Imatge: Grup de persones del Centre Ocupacional 1981 (Alex Giménez)
Text: Alex Giménez
Enguany, per primer cop a la història d’Espanya i Catalunya, les persones discapacitades han pogut exercir el seu dret a vot. Per conèixer millor la seva visió, La Marina va parlar amb un grup de 16 persones del Centre Ocupacional 1981 (Carrer Mecànica, 6-8) uns dies abans de les eleccions.
Algunes de les persones del centre, com la Rebeca, ja podien votar abans: “He tingut la sort de sempre haver pogut votar però, on jo visc, un pis tutelat, hi ha gent que no ho podia fer que ara sí que pot”.
Ara, amb la reforma de la llei electoral, cent mil persones més amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental o deteriorament cognitiu poden votar a Espanya, que s’ha convertit en el vuitè país de la Unió Europea en aplicar aquesta mesura, després d’Àustria, Croàcia, Holanda, Italià, Letònia, Suècia i Regne Unit.
El Miquel n’és un dels beneficiats, d’aquesta reforma. En el seu cas, se sent molt orgullós perquè considera que és “la primera vegada” que se’ls escolta: “En política, ja podem dir que existim, ja no estem amagats”.
La realitat al barri de La Marina
La il·lusió és un sentiment que tots els membres d’aquest grup comparteixen, ja sigui per ells mateixos o perquè altres companys poden exercir els seu dret per primera vegada. No obstant això, com passa entre molts votants de tota la vida, hi ha també gent què no troba cap partit que els representi.
Tenen la sensació general que encara estan discriminats i que no compten “per a res”, la qual cosa desanima alguns membres del col·lectiu d’anar a votar. “Ja vaig anar a votar una vegada, però aquest diumenge no hi aniré; no m’interessa cap de les opcions que hi ha”, deia una de les dones del grup.
En relació amb les opcions polítiques, el grup tenia molt clar a qui no volia votar. “Si guanya el Partit Popular”, deia la Rebeca, “ens anirem a la merda, baixaran les inversions al nostre centre i apujaran el preu dels pisos tutelats”. El seu company, en Ferran, “orgullós” republicà, afegia que els militants del PP encara viuen “en el segle passat”.
Un altre partit que va sortir a la conversa és VOX. En aquest cas, l’opinió del grup també era unànime de rebuig al partit d’extrema dreta. Com ara el David, que ha criticat la visió del partit contra els immigrants i altres col·lectius discriminats, o com una altra companya, que s’ha declarat contrària a la proposta de “portar pistoles pel carrer”.
Pel que fa a les simpaties i preferències per la resta de partits, les opinions són més heterogènies. Alguns donen suport a Esquerra Republicana (ERC), al·legant que és “l’únic partit que es preocupa per ells”. Altres aposten més per Pablo Iglesias, o com ells diuen, “El de la coleta”, i per les seves propostes per als discapacitats exposades als debats televisius, els quals van veure amb molt d’interès.
La llista guanyadora de les eleccions recents, el PSOE, també compte amb els seus seguidors al Centre Ocupacional. Tot i que algunes persones dubtaven de la seva labor social, el David ho tenia molt clar: “Sóc positiu i penso que les coses aniran bé si guanya Pedro Sánchez. Potser ens ajudarà a que els tallers continuïn oberts, a buscar nous pisos o ens donarà més diners per arribar a cobrir la nostra salut i el menjar”.
Diverses mirades d’un fet històric pel col·lectiu
Al seu parer, el fet que els discapacitats puguin votar suposa, un risc si no es regula de la forma adequada. En declaracions a La Marina, la directora de l’Escola Especial Nostra Senyora de Montserrat, la Montse Santiago, ha alertat sobre els problemes que planteja el fet que hi hagi gent que legalment pugui votar, però que, a la pràctica, no tingui la capacitat suficient per discernir entre les diverses opcions polítiques.
La Montse Santiago ha valorat de forma positiva la mesura: és una passa més en la lluita cap a la igualtat i una nova oportunitat per demostrar que els discapacitats són ciutadans de ple dret. El problema que hi veu, però, es que la llei no estableix cap divisió entre discapacitats, fet que pot derivar que en molts casos els pares s’aprofitin de la manca de discerniment entre opcions polítiques dels fills per a condicionar les seves decisions: “En aquests casos no hi ha garanties que el seu vot sigui legítim”.
Tanmateix, on alguns veuen un problema, altres, com en Roberto Rico, veuen un avantatge. El seu fill, el Miguel, amb un grau del 65% de discapacitat provocada per un part prematur, ha pogut votar per primer cop als seus 47 anys. El Roberto ha explicat que el seu fil pot discernir “perfectament” què li agrada i què no, com ara el Mariano Rajoy, a qui detesta. Al principi, el Miguel es preguntava per què ell no podia votar, però amb el pas del temps va perdre la inquietud en adonar-se que no podia exercir aquest dret. Ha fet la mateixa evolució que la resta de la gent del centre ocupacional.
La visió del Roberto és totalment oposada a la de Montse. Per a ell, si una persona no es capaç de triar entre les diferents opcions polítiques, els pares i tutors haurien de tenir capacitat per votar per ells. “Els pares haurien de saber quin grup polític defensa millor els drets dels seus fils i votar els més favorables per a ells”.
Diferents postures davant d’una mateixa mesura. Sigui com sigui, en el que coincideixen tots, mestres, psicòlogues, pares i discapacitats, és que aquesta reforma de la llei electoral és una victòria per un col·lectiu històricament discriminat. Ara, a la fi, ells i elles també tenen veu. Ja existeixen pels polítics. Com deia en Miquel, “ja no som invisibles”.
