeses i en qualsevol moment l’Audiencia Nacional les pot picar el crostó només per mostrar-se en públic amb una pancarta.
El Frederic sap que el poble fa costat al poble i s’hi solidaritza quan coneix les persones i les causes. És així com cada detinguda ha comptat amb el suport d’un grup de persones que els facilitaven la vida a les parelles, als fills i als pares llurs. A més, la xarxa ha trobat la inesperada acollida de Madrileños por el Derecho a Decidir, fonamental per facilitar les estades i els desplaçaments per la ciutat i la província de Madrid, de l’Audiencia Nacional fins a Soto del Real, a la serra nord.
Els grups de suport funcionen perquè tothom hi és conscient que som represaliats, que tots podem estar entre els detinguts, i que les nostres vides són fràgils entre les mans de l’estat repressor. Junts, ferms, dempeus i de cara. Ens volen esporuguides, i fem bandera de tot allò que volen que oblidem.
I la Norma ens recorda que la mobilització de la gent davant el jutjat de Sabadell ha fet possible la retirada de la Generalitat com a acusació particular contra els Nou de Lledoners. Aquesta personació en defensa dels seus funcionaris no existeix a la Llei, només es practica amb els Mossos d’Esquadra i només s’explica per l’alt grau de sindicació dins del cos. Un efecte pervers d’opacitat corporativa que porta a assignar un grup d’advocats per representar-los sense cap obligació legal ni reglamentària.
I fins ací, un bocí. Us deixo amb “Em pregunto”, el quart tema de “El pa de cada dia”. Em recorda el títol del llibre del MHP Carles Puigdemont : per tal de seguir la lletra, la poso a continuació, no sé si “M’explico”…
Em pregunto ¿Què volen aquesta gent,
que truquen de matinada i et prenen tot el que tens?
I em pregunto ¿Què és el que venen a buscar?
T’ho prenen tot i només tens forces per plorar.
Estratègia: treure les formigues del cau,
agafar-ne nou i convertir-les en esclaus,
sembrar el caos, veure que la gent té por,
convertir la seva vida en una peli de terror.
Controlen la tele i tots els mitjans,
saben que no hi pots fer res i això els fa més grans
mitjans de manipulació: el que ells diuen que és sí és sí,
i el que és no és no,
els fa creure’s invencibles.
Tres mesos i mig preses, irrecuperables.
Convèncer al poble que canviar això és impossible,
i que destapar la mentida: inimaginable
¿Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?
¿Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?
Esbotzar les portes, esbotzar la vida.
No cal patir, la solidaritat és viva.
Les xarxes de suport, cuidar-nos entre nosaltres
Si és per veure les nostres podem fer infinits viatges
23S una data assenyalada, però com aquesta
n’hi ha una cada temporada
en aquest estat filo-feixista.
O ens allunyem del regim o morim en 10 anys vista
I una pista: volien posar-nos la por.
Sempre ho diem: han plantat una llavor.
Hi ha conceptes que creiem que s’han de dir,
i una reflexió per abans d’anar a dormir.
És curiós, la veritat, que els matons uniformats
facin xerrades sobre bullying a instituts de la ciutat.
Marcar múscul, demostrar tenir poder, ser
l’abusador del pati, el que tot ho decideix.
¿Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?
¿Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?
