Rosa García Martínez. 63 anys (Barcelona). Casada amb Juan Pedro. Tècnica en herbolari i dietètica i presidenta dels paradistes del Mercat de la Marina.
Religió? Cristiana, no practicant. M’agrada respectar la creença de cadascú sempre que no sigui res d’extrems.
Política? L’esquerra moderada.
Assegudes a la terrassa del mercat de la Marina, parlem amb la Rosa sobre aquest moment inquietant per a les famílies per la pujada generalitzada de preus en la cistella bàsica. Volem conèixer la perspectiva del qui són darrera el taulell, entre carns, peixos, fruites, verdures… i el temor de les persones que atenen, amb qui han acabant teixint vincles gairebé familiars.
“Fa uns dies una clienta em va trucar a les 12 de la nit per demanar què es podia prendre”, explica. És la confiança que acaba generant el cara a cara característic del mercat, espais amenaçats de desaparèixer, assegura nostra entrevistada, amb coneixement de causa.
Evidentment, a un supermercat ningú faríem aquesta trucada i si la féssim no hi hauria ningú al darrera. I si hi hagués algú, ens enviaria a pastar fang. “És una dona gran i passava un mal moment”, justifica la Rosa, esdevenint gairebé d’una altra època en no perdre el valor de les relacions humanes; essencials avui com ahir, i a manca de certeses, aquí tenim una: demà també!
–Qui és? D’on ve la seva família? A què us dedicàveu?
Jo soc nascuda al barri, la meva mare era de Lorca i va venir a Barcelona amb 6 mesos; el pare era d’Albacete, va venir després de la guerra civil fugint perquè era socialista.
Quan vaig fer 14 anys la família havia de sortir d’on vivíem, prop de Can Tunis, perquè llavors eixamplaven el port i nostre barri desapareixeria. La família necessitava un pis més gran del que ens proposàvem perquè érem 8 germans. Llavors jo estudiava en el Jesús i Maria i vaig haver d’ajudar combinant l’estudi i la feina.
–Com viu el barri ara?
Sobretot es nota que es va perdent familiaritat. El fet que els nanos poguessin jugar al carrer era molt agradable, ara cada vegada costa més deixar que ho facin. Tampoc m’agrada la inseguretat.
–En què nota la inseguretat?
Soc matinera i, per exemple, el caps de setmana, trobo gent borratxa i comportant-se de manera incívica. A un fill meu, quan anava a la feina de matinada, algú que anava mig passat de copes li va demanar un cigarret, ell no fuma i, en negar-se, aquesta persona li va clavar un cop a la cara.
–Matina perquè és botiguera.
No sempre ha estat el meu ofici, abans havia treballat a Indo, una multinacional d’òptiques, vaig estar-hi durant 33 anys i estava molt a gust. De mica en mica van anar fent fora la gent i al final em va tocar a mi; poc després la van deslocalitzar cap a la Xina. Tenia 50 anys i fins llavors no havia sentit les crisis anteriors, ni la del 1982 ni la del 2008. Però, ara, aquesta, sí que l’estic notant molt al meu comerç.
–Com arriba a tenir una parada al mercat de la Marina?
De ben jove m’agradava molt la medicina i no vaig poder estudiar-la. Així que feia el possible per anar aprenent de les plantes medicinals. Fins que vaig decidir fer un curs d’herbolari i dietètica durant 3 anys fins aconseguir el títol de tècnica. En acabar vaig posar una fruiteria, però es necessitava molta força i no la podia fer. Llavors decideixo posar aquest herbolari, ara hi porto 16 anys.
–I què tal va el negoci?
Al principi molt bé, llavors venia molta més gent al mercat. Ara algunes dinàmiques han canviat: les famílies eren més nombroses i compraven més i més sovint, però això tampoc ja no és així. I a més, la gent cada vegada cuina menys, i els horaris de tothom són més complicats….
–Què està passant amb els paradistes, hi ha relleus?
No. Abans les parades passaven de pares i mares als fills, però ara tant és que siguin fills o filles, no volen heretar un negoci així perquè és molt sacrificat: obrim al públic a les 8, però hi ha gent que matina des de les tres. Així que ara mateix ja tenim 6 parades tancades.
–Expliqui la vida d’un paradista, què és el millor i el pitjor del seu ofici?
El millor és que som com psicòlogues amb les nostres clientes i clients. És un tracte molt familiar i això ens omple; és la calidesa de les relacions humanes i el benestar que ens aporten. I el pitjor, potser és la manca de flexibilitat en els horaris: tots hem de fer els mateixos i estan establerts amb criteris que no a tothom ens acaben d’anar bé.
–Com li va aquest any al mercat?
Molt malament. Com a presidenta participo de l’Associació que agrupa a tots els paradistes de la ciutat i en les reunions tothom comenta el mateix. A més, nosaltres som en un barri de persones treballadores, llavors a la que ve una crisi es nota de seguida. La sensació ara mateix és que no aconseguim aixecar el cap.
–Per entendre’ns, com es tradueix aquesta davallada en la seva parada?
Jo he perdut un 50% de la clientela, és molt!
–Tot això malgrat que intenteu adaptar-vos fent comandes a domicili.
D’aquí a poc es llançarà una plataforma digital des d’on es podrà comprar i fer la comanda en línia als mercats. Ho havíem intentat abans però el cost era molt elevat i ara l’Ajuntament ens farà suport. La idea és aconseguir un preu atractiu per ser competitius. Tenim l’esperança que funcioni.
–Els mercats han estat l’ànima de qualsevol lloc, què són ara?
Sempre han significat vida, jo mateixa soc una persona amb tendència a la depressió i quan vaig començar al mercat es van acabar les meves consultes al psicòleg. El fet de parlar amb les persones, de poder expressar-me, de no estar en un lloc tancat ha repercutit tan positivament en el meu estat d’ànim… sempre ens animem entre tots. L’any que ve aquest mercat farà 50 anys, comptant els anys que va funcionar a SEAT abans d’aquest emplaçament.
–Què reté a la gent que us compra?
La confiança, la proximitat, l’atenció personalitzada i la qualitat del producte, sobretot els frescos. De fet, als que han apostat per la venda en línia els va millor. Per això ara volem fer-ho entre tots.
–Com us poden fer costat, què hi reclameu?
Que no posin tantes traves perquè les parades buides les ocupi un altre, per exemple. Una parada tancada no beneficia ningú, ni tampoc paga impostos, ni suma en res. Un altra tema és l’horari comercial. Les gran superfícies tenen més llibertat i els mercats en canvi estem més limitats, ens cal una mica més de flexibilitat.
–Com s’imagina el mercat del 2050?
La veritat, i molt a pesar meu, dubto que hi arribem. Seria ideal recuperar l’ambient i l’esperit dels mercats d’abans, quan tothom hi era i allò donava molta vida, però tot apunta que a la llarga acabarem desapareixent o si més no, serem una cosa ben diferent: es tanquen parades i molts som gent que estem a punt de jubilar-nos. A mi em tocava l’any que ve, però m’estic plantejant fer-ho enguany si la cosa continua així, i en aquesta situació ens trobem molts.
Yohany Limpias
