La Flama del Canigó

Per
Redacció
-
Llum Ferrero i Toni Ayala, activistes culturals i veïns de la Marina de Port. Fotografia d’Albert Salamé, publicada a VilaWeb 22.06.2019.

Pel Rubén Cruz

Proposta de nom de carrer o plaça al nou barri de la Marina del Prat Vermell, a càrrec de l’equip de foc que porta la Flama del Canigó als nostres barris des del 1983. Al capdavant de l’equip, el Toni Ayala i la Llum Ferrero ens han il·luminat el camí fins arribar on som quaranta-un anys després, i on serem que la Flama ens porti endavant.

ELS PROTAGONISTES

N’hi ha tres, a la proposta: la Flama, els equips de foc i el cim del Canigó.

Per ordre d’aparició en l’imaginari col·lectiu, la muntanya del Canigó és vella com el Pirineu, i els nostres avantpassats l’han poblada d’éssers llegendaris, com ara encantades, nimfes aquàtiques i un drac al cim que treu flamarades pels queixals.

Diu la crònica que va ser el rei Pere el Gran qui va fer la primera ascensió al Canigó, l’any 1285.

Va pujar-hi al cim tot sol, va contemplar una estona el drac volador i que després va tirar avall la mar de satisfet i que contava la gesta arreu dels seus dominis.

Fragment del missatge de la Flama 2011, de Pep Coll, escriptor i Premi Sant Jordi de novel·la 2007

I del Canigó també se n’ha fet música de cobla! Hi ha qui sosté que al 1275 els perpinyanesos van celebrar el casament del rei Jaume II de Mallorca amb la comtessa Esclarmunda de Foix cantant i ballant la sardana Muntanyes del Canigó. Tot plegat, qui ho sap?

El Canigó vist des de Perpinyà. La terra als peus, per trepitjar-ne els fruits quan són adobats i celebrar-hi la Vida. Fotografia publicada a Viquipèdia

El que sí sabem del cert és que mossèn Cinto Verdaguer va trepitjar el Pirineu dos estius (1882 i 1883) per ascendir als cims de la Maleïda i del Canigó, i va quedar corprès per un escenari de  tanta bellesa, natural i cultural, a la muntanya.

Ens ho recorda la pel·lícula documental Canigó 1883 dirigida per n’Albert Naudín (2023) i produïda gràcies al mecenatge popular d’un projecte de Verkami i en col·laboració amb diverses entitats excursionistes i protectores del patrimoni natural i cultural, com no podia ser altrament.

Després ensopeguem amb el foc, i el controlem. Encenem fogueres, que redimensionen el foc. En fem usos pràctics i també rituals.

La Flama del Canigó és la festa popular d’encesa dels focs de Sant Joan, un ritual com més va més arrelat i estès per terres de parla catalana.

“la Flama que cada estiu, perquè és llum i aigua i plenitud, es renova i s’escampa. […] la torxa que passa de mà en mà com una consigna que travessa el temps, que omple l’espai mentre el recorre i el dibuixa […] la gent que l’encén i que s’hi afegeix i que la transporta i que la traspassa.

Això és la Flama del Canigó”

Fragment del missatge de la Flama del 2024, de l’escriptora Núria Cadenes.

Des del 1955 que s’ha renovat un ritual col·lectiu de foc, on ha calgut la participació de molta gent organitzada en equips de foc. Són gent voluntària de totes les edats que organitza els desplaçaments i les rutes per on passarà la flama, amb una energia que porta de grans a menuts la seva voluntat de relleu constant.

Si la Flama és l’esperit i l’Equip n’és el cos portador per relleus, el Canigó és el santuari on cada any, la matinada del 22 al 23 de juny, persones voluntàries vetllen i renoven l’esperit, i celebren la Festa.

LA FESTA

Diumenge abans de Sant Joan, gent vinguda de totes les contrades pugen feixos de llenya de cada lloc i l’apilen al voltant de la creu de ferro, dalt del cim.

