Jesús Martínez
El veí de la Marina J. es va enfilar a la finestra del bany, finestreta de mig metre que dóna al celobert. Es va llançar al buit.
Per sort, va sobreviure.
- no ha engrandit la llista que publica l’Institut d’Estadística de Catalunya.
Segons les últimes dades de 2022, uns quatre-cents ciutadans de la província de Barcelona van decidir treure’s la vida (el doble d’homes que de dones).
Des de 2005, quan hi ha registres, hi ha hagut un increment gradual dels suïcidis.
Repte global
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) es va fundar el 1948, just després de la Segona Guerra Mundial, i en el seu més de mig segle de vida ha fet front a huracans, inundacions, terratrèmols, erupcions volcàniques i pandèmies, l’última de les quals, la del coronavirus.
L’OMS també combat un problema de salut pública invisibilitzat o poc visible. El suïcidi.
Les macrodades donen calfreds: al món, cada any es treuen la vida unes vuit-centes mil persones, segons fonts de l’OMS, com si el genocidi de Rwanda es repetís cada 365 dies.
A Espanya, cada any més de quatre mil persones posen fi a la seva existència.
A Barcelona, el juliol de 2024, dues germanes grans van morir per suïcidi.
Els mitjans van titular així: «Dues germanes se suïciden a Barcelona abans de ser desnonades», «Dues germanes se suïciden la nit abans de ser desnonades per impagament» i «Dues germanes de 64 i 54 anys se suïciden a Barcelona just abans del seu desnonament».
Segons els professionals consultats, els mitjans de comunicació fan cas omís de les recomanacions per notificar les morts per aquest problema de salut mental.
Cada cert temps, l’OMS publica el manual Prevenció del suïcidi: un recurs per a professionals dels mitjans de comunicació, del qual es fa ressò l’American Foundation for Suicide Prevention, entre d’altres organitzacions nacionals.
Catorze punts per a una cobertura informativa «responsable».
Catorze punts que no es compleixen.
Del punt 1: «Compartir el missatge esperançador que el suïcidi es pot prevenir».
Associacions locals
Després del Suïcidi Associació de Supervivents (DSAS) és una organització creada el 2012 «per tal de generar un espai per a l’acompanyament i el suport al dol de les persones supervivents a la mort per suïcidi».
El portaveu i el responsable dels grups d’acompanyament (grups d’ajuda mútua) es diu Carles Alastuey (Barcelona, 1962).
«Nosaltres ens anomenem “supervivents”, copiem la terminologia anglosaxona. El survivor dels accidents de trànsit és també el supervivent de les morts per suïcidi. Els membres de l’associació han perdut algú a causa del suïcidi», diu per telèfon el Carles, psicopedagog, amb una veu aflautada i que fa ombra.
Així, DSAS es nodreix de supervivents terapeutes, psicòlegs, secretaris…
El logotip de l’entitat és un arbre: «[reconforta] trobar un arbre per recolzar-nos, descansar i recobrar forces, per avançar cap a la calma d’una nova vida».
«Pensa que quan parlem de dol, així en general, fins i tot els animals el comparteixen, ells també pateixen una experiència dolorosa de pèrdua», afirma Carles, que defineix el dol per suïcidi com a «adaptació psicobiològica» a causa d’una «pèrdua de caràcter traumàtic».
En el màxim nivell, aquest tipus de pèrdua seria comparable amb el trastorn d’estrès posttraumàtic sofert pels soldats que tornen de les guerres i que es va començar a diagnosticar als Estats Units, als anys seixanta, en ple conflicte bèl·lic del Vietnam. De fet, la «síndrome del Vietnam» és el «profund trauma que encara perdura en el temps».
«En el cas de pèrdues per suïcidi, les persones més properes poden patir un xoc posttraumàtic, han d’encaixar el cop, i aquí hi ha tota una sèrie de particularitats, una sèrie de seqüències psicològiques i personals: econòmiques, familiars i emocionals, entre d’altres.»
El sentiment de culpa que genera a l’altre la mort d’algú molt proper es basa en la incomprensió per no haver estat capaç de continuar l’enllaç de la persona en vida. La culpabilització fa efecte en els que queden.
I apareixen les preguntes, matxacones: com és que no me’n vaig adonar abans? Com és que no hi vaig insistir més? Com és que no el vaig portar al metge? Com és que no vaig saber?…
La teoria de la suïcidologia que ha estudiat el doctor Edwin S. Shneidman (Autopsy of a Suicidal Mind).
Ho explica Carles: «La cultura occidental entén el dol com un procés mitjançant el qual has de girar full. Però pot arribar a ser un “concepte immoral” pel que fa a la relació afectuosa. Ordinàriament, el duel dura mesos o un any… En el cas de suïcidi, el duel és més complex perquè s’allarga en el temps o bé és per sempre, cosa que pot marcar la teva vida».
La psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross (Una llum que s’apaga) va dividir en cinc fases el procés de dol: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.
El dol per suïcidi no s’adapta a aquesta segmentació.
«Al dol per suïcidi parlem de períodes, del pas del temps, d’una muntanya russa o de cercles concèntrics. Parlem d’etapes que, de vegades, no desapareixen», explica el Carles, vicepresident de DSAS, i afegeix: «Parlem d’un procés vital que ens acompanyarà durant tota la vida. De conviure amb l’absència, cosa que es viu amb intensitat extrema. És així que moltes persones que passen per l’associació estan així mateix en risc de conducta suïcida, perquè és una experiència difícil que es viu des de la desautorització, amb emocions tòxiques».
Més preguntes:
Com és que no ho vam poder evitar?
L’entorn dels que acompanyen la persona que mor per suïcidi també està molt enfadat.
Com és que em deixes aquest marró si t’estimava? Com és que em fas això si jo tenia un projecte compartit? I ara què faré jo?
«És difícil trobar una explicació lògica a una mort tan desconeguda. Costa pensar que una persona amb qui convius tingui aquestes idees i conductes i que no les hagi expressat obertament. Necessitem tenir un fil narratiu que expliqui la nostra vida.»
Per això cal fugir de les respostes simples.
«En el cas d’aquelles dues germanes que a Barcelona es van suïcidar, el juliol de 2024, hem de ser prudents. No sabem si la problemàtica d’exclusió social és darrere d’aquestes morts. Perquè aleshores tot seria molt senzill: si no hi ha desnonaments, no hi ha suïcidis. I no és així. Què passava abans a aquella casa? No ho sabem», conclou.
Telèfons de suport:
Prevenció Suïcidi 900 92 55 55
024 Prevenció Suïcidi
061 Crisis suïcida
112 Emergències
