FAVB (publicació El Carrer)
Anaïs Barnolas
L’episodi de les expropiacions de les cases i les barraques que va tenir lloc el 1970 a Can Tunis, barri que es trobava ubicat entre Montjuïc i la desembocadura del Llobregat, hagués caigut en l’oblit si no fos per veïns com Julio Baños, jubilat i actual tresorer de la Fundació Paco Candel, que porta el nom del periodista nascut a la barriada i amic íntim de Baños. En els mesos convulsos en què van durar les protestes veïnals, Baños, a més de formar part del nucli dur dels activistes, va recopilar documents, cartes, actes de les reunions i articles periodístics que ha recollit en un dossier.
Aquest dirigent veïnal conserva un bon record d’aquells mesos d’activitat frenètica: “Va ser un exemple de com a través de la lluita pacífica es pot aconseguir guanyar”. Perquè amb les obres d’ampliació del Port de Barcelona, “ abandonar Can Tunis era inevitable, però almenys els veïns vam deixar el barri amb el triple d’indemnització del que ens oferien des d’un principi”, recorda Baños.
Cases barates i barraques
Can Tunis estava format per cases de pescadors i barraques que s’havien construït arran d’expropiacions anteriors i de l’arribada de la migració durant els anys 30. Baños recorda que “la majoria de llars eren blanques, hi havia cases amb dues plantes, alguna antiga masia i barraques que, fins i tot, tenien hort”.
El 1966, Can Tunis, que fins llavors hi havia pertangut al Consorci de la Zona Franca, va passar a dependre a la Junta del Port de Barcelona. El 9 de juliol de 1970, la Junta d’Obres del Port de Barcelona, va publicar al BOE el llistat de mes de 200 famílies de Can Tunis que eren expropiades forçosament de la zona amb caràcter d’urgència.
SATO, la constructora concessionària, va proposar a cada cap de família la baixa quantitat de 50.000 pessetes de compensació econòmica o bé la possibilitat de traslladar les famílies a uns pisos que la mateixa empresa estava construint lluny del barri, a Gavà amb un lloguer elevat de 2.000 pessetes al mes. A més, tan sols tenien dret a indemnització els titulars que tinguessin el llibre de família en regla, perquè a la resta, l’empresa només es comprometia a posar a la seva disposició un camió per traslladar els mobles.
Dos dies després de l’anunci, els veïns es van reunir en el Centre Social de Casa Antúnez, local que els van facilitar els anomenats “capellans obrers” i que en endavant es convertiria en punt de reunió. Per unanimitat, van rebutjar l’oferta i, els dies posteriors, van presentar 57 instàncies en contra. Es queixaven que en el llistat d’expropiats hi figuraven famílies que feia temps que ja no hi vivien, i en canvi, en faltaven d’altres. A més s’afirmava que els habitatges s’havien construït sense autorització.
Els advocats dels afectats els van informar que per tirar a terra un habitatge s’havien de complir certs requisits: hi havia de ser present un representant de l’administració amb una autorització del Governador Civil, un pèrit, un alcalde o un regidor. Com que cada cop que es volia aixecar acta “difícilment hi eren totes les persones amb representació, ho aturàvem. “Vam aconseguir parar-ho fins a quatre vegades”, recorda Baños.
Els veïns van comptar amb la complicitat de polítics i periodistes. “Nosaltres defensàvem la nostra causa perquè estàvem convençuts que era una injustícia, però amagàvem que en el fons érem uns antisistema”, rememora Baños. Per això, van cuidar les formes i “hi havia un activista del PSUC, que a les reunions amb polítics no hi participava mai”, recorda Baños.
Els veïns van aconseguir que finalment afegissin en el llistat d’indemnitzats famílies que inicialment s’havien exclòs. Després de cinc mesos de negociacions, l’empresa va proposar als veïns una indemnització de 150.000 pessetes. Tot i que la història va acabar bé, els veïns van viure una odissea.
L’anunci al BOE de les expropiacions va ser gairebé simultani amb la presència al lloc de les excavadores que removien el subsòl i esquerdaven les cases. Quan els veïns van abandonar les cases el novembre d’aquell mateix any , no es va trigar en demolir-les i posar punt final al barri de Can Tunis tal com havia estat entès fins llavors.
