Cada mes quan m’assec a pensar i escriure sobre la temàtica d’aquest article acostumo a reflexionar sobre les coses que en general ens passen a les persones que som transmaricabibolleres: que si el rebuig, que si la discriminació, que si la salut mental, que si la ploma, que si els referents, que si Triana Marrash.
A vegades em sento tediós de treballar aquests temes que crec que ja s’han d’anar superant en les nostres narratives. A vegades, sento que aquest tipus de missatges cal portar-los fora de la comunitat i que les narratives des de les quals ens definim em comencen a avorrir.
Les persones conscienciades hem estat durant molt de temps pendents de què dèiem i com ho dèiem perquè no es confongui el nostre missatge i estar amb el discurs de “por las precarias” tot el dia en la boca. Això ha fet que es desactivi l’humor com a eina contra el rebuig i que l’assimilació al sistema ens hagi transformat en persones grises amb un discurs gastat i perfectament delimitat dins de la correcció política.
Personalment m’interessen noves narratives. Ja sabem el que són els rols de gènere i com de fotuts poden arribar a ser, però fem broma sobre això, fem-li una volta més. Afirmem amb insolència que per molts crop tops que ens posem els marietes ens continuen agradant els homes homes.
Ja sabem que altres formes de relacions són possibles, però tampoc perfectes. Amb el que reivindico el dret de dir que el poliamor és un circ. Després si vols t’amplio.
Ja sabem que el gènere no es limita al binarisme d’home i dona, però en aquest món hi ha tontos, tontas i tontes. “M’és igual que siguis no binarie, però has de rentar els plats”.
Relaxem-nos estimadis
