Mentre m’assec a escriure aquest article, dos esdeveniments parlen d’un mateix país. L’èxit de La Bola Negra i les tendes de campanya instal·lades a Sol pel dret a l’habitatge comparteixen alguna cosa més que l’atenció mediàtica: tots dos han aconseguit situar al centre allò que durant massa temps s’havia volgut mantenir als marges.
D’una banda, La Bola Negra està posant sobre la taula no només una part de la nostra història, sinó la història d’un país. Una història que ens treu dels marges i ens situa al centre de la conversa cultural, reivindicant les nostres vides i una memòria que, durant generacions, va ser condemnada al silenci.
De l’altra, a Sol, centenars de joves han dit prou. Ho van fer després del desnonament de la Mari Carmen, de 87 anys, i del suïcidi de l’Olga, de 54, després de ser desnonada. Per cert, ambdues amb nom de dona. Però ho podrien haver fet per qualsevol dels milers d’històries que s’acumulen cada any. El més rellevant no és només la protesta. També ho és que una generació que molts qualificaven d’indiferent ha decidit organitzar-se i assenyalar els responsables que viure amb tranquil·litat s’hagi convertit en un luxe.
Tot i expressar-se de maneres diferents, tots dos fenòmens neixen d’una mateixa ferida. La Bola Negra parla de dècades de silenci, de l’obligació d’amagar-se per sobreviure, de la renúncia a una part d’un mateix. Sol parla de precarietat, d’incertesa i de la sensació que el futur ha estat segrestat. En tots dos casos hi trobem la mateixa pregunta: qui té dret a viure amb dignitat i qui queda exclòs d’aquest dret?
Per això tots dos esdeveniments resulten tan esperançadors. Perquè cap dels dos no es limita a descriure la misèria heretada. L’un recupera una memòria que ens havia estat arrabassada i ens retorna el passat; l’altre converteix la indignació en organització col·lectiva i ens retorna el futur.
Durant dècades es va dir a molta gent que ocultés qui era. Avui es diu a molta gent que accepti que no es podrà emancipar ni construir un projecte de vida. Canvien els problemes, però es manté la mateixa lògica: acostumar-nos a viure pitjor i a exigir poc.
Totes dues coses poden canviar la història del país. Perquè una qüestiona l’oblit i l’altra qüestiona la resignació.
A uns els van obligar a amagar-se per sobreviure. A altres els demanen que renunciïn a viure. Cap dels dos no ha acceptat fer-ho. I és aquí on comença qualsevol canvi.
