Text: Andrea Bello
Veïns i veïnes expliquen com l’han superat
El 14 de març del 2020 s’anunciava el confinament domiciliari a causa de la Covid-19 i, el que en un principi havia de ser un parell de setmanes, va acabar transformant-se en mesos. D’aleshores ençà la mascareta i el gel hidroalcohòlic s’han convertit en indispensables en el nostre dia a dia i cada setmana estem pendents d’adaptar-nos a unes restriccions o unes altres.
Tot ha canviat molt des del passat mes de març, hem passat moments difícils i de penúries, però també hem aprés a valorar més les petites coses. Ara comencem a veure la llum al final del túnel amb la vacunació, que avança encara que sigui poc a poquet i amb alguns sobresalts.
Com han viscut tot aquest període els veïns i veïnes de La Marina? Quin balanç en fan? Aquí us en deixem una petita mostra:
Luisa Garcia i Ginesa Garcia
Tot i compartir cognom la Luisa i la Ginesa no son família, tot i així les trobem juntes fent un passeig, de les poques coses que amb la seva edat ara poden fer.
La gent gran és un dels col·lectius vulnerables a qui més ha afectat la malaltia i per això han d’anar amb molt de compte. Troben a faltar les seves activitats rutinàries: “tinc moltes ganes de tornar a anar a ballar al casal i poder sortir tranquil·la a caminar amb les amigues, això ara no ho podem fer” explica la Ginesa.
Si miren un any enrere, quan van haver-se de tancar a casa, ara estan molt millor: “ho vaig passar malament, jo visc sola a casa i al no fer res et dona molt per pensar i et tornes boja” ens diu la Luisa, tot i concloure satisfeta amb un “però aquí estem”.
Totes dues esperen que aviat les trucaran per posar-les la vacuna, “jo ho estic desitjant, crec que em traurà un pes de sobre” exclama la Luisa, i la Ginesa hi afegeix “a veure si la cosa és calma i això se’n va ja”.
Mercè Martín
Li demanem a la Mercè que faci un exercici de memòria de com van ser els primers dies de confinament: “terrible” i “col·lapse” són algunes de les paraules que ha utilitzat per descriure la situació, sobretot una paraula que fins llavors havíem sentit poc: “teletreball”.
L’experiència de la Mercè va ser com la de molts altres: “mai havia fet teletreball, ni sabíem que existia aquesta possibilitat, per tant ni nosaltres ni els equips que teníem a casa no hi estàvem preparats” i afegeix: “sort que ara ho podem explicar i riure’n una mica, però en aquell moment ens va sobrepassar”
I no només això, la desconeixença de tot el que envoltava el virus no ajudava a estar tranquil. “Anar a comprar i tenir la sensació que t’estaves saltant un munt de normes i que et podies contagiar de tot només per respirar o veure algú” recorda la Mercè, com segur que ens ha passat a molts.
Ara la situació és molt diferent, tot i això la Mercè ho afronta amb dubtes: “hem d’anar amb responsabilitat, tot depèn de nosaltres”, però també demana a les institucions que actuïn en conseqüència: “nosaltres ens hem hagut d’adaptar tan ràpid, i també ho haurien de fer les institucions, les empreses i els governs” i conclou “que se’n facin càrrec i es posin les piles”.
Aitor Gea
Repenjat a un portal l’Aitor ens explica que per una persona jove el confinament va ser una mica complicat, “si no tenies feina, doncs t’havies d’estar tancat a casa i poca cosa podies fer”.
La tecnologia va jugar un paper clau durant el confinament i el segueix jugant en molts aspectes, sobretot pel que fa a l’oci va ajudar a posar en contacte els amics. Així ho explicava l’Aitor: “ens vam haver d’apanyar jugant tots junts a la play, cadascú des de casa seva, o amb el mòbil”. Pel que fa la convivència tantes hores amb la família, ell ho va portar bé.
Ara ha trobat feina i està content perquè les restriccions es comencen a aixecar: “l’altre dia que ja es podia sortir de la comarca vaig poder anar amb la moto, així que tot va una mica millor”.
Tot i així és escèptic amb moltes de les mesures que s’estan prenent. “No entenc per exemple el toc de queda, no crec que a partir de certa hora el virus es transmeti més, deu ser una manera de controlar-nos, i potser una de les mesures que més s’allargarà”, conclou.
Albert Serrat i Cristina Carot
Una mateixa pandèmia, en una mateixa casa, però dos vivències molt diferents, és el cas del matrimoni de l’Albert i la Cristina.
“Els primers dies els vam viure amb calma, ens vam quedar a casa i vam estar el temps que s’havia d’estar” explica l’Albert. Tanmateix la Cristina no va poder parar perquè treballa en un hospital.
Al iniciar-se la pandèmia ell va entrar en ERTO, una altra de les noves paraules que hem aprés recentment, de la qual el més destacable és la incertesa: “ens ho van dir de cop i el primer mes no vam cobrar. Així que hem tirat de matalàs, però després ens va anar bé”.
Els temps segueixen sent difícils, “jo estic esgotada, tenim molta feina també des de casa amb teletreball, vaig passar el Covid, tinc la meva mare que està sola i l’hem haguda de cuidar” ens comenta la Cristina “i hi ha gent que ho ha passat encara pitjor”. Ara ho afrontem amb cert escepticisme “estàs a expenses del que passi i res no depèn de tu, ni tan sols portar una mascareta, i si hi ha una recaiguda t’has de fotre i quedar-te a casa”.
Ara esperen a veure què passarà després de les vacances de Setmana Santa, quan s’hauran relaxat les restriccions.
Mara Vicente
La Mara té divuit anys, el que significa entre altres, que no els va poder celebrar amb una gran festa i que ha començat els estudis universitaris en plena pandèmia. La Mara admet que tot plegat va ser complicat.
Recorda els principis del confinament com quelcom sobtat: “estàs acostumada a sortir sempre que vols i a fer vida normal i de cop tot això es trenca i has de quedar-te a casa tancada… has de parar tot el que feies, difícil”
Tot i això, la Mara veu les coses amb optimisme i remarca com de mica en mica la cosa ha anat millorant. “Mires un any enrere i han canviat molt les coses”. En el seu cas a la universitat utilitzen un model híbrid entre presencial i virtual, “per exemple fem els exàmens presencials i és una mica d’alegria, almenys poder veure els companys, el més complicat és el transport”.
Ara mira cap al futur amb esperança: “espero que vagi millorant les coses i puguem tornar a la normalitat i treure’ns les mascaretes”. Ens haurem d’acostumar, després de més d’un any, a tornar a veure les cares de la gent.
