Soc filla de fills dels altres catalanes i Paco Candel era el meu veí. Soc immigrant de tercera generació, neta dels qui van emigrar primer. Filla d’aquells a qui van portar de petits a Catalunya sense haver-lo demanat. Els meus pares van arribar a Barcelona de nens, procedents d’Andalusia. Al casar-se van davallar del barri del Polvorí al de la Marina de Port.
Candel vivia en la escala C i jo en la escala B d’un edifici del carrer Foneria. Era per a mi una figura enigmàtica, amb tanta barba, serietat e intel·lectualitat. Només dues vegades vaig gosar parlar-li. La primera quan editàvem una revista al col·legi i em vaig oferir a entrevistar l’únic famós que coneixia. Morta de por, li vaig demanar una entrevista. La segona, mentre estudiava Periodisme, vaig tornar a pujar en aquell ascensor de color granat de l’escala C que feia pudor a tabac, i el vaig entrevistar de nou. En recordo l’amabilitat i el saló ple de llibres. En el de casa meva només n’hi havia tres: la Bíblia que els van donar als meus pares al casar-se, i dos llibres sobre el més-enllà.
Alguns dels fills dels fills dels altres catalans no teníem un poble al qual tornar a l’estiu. Com que eren petits en arribar a Catalunya, els nostres pares es van distanciar del lloc d’origen i no en tornaven gaire sovint. Un estiu d’Olimpíades a Màlaga, sense poder fer la migdiada, vaig sentir per televisió a un jugador de waterpolo cridar en català : “Les pilotes rellisquen!”, i vaig plorar… Plorava de sentir el català de la meva no-terra. Desarrelada, tampoc no encaixava entre higos chumbos, bulerías i ajoblanco. Trobava a enyor ser l´altra catalana. No pertanyia a enlloc, a cap país o comunitat autònoma.
Soc filla de fills dels altres catalanes i Paco Candel era el meu veí….
Ma mare no volia que jo anés a la universitat. M’havia advertit: “Tú, como yo, no serás nada en la vida”. I jo era tan ignorant de la meva classe social que fins als 40 anys d’edat no em vaig adonar que havia estat jo la primera dona de la meva família en anar-hi, a la universitat. Un dia vaig escoltar a una professora en la universitat britànica on ara en soc jo, de professora, confessar als estudiants que era la primera dona universitària de sa família. I al meu torn, em vaig escoltar a mi mateixa dient-los que jo també.
Quan vaig començar a estudiar Periodisme a l’Autònoma, agafava un autobús i dos trens, i caminava durant 30 minuts per arribar-hi. Era una batalla diària de classe social des de la Zona Franca, on seguia sense arribar el metro. Sortir del barri per arribar a Bellaterra i trobar-me per primera vegada amb tanta gent que no només parlava, sinó que pensava en català.
Vaig descobrir els accents de Girona i Lleida dels meus companys, que semblaven rics perquè vivien en residencies universitàries o pisos compartits. La diferència de classe m’aclaparava i delatava. Una amiga filla de taxista em va dir que s’havia sorprès al veure tants fills de metges estudiar Medicina. Els fills de ningú lluitàvem, en canvi, contra la profecia de no ser ningú.
En la universitat m’esbalaí per un indígena català de soca-rel. Més tard em confessaria que la nostra relació no havia avançat perquè jo pertanyia a les altres-catalanes. Una xarnega amb accent i codi postal dels ravals on la ciutat canvia el seu nom. A continuació, amb tota la barra i l’autoestima dels qui viuen a Sant Cugat, em va demanar que li fes un petó. Em vaig apartar educadament i li vaig dir que ni hablar. En un castellà perfecte.
ajuntament.barcelona.cat
Tot i passar-me els caps de setmana a casa del meus avis al Polvorí, no sentia ser ni d’allí ni de la Zona Franca. Per fer pràctiques de periodisme em vaig presentar en la emissora de l’acabada d’inaugurar Radio Zona Franca al Polvorí . Així, amb 18 anys, vaig aprendre a integrar-me en la vida del barri. Vaig entrar en un grup de teatre del Centre Cultural del Port on vaig conèixer les germanes Pepi, Dolors i Mercè; de pare català i mare altra-catalana, que van anomenar les filles amb una mescla tan preciosa que la mare va brodar “Dulós” sobre els bodis i pitets de la bebè, tal com li havia sentit dir el nom al marit.
