“Viure a Barcelona només és viable si ets ric o turista”

La situació de l’habitatge ha adquirit en els darrers anys un alt grau de complexitat. Accedir a una llar a les grans ciutats, com és Barcelona, és quelcom pràcticament impossible, a causa dels preus i de les condicions per obtenir un pis, bé sigui en lloguer o en propietat.

Segons un estudi de Comissions Obreres, no hi ha cap districte en què una persona a Barcelona pugui pagar el lloguer sense superar el 30% dels seus ingressos que se sol recomanar. Segons aquest mateix informe, a Barcelona un treballador hauria de dedicar dotze anys del seu sou íntegre per pagar el preu de l’habitatge.

En aquest sentit, segons informacions del 324, en l’últim any, prop de 10.000 persones han hagut de marxar de Barcelona per viure a municipis propers ben comunicats.

Per conèixer una mica més sobre aquesta situació, vam conversar amb la Joana Rodríguez, portaveu del Sindicat de Llogateres, i amb la Lídia i en Daniel, membres del Grup d’Habitatge de Sants.

Doneu-nos un titular sobre la situació de l’habitatge.

J: Per mi la paraula seria robatori.

Si els lloguers han crescut d’una manera desorbitada en l’última dècada, no està justificada per absolutament res més que pel desig d’enriquir-se de manera ràpida i, com més guanys, millor.

L: El meu és que l’habitatge és una necessitat i un dret, no només diners pels altres i especulació.

 

Des del 16 de març, qualsevol contracte de lloguer que se signi no pot ser superior al del preu de l’anterior

 

Fins a quin punt és viable que ara mateix una persona amb un sou corrent, pugui viure a Barcelona?

D: Nosaltres el que creiem i el que veiem és que és viable només si ets ric o si ets turista. A Barcelona hi ha una mitjana de 20 desnonaments diaris i cal sumar-hi tots els contractes de lloguer que no es renoven i que obliguen la gent a marxar de casa seva per fer pujades gegantines de preus i lloguers turístics de temporada.

L: I aquí està afectat tothom, no solament el que li venç ara al contracte, perquè ja estan tocant també les rendes antigues.

J: Hi ha una dada que és molt significativa perquè és molt fàcil d’entendre. Qualsevol llar, suposem que hi entren dos sous mitjans, els que més o menys cobra tothom, que estan o bé en el salari mínim o bé una miqueta més amunt. Per tant, estem parlant de 1.300, 1.400 euros per salari. Doncs amb això, tot un trimestre de l’any estàs treballant perquè els teus diners vagin directes a les butxaques del propietari de casa teva.

És a dir, pensem que quan un dilluns anem a treballar, fins dimecres no estàs treballant per enfocar el teu projecte de vida o per desenvolupar la teva vida de la manera que vulguis.

Vull dir que la situació és realment insostenible. És molt difícil fer un projecte de vida en aquesta situació.

D: I per això, precisament, quan parlem de la problemàtica de l’habitatge, al final, el que estem parlant és d’una problemàtica estructural.

J: El mateix departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya diu que l’any 2022, que és l’última estadística que hi ha, el 37,1% de les llars catalanes que viuen de lloguer estan en risc de pobresa o exclusió. És realment greu que això estigui passant.

Certament, la regulació de preus és vigent de moment només a Catalunya, comunitat que s’ha declarat tensada. I concretament 140 municipis, que afecten un 80% de la població catalana, estan declarats zones tensades.

Això significa que de moment s’ha aconseguit que els lloguers no puguin continuar pujant. És una bona notícia, està bé, perquè afecta moltes famílies, però el problema no queda solucionat, perquè encara paguem massa per un sostre.

Hem d’acabar desmercantilitzant l’habitatge i assolint que sigui un dret realment.

D: I afegir que qualsevol persona que estigui cobrant menys de mil euros, el que hauria de fer és lluitar per demanar un lloguer social, sigui qui sigui, el propietari de casa seva.

I això implica organitzar-se per reclamar-ho.

J: Llavors, el que hem de lluitar és perquè l’habitatge deixi de ser un negoci. Nosaltres veiem casos, que ens venen cada setmana a les nostres assemblees, de famílies i persones a les quals han enganyat, que els han posat una clàusula abusiva, que no els arreglen les humitats que tenen i la gent acaba caient malalta, etcètera. L’objectiu final no és resoldre un cas particular sinó organitzar-nos.

Un missatge molt important és, des del 16 de març, qualsevol contracte de lloguer que se signi no pot ser superior al del preu del contracte anterior. Els lloguers estan congelats, actualment, per tothom que visqui en una zona tensada.

 

El 37,1% de les llars catalanes que viuen de lloguer estan en risc de pobresa o exclusió

 

Creieu que la gent està informada de tot això?

L: Per descomptat que no. Fins i tot, nosaltres que ens informem, hi ha moltes coses que se’ns escapen i hem d’anar a esbrinar. Perquè, lògicament, feta la llei, feta la trampa.

J: Un cop més, som les entitats del moviment per l’habitatge les que estem fent un esforç informatiu en totes les nostres assemblees setmanals, generant documentació informativa per la gent, repartint fulls, fent xerrades informatives… És una vergonya que ho hàgim de tornar a assumir. Hem d’exigir a la Generalitat no només que faci campanyes informatives sobre quins són els drets que des del 16 de març tenen les persones llogateres sinó que també apliquin un règim inspector i sancionador, perquè sabem que s’està saltant la legislació de la manera que poden.

I a més a més tenim els desnonaments…

D: Cada cop hi ha més casos de gent que passa a estar o bé en situació de carrer, vivint al carrer directament, o bé sota el paraigua d’uns serveis socials completament saturats. Fa uns mesos, dues companyes nostres que vivien aquí, al barri de la Marina, una mare i una filla, la Cristina i la Rocío, van ser desnonades, i actualment han sigut desplaçades fora del seu barri, on havien construït tota la seva vida.

L: A més a més, estan separades elles dues. I la Rosío fins i tot va estar dos dies al carrer.

D: Des de diferents col·lectius d’habitatge, del grup d’habitatge de Sants, el sindicat del barri de Poble Sec, Gràcia, i el sindicat de les Corts, estem ara mateix lluitant en una campanya de reallotjaments dignes, un cop les nostres companyes han sigut desnonades o directament s’han vist obligades a recórrer als serveis socials de l’Administració, perquè els ofereixin un alternatiu residencial.

En la majoria d’ocasions ens trobem situacions horribles, en les quals s’allunya a la gent del barri on té les seves arrels, se’ls fica en habitacions amb humitats, amb paneroles, no se’ls deixa cuinar i els fiscalitzen la vida educadors socials que no els deixen desenvolupar una vida amb normalitat, amb un munt de normes absurdes.

---

Una realitat i un horitzó poc esperançador que treu la raó al títol del llibre de Josep Maria Culell, “Barcelona, una ciutat per viure” i fa que gairebé sembli que Búhos es quedés curt amb la lletra de la cançó “Barcelona s’il·lumina”. A aquestes altures, és força probable que els autors  estiguin oberts a escoltar propostes de modificació de les capçaleres.