Neus Cerdà Acame, 51 anys. Visc en parella, d’ofici, educadora social. Religió: agnòstica. Política: De l’esquerra humanista.
La Fundació Mans a les Mans rebrà la Medalla d’Honor de Barcelona en reconeixement per la tasca social que fa al barri. Així ho ha determinat el Districte amb la votació unànime de tots els partits polítics. Busquem la Neus, directora de l’entitat, per parlar-hi del que fa el seu equip: treballadors, voluntaris, algunes empreses que els hi donen suport, famílies, entitats… .
Hereva de l’esplai Submarí, la necessitat palesa de la canalla d’un acompanyament escolar va provocar l’esforç d’incorporar professionals que hi donessin suport, el 2004. Des de llavors la seva feina s’ha tornat un servei imprescindible per a moltes famílies que no es poden permetre els mínims que requereix la canalla per desenvolupar-se amb benestar.
Una tasca de vocació “no m’imagino fent altra cosa, de fet ho vaig intentar i no me’n vaig sortir”. El repte, assegura, és fer-ho intentant no perdre la coherència. I cuidant-nos com equip per poder cuidar els altres. Ho diu perquè tot i els reconeixements que tothom els fa, les coses no surten del no-res i quadrar-ne els pressupostos sempre és un repte majúscul, malgrat que els sous de tot l’equip en general no arriben als mil euros, com sovint passa en moltes entitats del tercer sector dedicades a socórrer persones. Neus reflexiona sobre la contradicció, però se centra en la feina a fer.
D’on és i com arriba al barri i a la fundació?
Jo treballava a L’Hospitalet. Hi feia un feina comunitària on vaig conèixer molta gent. Després vaig marxar cap a Canàries i vaig treballar en altres coses fins que en tornar a Barcelona arribo a la Fundació per a cobrir una baixa laboral i m’hi quedo.
Quina mirada té del barri en arribar-hi?
Una de les coses que més em va impactar en arribar és la llum, els espais verds i la muntanya de Montjuïc tant a prop. Et posis on et posis sempre la veus. Jo venia de L’Hospitalet “divertit” i llavors la Zona Franca era una zona molt candent. Em pensava que trobaria una cosa similar on jo treballava però vaig trobar una cosa totalment diferent. Veure l’amplitud de carrers, els parcs…
Hi ha molta gent que no n’és conscient.
Si sempre has viscut aquí, potser no te n’adones. Però aquí els nens poden anar sols pels carrers. Hi ha avingudes més o menys amples. A nivell urbanístic el barri m’agrada moltíssim. El poblet de Plus Ultra em sembla un racó màgic. Més enllà de la precarietat que l’envolta, que conservi l’estructura urbanística que té en una ciutat com Barcelona és preciós. També em va impactar descobrir que hi havia poc moviment infantil-juvenil. Fora dels esplais, que sempre han estat potents. La Platjeta, Espai T… a L’Hospitalet les entitats veïnals n’havien impulsat molts, però aquí no n’hi havia gaires.
Ha canviat això?
El barri ha canviat molt des que he arribat. L’espai veïnal Química n’és un exemple. El canvi de La Bàscula també. Abans només era esportiu o amb un punt d’elit musical, però ara treballen amb joves del barri. Tot i això és evident també que hi ha un munt de millores per fer.
Què és el més difícil de la feina que porteu a la Fundació?
Resultarà prosaic el que diré però el més difícil és aconseguir quadrar un pressupost, almenys equilibrar-ho. Les coses no surten del no-res. Fer una feina de qualitat suposa molt d’esforç i els projectes pedagògics, educatius i socials tenen una banda de gestió i coordinació que no sempre es reconeix. És difícil fer-ho d’una forma coherent quan no tens els recursos que necessites.
Per què costa tant convèncer tothom que la inversió social és important?
Perquè no es té en compte tot allò que ens hi estalviem. Els processos socials semblen cars però si es mesurés tot el que ens estalvien segur que tothom entendria que surten molt a compte, parlant també en termes econòmics. Quant estalviem si fem l’acompanyament als infants i els joves?, quant si evitem que repeteixen cursos, o que entrin en cercles nocius? O si evitem que l’aïllament social ens perjudiqui la salut? Si calculéssim tota la despesa social que cal per arreglar allò que no vam saber atendre a temps, en la infància o en l’adolescència, segur que tindrien clar que cal enfocar-ho com a inversió i no com a despesa.