Un dia vaig marxar de Barcelona rumb cap a Anglaterra, i vaig convertir-me en la primera dona de la meva família en anar a l’estranger per aprendre anglès. Més endavant tornaria per establir-m’hi. A Anglaterra, ser l’altra-catalana era més fàcil. Per als anglesos simplement era espanyola. Durant més d’una dècada gairebé no em vaig sentir immigrant, fins que va arribar el referèndum del Brèxit que va intensificar l’obsessió pel color de pell i l’origen ètnic.
La meva cosina petita m’escriu: “Vaya lucha feminista que te has marcado en esta familia. El espejo en el que nos hemos podido mirar las que veníamos detrás”
En sol·licituds laborals pregunten sempre l’origen ètnic basat en el color de la pell, i jo marco “Qualsevol altre origen blanc”. Tanmateix, al néixer el meu fill a Anglaterra, vaig discutir amb la comadrona perquè volia enregistrar-lo al padró com a “Grup ètnic mixt”, tot insistint que el meu bebè de pare blanc anglès era mestís. Aleshores me’n vaig adonar que els meus cabells morenos, ulls i to de pell oliva, com ells en diuen, m’havien situat sempre en l’imaginari britànic com a no blanca, sense importar la casella que jo marqués a les enquestes.
El referèndum del Brèxit del 2016 perfumà tot amb olor de por. Les setmanes prèvies a la votació, a una amiga meva lituana, una senyora gran li va cridar: “Europea de l’Est, ¡ves-te’n al teu país!”. La meva amiga se’n va anar, no al seu país, sinó d’una botiga de bosses, tot plorant. Durant la campanya, vaig deixar de parlar amb amics anglesos, que adoren viatjar i el menjar estranger, perquè després de llargues converses acabaven dient-me que volien expulsar del país tots els europeus, llevat de mi.
Un anglès em va preguntar si, en cas de guanyar el “Sí” al referèndum, jo em tornaria a casa meva. “Casa meva és aquí”, li vaig dir, mentre m’adonava que ell i un 52% del país no pensaven així. Que la meva llar no la defineixo jo, ni els catorze anys com a resident al país. Com la resposta sobre la meva etnicitat en las enquestes, la meva llar també la defineixen els altres. Va guanyar el “Sí” i vaig plorar durant dies. A Anglaterra sempre seré l’altra, la invitada que es queda massa temps.
M’havia advertit: “Tú, como yo, no serás nada en la vida”. I jo era tan ignorant de la meva classe social que fins als 40 anys d’edat no em vaig adonar que havia estat jo la primera dona de la meva família en anar-hi, a la universitat
Un any després, els anglesos van descobrir la meva identitat catalana, gràcies a un altre referèndum traumàtic: el del 2017 a Catalunya. Només els immigrants sabem com fa mal viure a distància les tragèdies de les nostres terres llunyanes: les imatges de televisió i a les xarxes socials, els missatges de familiars i amics. I jo, amb una síndrome d’estrès posttraumàtic no superada que m’havia fet agafar-los tírria a tots els referèndums, em resistia a ser etiquetada de l’equip del “Sí” o del “No” en menjars familiars a la Zona Franca. Ells insistien a crits que em posicionés, i jo lluitava verbalment per ser Suïssa. De l’altre referèndum he après que mai més deixes de veure les persones a través d’aquesta lent binària “sí-no”, “bo-dolent”, “brexiter-no brexiter”, “independentista-espanyolista”. Com a immigrant, no puc permetre que cap membre de la meva família deixi de parlar-me per política. Aqueixes paelles anuals em permeten sobreviure a la soledat sense sol dels interminables hiverns anglesos.
La meva cosina petita m’escriu: “Vaya lucha feminista que te has marcado en esta familia. El espejo en el que nos hemos podido mirar las que veníamos detrás”. I en soc conscient, per primera vegada, de com he influenciat el camí de les següents generacions. A mi me’l va marcar el fet de viure en el mateix edifici que en Candel, i veure altres maneres de ser-hi, i d’estar. Llavors no entenia perquè aqueix escriptor tan famós no se n’anava a viure a un barri d’escriptors de la zona alta. Ara sé que potser la seva presència era també un acte educatiu.
Ana Manzano
(Versió reduïda de la crònica finalista dels premis Francesc Candel, a l’edició 2024)
