M’acosto al número 228 del passeig de la Zona Franca. Són dos quarts de sis de la tarda i he quedat amb Ramiro López per fer-li una entrevista. El contacte l’hem establert a través de Laura Julibert, cap de projectes de l’Eix Comercial de la Marina i dinamitzadora de l’Associació de Comerciants del barri. “En Ramiro es jubila i vol fer un article de comiat pel diari”, em va dir.
Després d’un parell de missatges, acordem dia i hora. Quan entro a la botiga, m’atén Juana Mari Segura, companya de vida d’en Ramiro. “En què et podem ajudar?”, em pregunta amb un somriure d’orella a orella. Quan em presento com el periodista de La Marina amb qui havien parlat uns dies abans, tots dos s’acosten a rebre’m. “Nosaltres t’expliquem i tu ja ens tallaràs”, em diuen abans de començar la conversa.
La drogueria Ramiro fa 43 anys que forma part del paisatge comercial del passeig. La història, però, va començar una mica abans. El pare de Ramiro regentava la Drogueria Sevillana, situada al costat de l’antiga comissaria de la SEAT, i va aprofitar l’oportunitat d’obrir un nou establiment al passeig. Ramiro, que aleshores treballava en un altre sector, s’hi va incorporar per ajudar-lo. Ell i Juana Mari encara eren nuvis.
“Ser droguer no era el meu pla A, ni B, ni C, ni Z, però no te n’adones i al final t’hi has acabat dedicant tota la vida”, reconeix Ramiro. Juana Mari també va acabar implicant-se en el negoci. “Abans d’acompanyar-lo jo era secretària administrativa, i fins i tot vaig treballar posant pròtesis dentals, però al final em va enganyar perquè l’ajudés”, bromeja. Fa 28 anys que tots dos van agafar definitivament les regnes de la botiga.
Entrar a la drogueria és trobar productes i necessitats molt diferents. Neteja, perfumeria, claus, ferreteria o pintura són només algunes de les àrees que han de dominar. No n’hi ha prou amb tenir el producte a la prestatgeria: també cal saber orientar els clients, tant si pregunten quin desodorant els convé com si necessiten consell per pintar un moble o arreglar algun desperfecte de casa.
“Toquem moltes, moltes tecles”, explica Juana Mari. Aquesta diversitat de coneixements és una de les particularitats del negoci i també una de les dificultats a l’hora de trobar algú que en pugui agafar el relleu. Cal aprendre què hi ha a la botiga, però també una manera de treballar que s’ha construït amb els anys. La gestió, de fet, continua sent força artesanal. “No estem digitalitzats”, admet Juana Mari. Ramiro recorda que, quan algú li va preguntar si tenia ordinador per controlar el negoci i els estocs, va respondre, mig en broma, que ho portava “malament”. “Està tot aquí”, diu ella, assenyalant el cap.
Ramiro considera que aquesta experiència és part del valor del comerç de proximitat. A diferència de les grans superfícies, on no sempre és fàcil trobar algú que pugui resoldre un dubte concret, a la drogueria l’assessorament forma part de la feina quotidiana. Amb el temps, a més, la relació comercial ha anat més enllà de la compra. “Els clients són amics”, explica. És una de les coses que s’enduen d’aquests 43 anys: haver fet barri a través de la botiga.
La jubilació no arriba per una situació econòmica insostenible. És una decisió personal, presa després de molts anys de feina i amb la voluntat de viure d’una altra manera
La cara menys visible de l’ofici, però, és la dedicació que exigeix. Els horaris amplis són només una part de la qüestió. També hi ha les comandes, els proveïdors, els treballadors i la incertesa de no saber com anirà cada mes. Les despeses continuen arribant encara que les vendes baixin. “Tu te’n vas a casa i te’n vas amb els problemes”, resumeix Ramiro.
Durant molts anys, la drogueria ha condicionat bona part de la vida familiar. “Els dinars eren de drogueria, els sopars eren de drogueria, tot girava al voltant de la drogueria”, recorda.
Els seus fills no agafaran el relleu. El petit treballa en un banc i la gran és directora de màrqueting. Juana Mari explica que sempre els ha animat a buscar feines amb horaris més còmodes, vacances i la possibilitat de desconnectar quan s’acaba la jornada. La seva experiència els ha ensenyat que portar un negoci propi pot ser gratificant, però també implica renúncies.
La pandèmia va ser un dels episodis més difícils. Com que la drogueria podia obrir, van continuar atenent els clients, però enmig de la incertesa i la por. Ramiro recorda les cues de fins a dues hores, les limitacions d’aforament i la dificultat per aconseguir alguns productes. Només podien entrar-hi dues persones alhora i, de vegades, després d’una llarga espera, els clients descobrien que no hi havia allò que buscaven.
Juana Mari ho va viure amb angoixa des de casa. Mentre intentava aconseguir mascaretes i preparar gel, demanava a Ramiro que no obrís i que aguantessin com poguessin. Però ell continuava al taulell. Aquells mesos de patiment van fer més evident la necessitat de replantejar-se les prioritats. Cinc anys abans, Ramiro havia patit un ictus, una experiència que també els va fer pensar en el futur.
El moment de començar una altra etapa
La jubilació no arriba, segons expliquen, perquè s’hagin vist obligats a tancar per una situació econòmica insostenible. És una decisió personal, presa després de molts anys de feina i amb la voluntat de viure d’una altra manera. Ramiro té 64 anys i Juana Mari, 63. Consideren que ha arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat i descobrir què hi ha a l’altra banda de la porta.
Això no vol dir que no hagin notat els canvis en el petit comerç. Ramiro recorda que abans el negoci permetia plantejar-se reinvertir, obrir un altre local o créixer. Ara, assegura, sovint l’objectiu és sobreviure, pagar les despeses i anar superant els mesos més fluixos. Tot i això, es mostren satisfets pels anys que han passat al capdavant de la drogueria.
En el seu comiat també volen tenir unes paraules especials per a Virginia Calderón, treballadora de l’establiment. Tots dos en destaquen la professionalitat, l’atenció i la implicació, i la descriuen com la millor dependenta que podrien haver trobat. “És encantadora”, diu Juana Mari, que també la considera una amiga. Un reconeixement que recorda que la història d’una botiga la construeixen totes les persones que n’han format part.
Després de 43 anys, Ramiro i Juana Mari abaixen la persiana amb la satisfacció d’haver construït relacions que van més enllà de la feina. Deixen enrere horaris llargs, preocupacions i una responsabilitat que els ha acompanyat durant bona part de la vida. Ara volen guanyar tranquil·litat i temps per a ells. Al barri, en canvi, quedarà el record d’una botiga on, durant dècades, comprar un producte també significava trobar algú disposat a escoltar, aconsellar i ajudar.
CARTA DE COMIAT DE RAMIRO I JUANA MARI
Bé, fins aquí hem arribat… El proper desembre baixarem per última vegada la persiana.
Després de quaranta-tres anys, amb més xacres i menys energies, havent recorregut un llarg
camí iniciat per Ramiro pare, ple de tota mena d’experiències, en la seva majoria agradables i
enriquidores, amb les quals hem anat creixent i madurant amb el barri, tanquem una etapa de
les nostres vides.
Després de tots aquests anys, ens sentim molt afortunats de no haver perdut mai la confiança dels
nostres Clients/Veïns/Amics, que per a nosaltres, encara que siguin tres paraules diferents, tenen el mateix
significat.
Sabent que amb la nostra marxa es va, humilment, un bocinet de la història del barri i del
nostre cor…
FINS SEMPRE: Ramiro, Juana Mari i Virginia