La nit del 22 de juny, un grup de tres joves del Cercle Excursionista de Perpinyà agafa el foc que des del 1955 resta encès al Museu de la Casa de la Pairalia i el porten fins al cim del Canigó. La vetllen fins a trenc d’alba, moment en què llegeixen un missatge reivindicatiu, encenen la foguera al cim i comencen el descens amb fanalet perquè els equips la distribueixin tot encenent ritualment les fogueres de la nit de Sant Joan arreu. La renovada Flama torna al Castellet de Perpinyà, on es custodia la resta de l’any en espera d’encendre la foguera un any més.

Mingo Romero i membres del Centre Cultural de Port encenen el gresol als Jardins de Can Ferrero, l’any 1990. Fotografia de Josep Vicens.

Els equips de foc la van disseminant a peu, amb cotxe, bicicleta, barca, cavall o amb tractor, i arriba a tots els racons. Cada poble, vila o ciutat organitza la rebuda de la Flama a la seva manera: amb música, diables, dansa… però amb un ritual compartit: a tot arreu, abans d’encendre les fogueres, es llegeix un missatge comú per recordar el significat de la iniciativa.

Membres de l’equip de foc de la Flama encén la foguera de la Marina al carrer Foc, 2023. Fotografia de Rubén Cruz.

Els orígens: del solstici d’estiu al naixement del Baptista

Des que el foc va ser domesticat fa uns cent mil anys, ha format part dels millors moments de les nostres vides humanes. És escalfor per combatre el fred i preparar els aliments, llum contra la por i la foscor, i defensa contra els atacs. Controlar el foc tenia tot el sentit del món, i encara ara, quan l’encenem amb una flama renovada, el seu ús ritual té un sentit sempre col·lectiu.

“l’antiga necessitat humana de reproduir en la terra el gran episodi solar”

Marguerite Yourcenar, El temps, aquest gran escultor (1984)

Els romans havien vençut les tribus iberes de la costa —els Laietans, veïns del Port al peu i vessants de Montjuïc, entre més llocs— i cap al Ponent interior.

Tanmateix, van respectar els costums llurs fins que l’Església catòlica alt-medieval que treia el cap els va prohibir per supersticiosos i pagans. Va ser aleshores que es cristianitza la festa de les fogueres del solstici d’estiu com la festa del naixement del Baptista, Sant Joan.

Més tard els àrabs van permetre la diversitat cultural. Durant l’edat mitjana, els gremis continuen celebrant fogueres, tradició que en èpoques menys tolerants ha perviscut en l’àmbit familiar.

Les fogueres a la muntanya del Canigó estan documentades entre els pastors si més no des del 1586, com a ritus de transició estacional, costum de comunicació humana en la muntanya i de protecció dels ramats que pasturen dalt i lluny dels estables d’hivern.

De molts anys que els majorals de les ramades de bestiar pugen al Canigó al vespre de Sant Joan, hi fan foguera i contemplen les que fan altres pastors. De dalt estant, poden veure les de tots els pobles catalans del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, i fins i tot nord més enllà, de França.

A partir de l’obra Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent, d’en Francesc Comte (1586)

A Barcelona s’encenen fogueres amb objectes de fusta acumulats per a l’ocasió, es prenen banys de mitjanit i s’encercla la foguera amb sardanes al menys des del segle XV. Tanmateix, s’hi ha perdut la tradició de la bonaventura, que consistia en anar fins a la muntanya de Montjuïc a buscar herbes remeieres, segurament per l’ocupació de l’espai per barris de barraques amb les obres de les exposicions universals de 1888 i 1929.

Encara més cap aquí

Al 1906, la ciutat de Barcelona organitzà el dia 20 de maig la Festa de l’Homenatge als parlamentaris que en el Congrés s’havien oposat al projecte de llei sobre els símbols de l’estat, que a Madrid ja en deien “la llei contra els catalans”. Esdevingué una manifestació multitudinària, que aplegava centenars de milers de persones vingudes d’arreu de Catalunya amb la idea de viure la germanor d’un poble. La Festa va donar lloc a les foguerades de Sant Joan entre 1906 i 1921, quan la dictadura de Primo de Rivera les va prohibir. Aquest és l’antecedent modern conegut de la nostra Flama.

