Ens ensenyen o aprenem?

Text: Esther Pardo

Fa un parell de mesos parlàvem de l’escola de Can Clos. A dia d’avui, desconec com serà el començament de curs en aquesta i en les altres del barri de La Marina.

La paraula prové del grec skolé que vol dir lliçó, estudi i també temps lliure. Però nosaltres utilitzem moltes vegades la paraula col·legi, que ens ha deixat el llatí de collegium i vol dir: associació o grup de persones que tenen un interès comú, o sigui, col·legues. I deu ser per això que els nens diuen que “van al cole”.

La història del nostre barri està lligada, com ha de ser, al la de les escoles i per tant a la dels seus mestres. Un cop som adults, recordem moltes vegades les paraules dels mestres que hem tingut i fins i tot expliquem als nostres fills com era abans això d’anar a l’escola i moltes vegades ens sembla (molt objectivament) que qualsevol temps passat va ser millor en qüestió d’ensenyament.

Els que hem tingut pares i avis a les escoles de La Marina en temps de guerra i de la postguerra (Can Tunis, Cases Barates i Port i l’Asil de Port) tenim un cronista d’aquells temps que és en Paco Candel. Quasi tots els llibre en que parla del nostre barri nombren en alguna pàgina les escoles o els mestres. Us en recomano la lectura tant per als qui ho van viure com per als fill i nets. A les Cases Barates van tenir la sort de què els seu mestre fos un seguidor de Ferrer i Guardia, el creador de l’escola moderna. Aquest, va ser un gran pedagog i lliurepensador. Va morir afusellat a Montjuïc després de la setmana tràgica, acusat de ser-ne un dels instigadors. La cultura sempre ha estat malvista en aquest regne.  El mestre del Paco, el senyor Josep Maria Cabo, en acabar la guerra es va quedar sense feina ( el van depurar ) per ser republicà.  Segurament, els que manaven van pensar que ho tornaria a fer, que tornaria a ensenyar educació i amor per la cultura a les criatures i això no es podia consentir.

No va ser l’únic, al Plus-Ultra, hi havia una mestra ( La senyora Carmen) que ensenyava a casa seva perquè també la van fer fora de l’estructura d’Educación y descanso per ser republicana.

Alguns dels mestres de post-guerra van ocupar els llocs dels represaliats, per tant van arribar amb idees molt clares per tirar endavant l’adoctrinament de les criatures i la manipulació de la història, no només de la del nostre país sinó també en general, la de tota la humanitat.  I les nenes, a aquesta manipulació hi teníem afegida la obediència als homes. Sempre considerades menors d’edat i amb la obligació de deixar-se aixecar les faldilles.

Molts anys, la vida del barri de Port va girar al voltant de la parròquia i per tant, de l’escola. Una escola en un ou, semblava rodó l’espai on hi confluïen les aules; on ens trobàvem els nens i les nenes amb parets de color verd enciam pansit; el lloc de les vacunes, de la llet en ampolles quasi rodones, per berenar; dels crits de les mestres i les bates igualitàries. El lloc perfecte per anar-te a refugiar les nits d’insomni quan ets adult i trobes a faltar la seguretat d’aquell lloc. És comuna a totes les escoles i a quasi tots els adults que han estat nens feliços, des del present és clar, perquè tots hem patit a l’escola per haver d’aprendre.

L’any 1978, la pedagoga Maria Teresa Codina, junt amb Basilio Gonzalez, van crear l’escola Avillar chavorrós a Can Tunis, on van fer una feina extraordinària i on la senyora Codina va posar de nou al servei de les criatures la seva manera de fer escola, i que coneixem les que hem estat alumnes seves, tot i els entrebancs que va tenir amb les administracions. Aquesta escola va estar en funcionament 25 anys i va desaparèixer juntament amb el barri.

Hi ha escoles amb històries molt llargues, d’altres amb històries curtes i algunes amb grans transformacions, com és el cas de l’escola Bàrkeno que es troba en una part del que va ser l’asil de Port, molts anys un lloc sinistre per els nens que veiem des de fora d’altres nens i nenes tancats rere finestres enreixades només per tenir una família que no se’n podia fer càrrec d’ells.

Com sol passar, m’he quedat sense espai per escriure sobre les altres escoles de La Marina, i en falten unes quantes, des de a dalt al Polvorí fins la SEAT. I no només de les escoles, sinó també de les llars d’infants, i els instituts; no oblidem el primer del barri a Can Tunis. Com tampoc he pogut repassar les escoles que ja no hi son com l’escola de Port o la del Plus-Ultra.

I quan ens fem grans, junt amb l’escola hi deixem els i les mestres i hem de passar el dol d’haver-los perdut, i quan creixem ens fa vergonya adreçar-nos a ells si alguna vegada ens els trobem; més que res per si ens han oblidat i no recorden qui som. Però no en tingueu cap dubte que dins el cap de qui us ha ensenyat sempre hi ha la vostra imatge i si us els trobeu, segur que és l’únic lloc en què encara sou la nena o el nen que un dia vàreu ser.

El mes de setembre sempre és bon moment per recordar les persones que van contribuir en la nostra educació i en que siguem qui i com som.