El passat mes d’agost, la selecció espanyola de futbol s’alçava amb la victòria contra Anglaterra. Un extraordinari partit, renyit, net i ben disputat que catapultava les espanyoles a aconseguir ser campiones del món. La celebració, però, va durar poc als mitjans de comunicació, i un altre focus mediàtic tacava la històrica victòria. El petó del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales, a Jennifer Hermoso, una de les campiones, encenia les alarmes.
Era un dels moments més simbòlics de la celebració. Durant l’entrega de medalles, on la reina Letizia i la infanta Sofia felicitaven les guanyadores i les subcampiones, Rubiales li dona un petó a la galta a Jenni Hermoso. Després, li agafa del cap i li dona un altre als llavis. “Em vaig sentir vulnerable i víctima d’una agressió, un acte impulsiu, masclista, fora de lloc i sense cap tipus de consentiment”, deia la jugadora en un comunicat a les seves xarxes socials.
Moltes personalitats de diversos àmbits es van posicionar en contra d’un gest que demostrava la manca d’avenços cap a la igualtat al futbol femení. Igualment ho van fer els clubs de futbol, sobretots els locals, entre els quals hi era el Sants i l’Escola de Futbol Ángel Pedraza i el Club Atlètic Ibèria. Aquests últims comunicaven el seu “total i implacable rebuig davant les actituds masclistes i d’abús de poder”. “Des del club hem fet una aposta clara pel futbol femení, i defensem la igualtat i el màxim respecte pel futbol femení”, declarava el Carlos Sarto, president dels clubs.
L’opinió pública es posiciona davant del cas Rubiales
La mediatització del cas ha calat al carrer, i hem recollit algunes de les veus que opinen sobre el petó de Rubiales a Jenni Hermoso i la situació del futbol femení. Entre la dotzena de persones entrevistades per aquest reportatge hi ha unanimitat en la incorrecció de la conducta de Rubiales. Sobre la gravetat dels fets hi ha més matisos.
“Em sembla molt malament el que ha fet Rubiales. Un cap hauria de tenir un bon comportament i donar exemple”, comenta Úbeda (nom fictici), un aficionat del futbol de 76 anys. Afegeix que les dones haurien de tenir les mateixes condicions que els homes, i que encara queda molt per fer. A més, felicita les jugadores, ja que “han donat un exemple de primera per haver guanyat”.
La Montserrat Vela, de 57 anys, hi coincideix amb què Rubiales “es va excedir en els seus gestos durant la celebració”. No obstant això, creu que “va ser l’emoció del moment el que el va impulsar a fer-li un petó”.
És el torn del Juan Ignacio, un exjugador de futbol de 67 anys: “les accions de Rubiales estan deixant molt malament el futbol espanyol…” “És impresentable el que ha fet, un president no pot actuar com un hooligan i la seva reacció davant de les denuncies ha estat nefasta, impròpia d’un cap d’una federació” I, taxativament, afegeix “no pot seguir ni un minut més, és una vergonya”.
La Cristina Escoda, de 65 anys i mare d’una dona futbolista, ho ha viscut de ben a prop. “El masclisme impregna aquests organismes, on només hi ha homes i les dones som un zero a l’esquerra”. Sobre la polèmica de Rubiales reflexiona: “Ell és el seu superior, però ningú té dret a agafar a una altra persona i fer-li un petó. I no és ell qui ha de decidir si és consentit o no ho és, sinó la jugadora”.
En la mateixa línia, es manifesta en mateix el Luís San Martín, de 36 anys. “La reacció ha estat molt prepotent, s’aferra al seu lloc i no el deixa pels diners que cobra”. Si anem a les dades, Luis Rubiales percep 675.761 euros bruts anuals com a president de la Reial Federació Espanyola de Futbol i 250.000 euros bruts anuals com a vicepresident de la UEFA. A això se li suma un ajut de 36.000 euros anuals per residir a València i haver de treballar a Madrid.
El Juan Ignacio, però, creu que el masclisme cada cop està quedant més enrere al futbol, malgrat que “s’ha de seguir lluitant”. Exemplifica la manca d’igualtat amb un cas que va presenciar. “El futbol segueix sent un entorn masclista. He vist com a una dona àrbitra li cridaven que anés a cuinar”.
“Això no pot continuar així, és asfixiant i cal cridar, rebel·lar-nos, aixecar la veu, dir prou perquè del contrari mai s’aturarà. No tractar de manera professional les dones o no respectar la seva voluntat és violència, greu i molt greu, segons el cas, però violència al cap i a la fi i com a societat més ens val posar-li nom i no consentir-ne cap, encara menys en el context actual”, sentència la Julia amb aquesta contundència als seus vint anys.
