“La meva recepta de vida: No patir gaire i cantar, sempre cantar”

Marisa Martorelli Roldán

Marisa Martorelli Roldán (Massa d’Albe, Itàlia).
Edat: 81 anys.
Ofici? Correctora de textos d’espanyol a la FAO (ONU), durant 30 anys. Casada amb Juan Ramón Roldán.
Religió? Catòlica.
Política? Socialista, de tota la vida.

La Marisa, i el seu marit i company, són uns dels referents barcelonins del folklore argentí. La seva vinculació amb el món cultural els va empènyer a organitzar l’any 2006 l’única setmana argentina celebrada a Barcelona. Ha actuat en diversos concerts i escenaris d’arreu: la Sagrada Família, l’església del Pi, San Agustí, a Manresa, Castelldefels, Andorra…

Marisa ens destaca la seva interpretació de la cèlebre Misa Criolla a la cripta de Gaudí i l’última col·laboració que han fet amb l’ambaixada uruguaiana per l’aniversari de la independència d’aquest país. Una parella inquieta que també tenen moltes altres batalles viscudes i unes experiències vitals que són dignes de ser explicades, per exemple, anècdotes amb un Papa i alguns mandataris. Les estan escrivint deixant constància documentada amb fotografies de gairebé tot.

L’any 2013 canvien el Poble Nou per la Marina i continuen amb el seu grup integrat per argentins i catalans i que ara ha esdevingut en “Los Juan Ramones”. El 18 d’octubre en celebren el vintè aniversari. Els volem conèixer, i conversem amb la Marisa.

Neix a un poble Italià, però no hi romandrà gaire, expliqui la seva història.

Massa d’Albe és un poble de la província d’Aquila, aquí sonarà pel terratrèmol que va patir l’any 2009, on va haver-hi més de 3.000 víctimes. Hi vaig néixer, però quan tenia 4 anys, el pare decideix provar sort a l’Argentina. Era l’època de postguerra i encara no havia començat la reconstrucció europea, hi havia molta necessitat. Vam marxar i ens assentem a Bernal, dins la província de Buenos Aires.

Més tard viurà a Quilmes, Argentina també.

Allà neix el meu germà i ens hi vam quedar. Tota la meva vida a l’Argentina va ser bona: feliç, creativa, aprenent francès, anglès; vaig aprendre a tocar el piano, també vaig ser de les primeres mecanògrafes que dominaven el teclat a cegues, gràcies a l’educació que vaig tenir al col·legi de la Sagrada Família, amb el qual continuo vinculada, de fet conservo la fotografia de la directora en casa perquè va significar molt per a mi.

I a la família com li anava?

El meu pare no estava gaire content amb la situació laboral; ell havia nascut a Pittsburgh, Pensilvània (EUA); era un dels miners que van emigrar-ne, així que va intentar tornar-hi; hi havia la guerra de Corea, amb la intervenció dels EUA, i li van aconsellar que no viatgés perquè el podien enviar a combat i ell, que acabava de viure la guerra a Europa, ja en tenia prou de tot això.

Vostè, en canvi, progressava.

En acabar els meus estudis, em graduo de mestra, compartia les ànsies de justícia social i això m’impulsa a estudiar Dret a la Universitat de la Plata. Fins que l’any 1963 el meu pare decideix visitar la família a Itàlia: torna encantat amb la bona economia italiana i decideix que vol tornar-se’n. Jo ja tenia 20 anys; els hi acompanyo amb la intenció de tornar-me’n.

Però no tornarà.

No. I tirant la vista enrere, he de reconèixer que potser la decisió em va salvar la vida. Perquè llavors era alumna de Silvio Frondizi, un intel·lectual marxista i germà del president argentí Arturo Frondizi, assassinat pel grup parapolicial i anticomunista de la Triple A. I el meu nuvi militava en la CGT argentina. Freqüentàvem els ambients intel·lectuals, molt d’esquerres llavors. Anys més tard la cosa es va complicar molt amb els militars. Molts no se’n van sortir.

Anys convulsos i us instal·leu a Roma.

M’havia de buscar la vida i els meus coneixements del francès i l’anglès em vam obrir les portes per treballar a l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (la FAO) dins el Departament de Publicacions. Cada sis mesos s’hi fan Consells i Conferències i es redacten escrits dels mandataris, els experts… Nosaltres havíem de redactar i revisar totes les publicacions.