La festa de Sant Joan ha sobreviscut a les prohibicions per l’arrelament en moltes famílies, sobretot a pagès.

Després de la guerra civil, un nou dictador ens permetia només les tradicions més innocents, com ara els Focs de Sant Joan, una ocasió per cremar fustes i fer-ne revetlla.

La fam de la gent republicana omplia de barraques els barris de Barcelona i de les ciutats industrials de Catalunya: un barraquisme primer clàssic –injust amb la dignitat de les persones— i després també vertical i no menys perillós, amb afegits com ara abocadors propers on cremaven foguerades de gas emanat tothora, com dracs a peu de carrer, gens màgics. Ho veurem de seguida. Mentrestant, la revetlla conreava la seva càrrega simbòlica basada en el foc, el aigua i el ball. En una nit màgica, tot és possible, com en Jaume Sisa ens feia volar la imaginació:

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
de mans d’un follet que li fa de guia.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan,

li veureu les banyes, el barret i els guants.

És jove i no ho és, geniüt i immoral,
astut, i què més? També és immortal.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
La nit de Sant Joan és una frontissa.

Primavera mor, l’hivern es retira.

Imitarem el sol amb grans fogates.
Com la terra gira al voltant del sol,
hi farem rodones encerclant el foc.

Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.

Fragments de la cançó La Nit de Sant Joan (1981), d’en Jaume Sisa.

El foc que es renova i mai no s’apaga

El foc d’aquesta flama que no cessa és fruit de l’entusiasme col·lectiu d’un grapat d’activistes a la Catalunya Nord, en acabada la segona Guerra Mundial.

Primer va ser en Joan Iglesias qui va organitzar un aplec de joves excursionistes a Perpinyà al 1947, i un any més tard una vetlla amb focs de Sant Joan a la parròquia de la Mare de Déu de la Salut.

Després, el folklorista Francesc Pujade va endegar la celebració d’una romeria a l’abadia de Sant Martí del Canigó cada 16 d’agost, diada de sant Roc. Al 1955, tot inspirant-se en el poema de mossèn Cinto, va iniciar el costum de pujar llenya al cim del Canigó i d’encendre-hi una flama per Sant Joan que fos visible des de les contrades veïnes. Va renovar així el sentit col·lectiu de la tradició del foc.

Aviat es plantegen baixar el foc viu del cim del Canigó dins uns fanals que encendran les fogueres de cims, viles i pobles al pas de la comitiva fins a Perpinyà. Ràpidament, la flama s’estengué com una teranyina, i des del 1964 que Josep Deloncle, fundador de la Casa de la Pairalia a Perpinyà, s’hi conserva la Flama per renovar-la d’un any per l’altre.

«tot allò que els fallaires dibuixen amb el foc és la seva terra. […] No fem més que repetir un ritual local i antic, fent-lo arribar fins on sentim que formem part del mateix poble.»

Fragment del missatge de la Flama de l’any 2012, de la Josefina Roma, antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona.

Al 1966 Gilbert Grau i Josep Deloncle van fer arribar per primera vegada la Flama del Canigó al Coll d’Ares, des d’on l’any següent es va distribuir obrint pas a rutes cap al sud. Va ser baixant pel Ripollès i Osona que arribarà per primer cop la Flama a la ciutat de Barcelona, amb relleu d’atletes, l’any 1968.

«La flama encesa contra els vents que bufen de totes bandes.»

Fragment del missatge de la Flama de l’any 2011, de Pep Coll, escriptor i Premi Sant Jordi de novel·la 2007

Mentrestant, a la Catalunya Sud el 1954 es fundava a Figueres la revista cultural, literària i esportiva Canigó, en castellà, que esdevingué setmanari en català al traslladar-se a Barcelona entre el 1971 i el 1983.

Al 1967 el dictador Franco pretenia presidir la coronació de la marededeu de Núria que el Papa Pau VI havia autoritzat. Tanmateix, el segrest de la talla de fusta policromada per activistes com ara el Nemesi Solà –traspassat al febrer d’enguany— obligà a coronar-hi una còpia en guix.