Parla de la dificultats de treballar amb una mínima coherència. El tercer sector fa una feina enorme però no deixa de ser un pegat pels enormes forats que deixa el sistema.
Sempre ens movem en la dicotomia de resoldre una urgència o treballar temes de fons a llarg termini. Mentre fem una cosa no arribem a l’altra. Jo vaig començar a treballar en el camp social al 16 anys. Col·laborava per donar menjar en una escola de L’Hospitalet. En els 80 encara érem “tercer món”. Espanya encara rebia fons pel desenvolupament i l’escola on jo col·laborava havia de donar un got de llet diari perquè els nens la necessitaven per complementar-ne l’alimentació. Recordo que això va durar un o dos cursos i es va deixar de fer perquè els indicadors van millorar. Ja no era necessari donar llet perquè se suposava que les famílies ho podien fer a casa.
I ara heu de tornar a fer-ho.
Quan vaig començar al Submarí, recordo que no feien berenar, no volien fer berenar! Perquè els centres socioeducatius no hem de donar menjar, són les famílies les que han de poder alimentar les criatures a casa. Però llavors te n’adones que és una urgència i ara tornem a donar llet, tornem a donar fruita, tornem a donar entrepans. I llavors se’m posa la pell de gallina perquè penso “és que fa 30 anys vam deixar de fer-ho i ara tornem-hi!”
Quin remei!
És una contradicció però quan hi ha una urgència has d’actuar, l’has d’atendre i punt! Si algú s’ofega l’has d’ajudar a sortir de l’aigua, si algú té gana o no arriba al mínim de menjar cada dia, els has de donar el que necessiten. Però després has de pensar perquè passa això. I està passant arreu no només aquí. Hem de començar a preguntar-nos per què està passant?
Una de les coses bones que ha portat la pandèmia és que hem descobert que el nostre veí pot passar gana. Que viu en un pis petitó amb moltes criatures, que no sempre té la nevera plena, que no pot connectar-se a internet. Que plora a la nit perquè no té feina. La Covid sí que ha despertat aquesta sensibilitat.
Que pot posar un exemple d’aquestes realitats que per alguns encara són difícils d’imaginar?
Més enllà d’alimentació, que també, vull destacar que des del barri els veïns van generar una resposta molt bonica perquè es van organitzar per poder ajudar. Dels casos colpidors que van trobar, hi ha famílies amb nens que en dos mesos no van veure la llum del sol perquè l’habitació dels infants donava a l’interior. Vam haver de gestionar perquè els infants poguessin sortir almenys una hora al terrat perquè els toqués el sol. Això ha passat aquí, al barri. I els casos de mares solteres que van donar a llum en època de pandèmia, soles, que no sabien a qui recórrer. Hi ha hagut situacions socials molt crítiques i també molt de desbordament emocional. Gent que no sabia ni quin dia ni quina hora era…
Població vulnerable, en diuen ara a la pobresa.
Sí, però la línia entre qui és vulnerable i qui no s’ha demostrat molt fina i fràgil. De cop i volta pots passar d’una banda a l’altra.
Hi ha moltes empreses aquí al costat del barri. Estan contribuint a la tasca social?
Això depèn molt de l’empresa. En la meva experiència, les empreses estan formades també per persones. Ens hem trobat empreses molt properes que ens ajuden, i d’altres que és impossible ni tant sols d’arribar a algú. La responsabilitat social no ha de ser només un segell sinó una filosofia d’implicació i contribució de l’empresa per millorar l’entorn. Aconsegueixen sortint-se’n perquè són part de la societat i funcionen gràcies a aquesta.
Ben merescudament us han reconegut la feina amb la Medalla d’Or de la ciutat. Què significa per vosaltres aquest reconeixement?
D’antuvi va ser una sorpresa. No ens ho havíem plantejat mai. Som una entitat molt local, molt de fer les coses amb la nostra gent, amb el nostre barri. Saber que des del Districte reconeixen la nostra feina és un premi a totes les persones que formem part de les família de Mans a les Mans: voluntaris, treballadors, famílies, empreses, escoles, entitats. És molt emocionant. Encara no ho hem paït. Estem contents.