S’hi quedarà treballant-hi 30 anys, fins al 1994.

I entremig, em caso, tinc dos fills. Més tard em divorcio i em torno a casar amb el Juan Ramón, amb qui ens vam conèixer a la FAO. Amb ell ens enrolem en el folklore argentí i en la moguda cultural llatinoamericana a Roma. Per l’època vam fer la primera vaga a la FAO per aconseguir contractes indefinits. Els americans s’ho prenien amb una alarma brutal… però vam aconseguir millores.

Llavors la cultura es fa un bon lloc a la seva vida.

Juan Ramón, argentí, em va fer reviure la vida cultural que havia tingut a Buenos Aires: de joveneta tenia un trio amb el qual cantàvem als cines i teatres, abans o al mig de les pel·lícules i els espectacles. Així, a Roma ens munten un grup folklòric; fèiem carnavalitos, merengues, cumbia, chacarera argentina, tango… sempre amb companys de la FAO, hi havia enginyers nigerians ballant amb nosaltres. Comencem convidant amics i gent de la cultura a casa fins que un dia érem 40 persones. Amb tal èxit ens animem a muntar la primera Penya Llatinoamericana a Roma i ens lloguem un local per tenir seu.

Va esdevenir un espai significatiu.

Feien espectacles culturals i musicals, però també debats i conferències. Era un ambient amb molta vida que li agradava a tothom. De fet, l’ambaixada d’Espanya va ser una de les habituals celebrant alguns actes a la nostra seu.

Després vindrà Barcelona

Vam fer amistat amb la directora de l’antic Museu de la Ceràmica ara integrat al Museu del Disseny. L’any 1994 ens havien convidat a participar d’unes activitats culturals a Barcelona i ens quedem encantats de l’ambient en la ciutat; el 1995 ens instal·lem a viure-hi. Aquest novembre farem 29 anys vivint-hi.

Què us va fer decidir a venir?

Aquí la moguda cultural era més viva que a Roma, de fet, ens guanyem la vida organitzant activitats culturals. Roma s’havia tornat desesperant. Allà no es fa res sense el cotxe, mai vaig fer la compra amb el carret i tampoc no veus mares o pares amb carros als busos. Aquí això és fabulós.

A partir d’aquí, déu-n’hi-do la d’actes i espectacles que porteu.

Dels que més m’agraden és la Misa Criolla que vam cantar en la cripta de Gaudí. Vam haver d’assajar durant sis mesos perquè és una obra complexa i amb cor i músics. La volem repetir per l’homenatge del 18 d’octubre.

Fent la vista enrere, què repetiria? I què no de les decisions importants que ha pres a la vida?

(Somriu) A vegades penso si hauré resolt bé alguns temes familiars. He tingut coratge, però em queda el dubte de què hauria passat d’haver pres altres decisions. Que no repetiria? El sacrificar-me massa pels fills. Perquè, al cap i a la fi, ells faran el seu propi camí, ara deixaria més espai a la sort i l’arbitrarietat de les circumstàncies.

Un estiu més se’n va. Molta gent redescobreix la vida en aquest període i es proposa canvis, sobretot laborals. Des de l’experiència viscuda què els hi diria?

L’etern dilema de l’ésser humà és com lidiar amb la supervivència i que no ens passi la vida només en això. Com lidiem entre les obligacions laborals i els altres apartats de la vida? És problemàtic, però millor no patir gaire, fer-nos amb l’alegria i no deixar de cantar, que dona vida!

Li agrada el que veu quan repassa el que ha fet?

Molt, perquè tinc un bagatge molt ric respecte d’altres persones de la meva generació. I l’estima i l’escolta del meu company, que per mi és més que un marit, perquè li ho puc confiar tot… portem 43 anys junts.

Per acabar, suggereixi’ns algun tango que il·lustri el moment que vivim.

“Cambalache” és un tango de Santos Discépolo escrit al 1934, però és com si fos d’ahir. (I ens canta):

“Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el 510 y en el 2000 también…
Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor/ Ignorante, sabio o chorro (lladre), pretencioso o estafador …
Todo es igual, nada es mejor ¡Lo mismo un burro que un gran profesor! …

El tango ironitza amb la realitat de la vida i se’n desprèn que malgrat tot, hem tirar endavant!

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.