Blai Martí i Torras, Metge Intern Resident del CAP Doctor Carles Ribas.
24 de març, les sis, els carrers romanen buits, tant sols alguna ànima vagant. Fa certa por. El darrer dia que vaig sortir al carrer l’Atlético eliminava el Liverpool a un Anfield a rebentar. Potser no haver viscut en primera persona el canvi em fa ser discrepant: no, jo no crec que tot plegat ens permeti fer un canvi de paradigma; no serem més solidaris; no serem menys materialistes; no serem menys egoistes; no canviarem de prioritats. “Ens en sortirem”, diuen, i sí: qui dia passa any empeny, ens en sortirem.
I l’any s’empeny, i en ve un altre, cada dia amb més cara de Bill Murray amb la cançó de I got you, babe. El cert és que potser encara tenim la preciosa babe, però que pel camí ens han anat caient les coses de les butxaques. I no, encara no ens en sortim, però l’espasa de Demòcles es va desprendre del pèl de crin fa un temps i ha caigut en forma de realitat indomable: no canviarem de prioritats, i el pitjor està per venir. En tots els sentits.
Com a sistema, se’ns han vist les misèries: la primera onada va endur-s’ho absolutament tot per davant, com aquella parella de ball que nasqué amb els passos programats i tu només ets capaç de seguir-la estalonant-la a una velocitat disincrònica. El sistema hospitalari va ser incapaç de poder reaccionar eficaçment al repte, i ens vam adonar que, com al conte, aquells que feia anys que ens deien que l’emperador anava nu tenien raó: socialment i políticament, hem permès com a societat anar despullant el sistema sanitari a velocitat de creuer fins a quedar-nos amb la silueta cadavèrica d’un sistema sanitari fort. Els castigats, nosaltres, vostès, aquells per qui la salut és un dret i una necessitat i que hem hagut de veure morir perquè mancaven recursos. Ja els deia que ens han anat caient les coses de les butxaques.
Després de la primera tempesta encara venia el pitjor: els estralls. Probablement el vaixell ja es menava sense timoner, però després de quedar (més) desballestat, el camí sempre acaba sent una línia recta fins a embarrancar. La campanya d’estiu, prioritària, ens va portar a la prèvia de la segona onada, fins i tot més demolidora, perquè no, els números no van ser pitjors, però ja no estem preparats: vostès, nosaltres, hem perdut pel camí suports (feines, família…). I així tot és més difícil.
Ni la recomanació de l’ús universal de mascaretes (per sota el nas, de pitet…), ni les de distància social i agrupacions escasses de gent, ni el tancament de grans superfícies, ni el tancament de bars, ni el confinament perimetral, ni el toc de queda nocturn… tots els ni es sumen quan pensem en gent que estimem en un llit d’UCI sense saber-ne el futur. El cert és que més aviat hem anat restant ni’s, que individualment no ens interessaven, i que la (ir)responsabilitat de tots plegats ens ha anat condemnant. Això ja ho haurien de saber els polítics, que per això –per irresponsables– els votem a ells, així que és encara més punible la seva inacció basada en la interpel·lació de les responsabilitats individuals. Ja els deia, però, que l’emperador l’hem anat despullant entre tots: nosaltres hem violat sistemàticament confinaments quan estàvem malalts, hem fet ús i sobreús del sistema sanitari i totes les seves escletxes, pre i post-pandèmia, hem simulat símptomes per tenir un test per “si un cas”. Nosaltres creiem que tot és il·limitat i podem anar-ho esprement fins al final. L’espòiler ja l’he fet al principi: no canviarem de paradigma. Per això hem celebrat amb quasi total normalitat Nadal.
Any nou, vida vella: s’acosta la vacuna. No com voldríem, no universal. Ens vacunarem per etapes, a l’espanyola. I segur que serem capaços d’inventar tota la picaresca del món per no vacunar-nos o fer-ho de més: recordin que a les mascaretes de roba que havia fet la tia de la veïna no els exigíem tant rigor. El seu èxit dependrà de tots: de fer-ho, i de continuar mantenint les mesures de protecció. Sempre serà més còmode que primer ho facin els altres, però els interpel·lo a sumar-se a la causa. Perquè algun dia haurien de tornar-nos allò que hem perdut. Ni que siguin els petons.