L’any següent, i amb la mediació del dinamitzador cultural Esteve Albert, la Flama portada fins a Barcelona va ser rebuda a l’Ajuntament per l’alcalde Porcioles. Una flor que no feia estiu, perquè no es repetirà fins l’arribada dels ajuntaments democràtics.

El 1970, la Flama arribà sense fer soroll al barri del Guinardó i va ser rebuda per un grup de famílies vinculades a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat. Hi van encendre una primera foguera, amb el foc baixat del Canigó, i es constituïren com a entitat, amb el nom de Grup Torxa, que encara dura.

Van aixecar-hi un monòlit i una placa a l’anomenat Racó de la Flama del Canigó, el 1991. Encara no ha donat nom a cap carrer o plaça de la ciutat. Esperem que aviat en tindrà un al nostre nou barri de la Marina del Prat Vermell.

La xarxa de distribució s’anava estenent fins a Reus el 1972, a terres de València el 1973, i el 1976, a Alacant.

Al Principat, equips de foc distribueixen la Flama del Canigó coordinats per l’entitat Tradicions i Costums, integrada en Òmnium Cultural, que organitza rutes i obre nous itineraris. Al País Valencià, hi coordina Acció Cultural. I a les Illes, l’Obra Cultural Balear.

Segons Òmnium Cultural, la Flama, que arriba al Parlament des del 1980 —any que es va restablir la institució—, ha arribat el 2023 a més de tres mil llocs de llengua i expressió catalanes.

«Una flama molt petita, però molt tossuda.»

Llum Ferrero

Som terra de foc, i en formem equips

Actualment, la rebuda a Barcelona i la distribució als barris es fan a la plaça de Sant Jaume, i el Protocol Festiu de la Ciutat preveu una senzilla cerimònia oficial on participen l’Àliga de la Ciutat, els Gegants de la Ciutat i la Cobla Ciutat de Barcelona.

Cada any, els joves que la porten a pobles i barris fan cercavila i l’entreguen a una persona gran. És la Flama que comparteix el desig de fer arribar ben lluny la pau i la paraula, la llengua i la cultura… Tan lluny que la persona gran la transmet a un nen o nena, la Flama carregada de futur.

«Una flama il·lumina i escalfa. Reuneix gent al seu voltant. […] Per enlairar la flama cal arremangar-se. […] Som una flama en moviment.»

Fragment del missatge de la Flama del 2014, del periodista Carles Capdevila.

I cada any, algú ha estat l’encarregat d’escriure un missatge que reivindica el desig, i són molts els que el llegeixen abans de l’encesa de la foguera a cada barri o poble.

La lectura del missatge és l’altre element comú que agermana totes les enceses.

«és una altra força que té la Flama: mentre a un lloc la llegia un alcalde comunista, a Solsona la llegia el bisbe.»

Toni Ayala

Enguany a la Marina mossèn Jaume Sobirana llegirà el missatge escrit per la periodista Núria Cadenes.

El santuari, empeltat al barri de Port

Els barris de la Marina són hereus d’una tradició pagesa i marinera. Compartim mar i muntanya, perquè adobàvem la terra, anàvem a pescar i cuinàvem els peixos de la platja a Can Tunis. I, quan arriba la collita, celebrem festa grossa al peu de Montjuïc, on desguassava el Llobregat.

El Canigó vist des del Barcarès (Fotografia publicada a Viquipèdia) Vet aquí potser l’origen de la catalana barreja “mar i muntanya”, que no s’apuja al cap com d’altres, sinó que penetra el cor.

Pel veí Ramon Anglès sabem que el Canigó va ser present al número 138 de la carretera de Port, abans i tot de la guerra. Canigó es deia el bar dels seus sogres, on durant la República onejava la bandera de l’Estat Català. Era el cafè de Cal Miquel o Ca l’Angeleta, recordada per donar aigua als que anaven pel camí de l’Esparver cap a la platja de Can Tunis.

