Com arribes a president del club?
Vaig agafar el càrrec fa aproximadament un mes. Recentment, hi ha hagut dos presidents que ho han deixat per motius personals. Com jo era vicepresident vaig decidir, amb la Junta, assumir el repte. Ara em trobo liderant aquesta junta renovada i amb il·lusió. És veritat que seguim amb un model continuista, però hem deixat de banda la unidireccionalitat d’etapes anteriors, pel comandament col·lectiu a través d’una junta de persones.
Quin és el teu lligam amb l’Ibèria i amb el barri?
La meva relació amb el club ve de fa 5 anys, quan el President Poveda, en pau descansi, em va oferir ser-ne l’entrenador. Després d’acceptar la proposta, vaig estar un parell d’anys dins el càrrec. No soc del barri, però fa més de 20 anys que hi treballo i conec molt bé la Marina i el seu teixit associatiu.
Quina és la situació actual del club?
La situació és bastant crítica. Malgrat l’ascens a 2a catalana, és molt difícil sobreviure en competició amb les despeses que tenim. Aquestes suposen gairebé un 60% del pressupost. Quan es dirigeix una entitat de forma unipersonal només decideix una persona i això havia de canviar perquè no hem de dependre d’una persona o de dues. Malgrat això, ens veiem capacitats per revertir la situació. En el nostre cas el problema és de caràcter econòmic, pel que fa a la faceta esportiva s’encarrega l’entrenador Piccolo que té molta experiència i tota la nostra confiança.
Heu rebut cap ajuda per part de les institucions?
No crec que hem de rebre les solucions des de la política, al final som una entitat privada. Malgrat això, hem de dir que no hem rebut cap mena d’ajuda. Moltes vegades s’omplen la boca dient que ajuden a clubs històrics, però l’Administració no ens ha ajudat quan nosaltres també som una entitat esportiva amb molta història.
A més, penso que aquest suport no arribarà perquè moltes vegades el club es veu només la vessant econòmica, i no es com una causa social. Així i tot, això no passa només a Sants-Montjuïc, jo parlo amb altres presidents i es tracta d’un mal endèmic.
Contempleu la desaparició de l’entitat?
Ara no. Estem treballant força, amb ganes i il·lusió, no obstant això encara necessitem molta ajuda. Pot venir dels socis, a través d’altres entitats que s’impliquin amb nosaltres… Vam passar moments durs, al final quan vam veure el pressupost que teníem ens vam espantar una mica. No obstant això, tenim esperança per poder tirar endavant. Si m’hagueres preguntat fa un mes, t’hauria dit que si, perquè vam veure els costos de la 2a catalana i moltes despeses fins i tot es duplicaven.
Què suposaria la desaparició del club?
Crec que seria un xoc que un club amb tanta història deixés d’existir. Evidentment el temps passa, però per tota la gent que hem format part: exjugadors, entrenadors famílies… Al final el Club Atlètic Ibèria és l’únic club de futbol del barri amb equip sènior, per tant, la desaparició de l’entitat tindria una gran afectació pel futbol del barri.
Què fa especial a l’Ibèria?
Sé que és un tòpic, però és que realment som una família. Al final si has de sobreviure, és millor fer-ho amb familiars i amics que no pas amb gent desconeguda. En el nostre club trobarà molta il·lusió, ganes i cohesió. A més a més conviurà amb un grup fantàstic de persones i rebrà una atenció personalitzada de manera constant.
Quins són els vostres objectius a curt termini?
Aquest any hem pogut gaudir de l’equip infantil de nens i volem créixer una mica més. La intenció és renovar amb aquest equip infantil i la creació d’un de cadets i un de juvenils. També ens agradaria establir lligams amb el teixit associatiu de la Marina. Aquesta tasca s’havia perdut en les últimes etapes del club i volem recuperar-la.
