Que visqui la pau, però mentre hom s’és en una guerra cal fer-hi front…I just quan intentem superar la pandèmia, que alguns líders no gaire llunyans metaforitzaven com una guerra, n’arriba una de debò i a la que no cal buscar-li nom perquè ningú ho dubta, és una guerra!
La invasió de Vladímir Putin a Ucraïna ens deixa el cos gelat. Moltes generacions encara no havíem viscut de prop el drama humanitari que significa un conflicte bèl·lic. I la referència que teníem de les guerres ens venia de l’escola, de la literatura i sobretot de les pel·lícules. Per això, davant les imatges de ciutats senceres buidades i de tantíssima gent aterrida, la primera reacció social ha estat el xoc. Veure tantes vides destrossades resulta esfereïdor, i la ciutadania, solidària, ha començat a mobilitzar-se.
Cal intentar entendre la complexitat, les moltes arestes i interessos en joc al conflicte, però convé també no desviar el focus dels responsables. Vladímir Putin reflecteix el que un Govern dictatorial representa: irresponsabilitat, un nul sentit d’humanitat i la tirania contra tothom que se li posa al davant, sense considerar-ne l’edat o la nacionalitat. El centre de tot és mantenir el poder de totes passades i fer-lo com més va més gran al preu que calgui pagar. Un circuit nociu que a la Segona Guerra Mundial va acabar amb mitja Europa destruïda.
Sobre la controvèrsia de l’esquerra respecte del proveïment d’armes a Ucraïna, convé destacar que en un context de guerra és necessari permetre el debat i la pluralitat, però també cal que l’esquerra no en faci una lectura equivocada ignorant la dinàmica i els contrapesos del poder i la realitat mateixa. Ara com ara, la capacitat militar d’Ucraïna és infinitament inferior a la del Kremlin, i la seva ciutadania és rebel·la contra l’ocupació. La decisió del Govern espanyol de proveir d’armament a Kíiv és encertada.
I, arran l’actual context, convé també passar comptes als líders europeus d’extrema dreta –i a Donald Trump, que ara torna a la cursa electoral amb un Joe Biden de corcoll als índexs de popularitat–, que havien expressat admiració cap a Vladimir Putin. Seduïts per aquest personatge, no van amagar-ne els somnis de ser líders únics i totalitaris, de tenir un govern, un exèrcit i tots els recursos que poguessin saquejar dels respectius països i pobles, al servei de la seva malaltissa voluntat i interès. Vox, per exemple, no va reparar en cap moment en assenyalar col·lectius vulnerables que no tenen cap possibilitat de defensar-se. Tot i no estar en condicions de consumar en fets les seves amenaces, el neofeixisme no reconeix cap límit ètic o moral, perquè són nostàlgics d’un temps passat que, amb la seva guerra també de debò, sí va dividir la societat i trencar la convivència per moltes dècades, a Espanya. Recordem la campanya electoral emulant gestos i formes del líder rus, com ara lluint pectorals o cavalcant un cavall. Res de nou, per altra banda: homes idiotes amb excés de testosterona als que hem permès d’arribar on són perquè socialment encara tenim esquerdes enormes a cosir.
Convé assenyalar també la tebiesa i el coqueteig dels poders mediàtics i empresarials, i un avís important també per a ells: pot ser la ruïna per a tothom si no vigilem, cuidem i respectem uns mínims consensos democràtics i una cultura en els valors del progrés i de la pau. La política és la solució als problemes polítics, i n’és bona part també als conflictes militars.
Sobre el Mobile Word Congrés.
L’èxit que ha tingut el Mobile World Congress 2022, tot i el context, és esperançador per molts sectors de la ciutat que han estat especialment castigats amb la pandèmia: hotelers, taxistes, empreses i artistes que participen d’esdeveniments culturals i de l’oci nocturn. El resultat és un exemple de com d’engrescador i profitós resulta alinear interessos empresarials, socials i institucionals. Que així continuï sent!
