Treballadors en protesta als Estat Units, França, al Regne Unit i a casa nostra.
A la Gran Renúncia, el fenomen de renúncia voluntària a la feina de fins a 47 milions treballadors als Estats Units, ara se sumen les protestes a França i el Regne Unit. Sanitaris, docents, transportistes, són els sectors més mobilitzats. Que el sistema està en crisi és evident perquè fa aigües per tots els costats, però el dogma ultraliberal resisteix. Hi ha un establiment que ha perdut el complex de l’enriquiment sense cap límit, i a la política, en situació confortable, li està costant entendre el nucli social.
A casa nostra, la sanitat també està en peu de guerra perquè la precarització s’ha instal·lat en un sector en el qual als treballadors se’ls exigeix un nivell de qualificació altíssim. Per contra, des de fa anys viuen una pèrdua adquisitiva, i aquesta formació continuada i tan exigent a la qual han d’atendre ha deixat de servir-los d’ascensor social. A sobre, pateixen sobrecàrrega laboral i l’estrès comença a afectar la seva salut. Frustració, ràbia, esgotament, desconfiança i la percepció que no gaudeixen de reconeixement social els ha portat a manifestar-se. Sobretot, a les fornades més joves. El mateix passa entre els docents.
Tot i això, la precarietat d’aquests sectors ni de bon tros és la pitjor. De fet, les persones treballadores en sectors com la neteja, l’agricultura, el comerç local, els artesans o en professions liberals com les periodistes, arquitectes, comptables, advocats, artistes… tampoc no resisteixen.
Que no hi ha esperança, qui ho diu?, mentre hi hagi voluntat de transformació i exigències de canvi, sempre hi haurà alternatives possibles. Però cal construir-les. Alguna cosa d’això s’intueix al carrer aquests dies, tot i que no serà gens fàcil aconseguir donar-li cos a les mobilitzacions i sumar més actors. De fet, tenim el repte de desempallegar-nos de la nosa social que estan ocasionant les xarxes socials mal utilitzades, sobretot les generacions més joves i precaritzades.
I aquí fem un parèntesi per il·lustrar la dificultat: tanquem aquest editorial el dia 2 de febrer, busquem la notícia de les protestes al Regne Unit ocorregudes un dia abans al diari conservador de referència a Catalunya i amb la tradició d’una cobertura internacional exquisida en el format de paper. No trobem ni mitja pàgina.
Serveixi aquest significatiu silenci informatiu per tenir consciència del que costarà, però cal ser tossudes, fugir de les emocions més immediates que ens provoca la situació social actual per deixar espai a la reflexió, al pensament crític i a una voluntat de canvi raonada i sostinguda. Hem d’evitar el desànim col·lectiu i perdre la por que ens paralitza a no actuar, així com deixar de contribuir a discursos que ens desactiven i instal·len un catastrofisme inevitable. Al cap i a la fi, si tan malament estem i l’apocalipsi és inevitable, que més ens pot passar?, doncs a viure la vida, però protestant i manifestant-nos al carrer sense por, contribuint a impulsar els canvis des d’on som. Com diuen les pancartes dels sanitaris aquests dies, “no volem ser herois, som treballadors”.
Hi ha pressupostos a Catalunya!
Hauria estat del tot incomprensible per a la ciutadania que els partits polítics no haguessin arribat a un acord per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat en un context com l’actual, ja que els comptes permeten una expansió en la despesa pública. Així doncs, celebrem l’acord al qual han arribat ERC i el PSC, signe que es recupera el to institucional. Important també la contribució de l’espai de Barcelona en Comú, apostant per no contribuir a fer més forat en l’enorme l’estrès social que vivim.
