Pau Espí
El passat 14 de març, el nostre estimat Estat d’Alarma va complir un any! Suposo que recordareu perfectament el dia en què va néixer, aquell 14 de març del 2020 on, només arribar al món, ja ens va canviar la vida.
Amb ell hem viscut un any ple d’experiències inoblidables: una pandèmia mundial, un confinament, una segona onada, una tercera onada, un toc de queda, vacunes vàries… Està clar que, en el seu primer any de vida, l’Estat d’alarma ens ha portat emocions molt fortes a tots i totes.
Jo sé que a la majoria de la gent l’Estat d’Alarma no els cau gaire bé, i ho puc entendre perfectament, però poseu-vos en la seva situació. Per a un bebè no és gens fàcil créixer en una família tan desequilibrada com la que ha tingut el pobre Estat d’Alarma. Durant el seu primer any de vida ha hagut de patir tensions constants entre els seus pares, ja que tothom ha vist que Pedro Sánchez i Pablo Iglésias no han passat el millor any del seu matrimoni, de fet, fa poc van anunciar el seu divorci. Sort n’ha tingut l’Estat d’Alarma del seu padrí, que l’ha cuidat i protegit com ningú. I és que Fernando Simón s’ha encarregat de què a l’Estat d’Alarma no li faltés mai de res, i l’ha consentit tot el que el petit ha volgut i més!
Amb això que dic, no vull que us penseu que jo li tinc certa estima a l’Estat d’Alarma, ni de bon tros, però no em sembla just que un pobre nadó de poc més d’un any rebi tantes crítiques, perquè no és just atacar a una criatura que amb prou feines sap caminar. Les crítiques han d’anar adreçades als seus pares, que són ells qui no l’han sabut educar. Ara, també us diré que no deu ser gens fàcil cuidar d’un fill tan rebel com l’Estat d’alarma, perquè, tot i que és cert que els seus pares no ho han fet de la millor manera possible, ja m’agradaria veure com, tots aquells que no s’han cansat de criticar i atacar cada decisió dels pares de l’Estat d’Alarma, haguessin actuat en el seu lloc.
No els estic defensant, perquè, com molts de vosaltres, penso que no han criat el seu fill de la millor manera, però cal tenir en compte que la situació era límit i el marge de reacció gairebé nul.
Durant el dia de l’aniversari de l’Estat d’alarma, vaig llegir més missatges negatius cap a ell que felicitacions i, no us mentiré, em va fer una mica de pena. Ha de ser molt trist rebre més crítiques que felicitacions el dia del teu primer aniversari.
Que devia pensar el pobre nadó? Bé, segurament no va pensar res, ja que no va poder llegir els missatges. I no dic que no els llegís perquè l’Estat d’Alarma realment és un concepte i no una persona, sinó perquè, en principi, els nadons d’un any encara no saben llegir. Ara us explicaré un secret, però us demano que no l’hi dieu a ningú. A mi l’Estat d’alarma em cau molt malament. I no per res en especial, suposo que pel mateix motiu pel qual tothom el detesta, i és que la seva presència va, actualment, lligada a l’evolució de la Covid. Per tant, la millor notícia possible seria que la pandèmia finalitzés i que tot tornés a la normalitat, però crec que, a curt termini, demano massa. Així que, encara que em pugui arribar a saber una mica de greu, he de reconèixer que jo també espero i desitjo que l’Estat d’Alarma no arribi a complir el seu segon any de vida.
