Aquest mes dediquem un reportatge sencer a parlar sobre un tema en què coincidim tots els veïns i veïnes de la Marina sense distinció de cap mena: l’incivisme hi és, massa i tot! I no és que sigui un tret particular de la Marina ni molt menys, però al barri s’ha tornat una preocupació de primer ordre que constatem els i les redactores del diari sempre que fem aquesta pregunta en diversos cercles, a l’enquesta que hem realitzat el mes passat o conversant al carrer on també és un tema recurrent.
Passa el mateix a la majoria de barris de la ciutat, i la resposta és difícil “Proposa vostè que li posem un policia a cada ciutadà”, responia un agent dels Mossos en una reunió en què es parlava d’inseguretat però va sortir a col·lació la “merda” dels gossos al carrer. Una conversa entre una funcionària municipal i una representant d’entitat versava així: “la gent es queixa però no participa, si no els ocupa a ells tampoc no els preocuparà als responsables polítics, no tenen cap incentiu per a fer-ho”.
El cert és que, tot i que existís la voluntat, la capacitat real d’intervenir de qualsevol institució té un límit. Hi ha qüestions què només l’associació i la col·laboració ciutadana poden fer efectives. I aquí s’està generant un gran buit, que cada vegada més, deixen les associacions de veïns i veïnes.
Qui dona la cara?, qui dedica el seu temps per parlar amb la resta del veïnat i anar fent de mica en mica consensos des de la confiança amb qui veus, coneixes i reconeixes?, qui s’enfronta a la pesada burocràcia municipal?, qui s’emporta un altre disgust per reprendre a qualsevol una conducta que molesta, perjudica i, fins i tot, resulta perillosa per a tota la comunitat? Més encara tenint en compte que, sovint, fer aquest gest és exposar-se al risc de patir tot tipus d’improperis i fins i tot algun incident major.
Tota aquesta feina la fan, allà on hi són, de forma activa, les associacions de veïns i veïnes. Persones que es preocupen i s’ocupen dels espais comuns amb l’ànim de millorar el lloc on viuen i facilitar la vida dels seus veïns i veïnes. L’envelliment i mort d’alguns líders històrics sense cap relleu, combinat amb l’afebliment d’una cultura comunitària, i el poc o nul reconeixement institucional d’aquestes figures, ha comportat que a poc a poquet desapareguin o estiguin inactives. I el seu buit es comença a notar. No hi ha cap entitat que faci el seu paper a la Marina.
Potser això, sumat al context de tensió social que vivim, accentua la percepció que la convivència és difícil i és temptador fugir de tota mena de relació i intentar gairebé no viure-hi. Que no se’ns ubiqui, que no se’ns situï, que no se’ns identifiqui. Tancar-nos. Però això no fa més que agreujar-ho tot plegat, perquè no ens beneficia ni individualment ni col·lectivament. La resposta no pot ser tancar-nos en una bombolla personal, sinó la contrària: cal esforçar-nos per mantenir els vincles de comunitat que ens permetin parlar, dialogar i buscar respostes als problemes comuns que tenim.
Cal també que les administracions s’esforcin en fer-ho millor, ja que treuen o donen valor a unes o altres associacions més en funció d’afinitats ideològiques i simpaties personals, i amb aquesta actitud castren l’entusiasme i iniciatives vàlides i necessàries perquè funcionem sense perdre el sentit de benestar col·lectiu.