La gent i les entitats civils es reunien als bars: hi havia dos cors Clavé, i mentre al bar Remendo assajava La Joia de Montjuïc des que al 1928 va néixer a les barraques del Torrent de l’Animeta, al bar Canigó assajava el cor Portenc i també en tenia la seu una Societat Columbòfila.

El bon costum de donar aigua a qui té set no el perdran amb la postguerra, quan als nostres barris arribaran gent de tota la geografia espanyola, tot fugint de la gana i de l’estigma republicà que els impedia de guanyar-se el pa al seu poble.

Un grup de gent vinguda de Granada s’havia instal·lat en barraques al camí de l’Esparver, i no tenien aigua corrent ni fonts properes. En Miquel i n’Angeleta, que regentaven el bar Canigó, els abastien d’aigua i els evitaven fer marrada per aconseguir-la.

Els barraquistes del camí de l’Esparver celebraven la festa de les torxes per Sant Roc, patró del poble granadí d’on provenia la majoria.

Com que no tenien il·luminació artificial, al vespre feien revetlla amb llum de torxes fetes amb brea que dos veïns aconseguien en la fàbrica Las Briquetas on treballaven, a Can Tunis. La torxa com a ingredient ritual i col·lectiu necessari. L’amistat forjada amb galledes d’aigua va fer que els sogres de n’Anglès fossin convidats a la festa fins que van enderrocar el suburbi als anys 60.

El santuari del Canigó dona molt d’ell mateix, i és capaç de relligar els elements de la natura –la terra, l’aire, l’aigua, el foc— amb tota naturalitat.

Es van consumir aquestes torxes i van sorgir de noves.

Els habitatges del nou barri de Can Clos es va fer en el temps rècord de 28 dies, amb tot de mancances i deficiències de construcció en origen, el 1952. Eren barraques verticals, i els veïns van poder construir de nous habitatges tot treballant els dies festius amb materials cedits pel Patronat de l’Habitatge, com a “viviendas de prestación personal”, que al 1984 van substituir els blocs que s’havien d’enderrocar.

Ben aviat, el 1953, l’alcalde Porcioles ordenava abocar les escombraries de tota la ciutat a un centenar de metros d’aquest nou barri, omplint-ne les antigues pedreres romanes abandonades sense cap profit… Durant gairebé dues dècades van gaudir d’unes flamarades ardents de gas que, efectivament, no podia ser aprofitat de cap manera.

“Los habitantes de Can Clos contaban cómo cuando llegaron se veían aun los campos de centeno de la montaña, cómo había manantiales de agua cristalina, cómo aún se podía ir a la caza del conejo. Todo aquello había sido asesinado por las basuras al aire libre cuyos gases ardían a varios metros de altura y llenaban los barrios de una peste inaguantable.”

Basilio González, Historia de un barrio que vive y lucha (1979)

I tant van omplir les pedreres que els veïns van patir una esllavissada de merda el desembre del 1971, i van haver de tallar l’accés dels camions al abocador.

Endavant, no tot serien flors i violes, però hi tornava la festa.

Foguera de Sant Joan a Can Ferrero, 1987. En primera línia el fanalet amb la Flama que la va encendre, i rere al fanal una pubilla envoltada d’hereus. Era el cinquè any que el Centre Cultural Port connectava el barri amb la ciutat i el país. Entre els molts presents, Toni Ayala i Llum Ferrero en tercera línia. Fotografia publicada en Así se transforma un barrio (1991), de Basilio González.

«La foguera a la plaça és la comunitat que se sap i se sent poble. […] Tirem-hi herbes oloroses!»

Fragment del missatge de la Flama del 2010, de Joan Soler i Amigó, escriptor i Premi Nacional de Cultura Popular 2006

Com ja sabem, el 1983 l’equip de foc format per membres del Centre Cultural de Port feia arribar als nostres barris la Flama que lluïa oficial a la plaça de Sant Jaume. En som hereus, d’aquesta Flama de germanor, i faríem bé d’acollir-ne l’esperit a casa nostra.

FONTS

Articles relacionatsMés de l'autor

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.