Josep Joaquim (Pepe) Pérez Calvo.
De petit em deien Pepito, i ara tothom em coneix com Pepe. Tinc 59 anys, visc en parella i tinc dos fills, en Iago i la Celia. Professió? Advocat procurador de tribunals. Religió? Cap ni una.
Parlem de la seva trajectòria de vida, d’on ve?
Vinc d’una família molt humil, d’avis treballadors i d’uns pares immigrants d’un poblet de Murcia, vinguts l’any 1952. Treballaven, ell de majordom i ella, de cuinera. Vam viure un parell d’anys a La Trinitat i després a Sarrià. Als 22 anys em vaig casar per primera vegada, i vaig marxar a viure a Sagrada Família. Vaig tenir els fills als tres o quatre anys de casat, relativament jove, de fet ja tinc una néta.
Com és que ingressa al món de la política?
A la meva família no hi havia militància, però sí es respirava certa resistència en aquells anys del franquisme, també la por i el neguit de gent que havia viscut en l’àrea republicana i havia acabat perdent. La meva primera activitat política la vaig tenir aquí, a Barcelona, amb 17 anys, arran de la primera parella amb qui vaig viure, ja que era membre de la Assemblea Nacional Popular Galega. D’aquí em va quedar el mot de Pepiño, tot i no ser gallec.
I de l’Assemblea Galega a Esquerra, què va passar?
Arribo a Esquerra a principis de l’any 2000, com a decisió voluntària, buscada i desitjada. I després d’anys de criança dels meus fills, d’un període d’estabilitat professional, laboral i també familiar.
Què li motiva a fer aquest pas?
Em preocupa la precarietat que vivim i les respostes que puguem donar com a societat, això em motiva a participar de l’activitat política. A Esquerra em sento a gust, dins de les discrepàncies que puguem tenir amb alguns companys, però que en definitiva ens enriqueixen a tots plegats.
Com a Conseller portaveu d’esquerra al Districte, quina mirada té dels seus barris?
Sants m’encanta com a barri, la seva història, la seva realitat, és molt popular i té molta activitat social. És un bon reflex del que volem que sigui tota la ciutat a nivell de participació i de vida popular. Els barris de La Marina són dels pocs, dels 73 que té la ciutat, que han quedat mig abandonats de la mà de Déu. Cal posar en valor el que indica el seu nom, La Marina: mar, port, muntanya…són riqueses per explotar i que haurien de beneficiar els seus veïns.
La Marina és un barri poc seduït per l’independentisme. Quin repte suposa això per Esquerra al Districte?
El repte del partit afecta a La Marina i a tots els barris del país. Volem transmetre la nostra idea d’independència, que entenem com a eina per aconseguir els principis republicans d’un repartiment de la riquesa més igualitari, l’aprofundiment en les llibertats i en la igualtat d’oportunitats per a tothom. Aquest és l’objectiu final. També hi ha qui creu que l’eina per arribar a això és una altra, ho respecto, però nosaltres reivindiquem la capacitat que com a poble tenim per decidir el nostre futur.
Com li arriba aquest discurs a gent que s’ha sentit exclosa del país que dibuixeu pel fet de no compartir l’anhel d’independència?
La veritat és que això no em preocupa gaire. Puc parlar amb tothom, amb qualsevol veí o veïna d’igualtat, de solidaritat, de repartiment de la riquesa. Treballem per aconseguir la igualtat d’oportunitats i això és el fonamental, i segurament el compartim amb molts veïns, sobretot a barris de treballadors
Insisteixo, pot haver gent que, tot i compartir el desig d’igualtat d’oportunitats, no comparteix les tesis independentistes. Què els hi diu?
Jo els proposo la independència perquè ens permetrà decidir: ara no ho podem fer perquè estem sotmesos a l’estructura jurídica d’un estat que ens limita a l’hora d’actuar i a l’hora de dotar-nos de recursos. Fer que els trens millorin, fer habitatges assequibles, i tenir uns salaris dignes i d’acord amb les feines que es fan… són coses que no podrem aconseguir de cap altre manera que independitzant-nos. Ara les estructures de Madrid són les que decideixen, per això cal apostar per aquesta via.
Espanya ens roba?
No ens roba, s’ho queden directament, digues-ho com vulguis. Però si mirem els números, hi ha un dèficit pressupostari històric. Fa poc va sortir el tema de rodalies de Renfe, havien de gastar prop de 240.000 milions i havien gastat només 24 mil: la desena part. Això és el que provoca les diferencies socials.
Però justament és Esquerra la que ara diu que s’ha d’anar més a poc a poc. En dieu eixamplar la base. Què és això? expliqui-ho.
Es tracta de convèncer la gent, no de seguir l’estratègia que té l’estat amb nosaltres de vèncer-nos a pals. El que està clar és que el camí de la independència que reivindica la societat catalana té espai per recórrer, hem d’entrar a llocs com La Marina, on no tenim tanta presència. És el que volem fer també a Poble Sec i a altres barris com Sants, La Bordeta… perquè segur que hi ha gent que vol sentir arguments i hem d’utilitzar unes formes que els convencin.
Una de les coses que s’ha estat reclamant històricament, sobre tot des dels barris de la ciutat, és la necessitat d’escollir els consellers de Districte i del barri de manera directe. Quina posició en té?
Som un partit amb una vessant municipalista molt important i just aquesta reivindicació de poder escollir de manera directa és el posicionament del partit, la representativitat directa és una cosa essencial. Aquí es podria donar però tal com està estructurada la llei és impossible. Tot i així, s’ha de tendir a descentralitzar l’Ajuntament i dotar de poder els Districtes. Com a mínim, a Esquerra Republicana els representants del cada Districte els tria la militància.
Veiem els líders dels partits incapaços de parlar. Com és la relació entre vosaltres, els consellers com a representants més propers?
És clar que cada persona és un món i té la seva forma de portar les coses..
Però té més a veure amb la ideologia política o amb el tarannà de la persona?
Amb totes dues coses. Evidentment, a mi no em resulta agradable gent que està maltractant o menystenint l’Oriol Junqueras, però això no passa a nivell local. Som persones que treballem en determinat espai polític i compartint o no algunes idees, no perdem la cordialitat, el bon tracte i l’educació. S’ha d’intentar convèncer i el tracte personal no té perquè veure’s afectat. Jo no crec que és doni tampoc a dalt de tot. En tot cas és una sensació, et pots trobar diputats que es diuen de tot i després es troben i fan un cafè. És d’allò més normal.
Amb la sentència dels presos polítics ve una conjuntura complicada. Teniu agenda pròpia al Districte?
Evidentment, ja participem cada dilluns a la plaça de Sants, on es reuneix un grup de gent molt variada, des de fa gairebé dos anys per demanar la llibertat dels presos polítics. Hi seguirem participant. Així com també participarem de la majoria de les decisions que prenguin les entitats i els partits.
Per acabar, què li diu al militant independentista que ara mateix es troba una mica desanimat o desorientat?
El que li dic a molts companys: paciència! No estava dit que fos fàcil, hem emprès una tasca de gegants ja fa temps, i hi ha moments que sembla que va molt bé, i altres moments que no va tant bé. Però és un repte enorme el que hem assumit. I sobretot que no canviï ni abandoni els seus principis. No tinc una data per dir-li que aquell dia serem independents, però compte! Perquè segurament aquell dia vindrà molta més feina, li torno a repetir que la independència és només una eina, l’objectiu són altres coses.
