L’Escola d’Hípica de Montjuïc manté en peu la seva feina ferma de formació i difusió d’un esport molt tocat els darrers dos anys per la crisi.
És l‘únic espai, juntament amb el Reial Club de Polo, on es pot practicar hípica a Barcelona. Aquí però, el terreny és municipal, i la gestió pertany a una empresa
privada. Depèn de l’Ajuntament, i per tant no es pot estructurar com a club, però
tanmateix i precisament per això, és capaç de sufragar els deutes que comporta la
instal·lació i el manteniment per poder oferir preus més populars. Una classe setmanal
durant tot l’any pot tenir un cost d’entre 67 o 76 euros mensuals, en funció de l’edat, i
una classe puntual entre 21 i 23 euros. L’empresa privada gestora no busca el lucre,
simplement guanyar-hi el sou de la desena de persones que hi ha empleades. A partir d’aquí, si hi ha despeses adicionals, és a dir, si hi ha pèrdua de diners en el balanç
final, l’Ajuntament n’assumeix la diferència. Dit en altres paraules, l’ens municipal paga
l’oportunitat de poder practicar hípica en un entorn privilegiat, i l’empresa gestora, que
manega l’Escola des del 2008, simplement mira de fer-ne difusió i d’optimitzar la
qualitat del servei que ofereix.
Una idea bàsica del funcionament per entendre l’oportunitat que hi ha de
practicar un esport que, per a molts, és vist com a elitista, i per a una immensa majoria,
és força desconegut. La Federació Catalana disposa dels seus clubs repartits pel
territori, tots ells però fora de la ciutat; i tots ells també privats i amb un cost molt més
elevat. El centre de la Foixarda té cavalls propis, i en una segona faceta, es dedica a
llogar-ne per celebracions diverses. Aquest era el negoci original de la família que ara
duu la instal·lació. L’avi de l’Alexandre Pujades, actualment responsable del complex,
tenia un magatzem al centre de Sants amb quadres i cavalls per llogar. La seva lluita és
la d’impartir un ensenyament el màxim de correcte possible, amb bons entrenadors,
bon material, i bones eines per poder regular-ho bé, també a nivell legal; i sobretot la de
transmetre la seva passió innata per l’esport i en concret per l’hípica. Cavalcar per a ell,
més enllà de la sensació de superioritat que suposa el fet de veure’s per damunt de la
resta, implica una concentració molt elevada, una bona condició física, un aprenentatge
constant, i, el que és més especial, una relació d’empatia absoluta amb l’animal,
d’entesa, de connexió, que pot arribar a ser màgica.
A l’Escola de La Foixarda s’hi ensenya Doma Clàssica, és a dir, es guia els
alumnes perquè arribin a ser bons genets, a domar el cavall. També hi ha classes de
Salts i un equip de Horseball. El Horseball és un esport relativament recent, creat a
França als anys 70 i arrelat a casa nostra a finals de la dècada dels noranta. Hi
competeixen dos equips de quatre. És una barreja d’hípica, bàsquet i rugby. Guanya el
que aconsegueix fer més punts, és a dir, introduir la pilota més vegades en la cistella
de l’equip contrari. Els partits però, han de ser en altres terrenys, perquè el Camp de la
Foixarda és uns 5 metres més petit del que estableix el reglament. I una ampliació
possiblement no seria assumida per l’Ajuntament sinó que hauria de ser l’empresa
gestora qui n’assumís el cost, massa elevat. Les classes estan obertes a tothom, però
destinades sobretot a la formació del més joves. No n’hi ha de particulars. S’agafen grups d’edat i s’estableixen tres nivells diferents, a més d’un d’exclusiu, amb uns vuit
nois d’entre 14 i 18 anys que està ja més encarat a la competició. Una competició a la
qual l’Escola no instiga, però si ajuda. En primer lloc es tracta d’ensenyar, en segon
lloc, si una família ho creu convenient i té els diners necessaris, pot dur el noi o noia a
competir, amb tot el recolzament i el suport logístic del centre. Això sí, ha de quedar
clar que la competició no és l’objectiu últim, ni tampoc la Foixarda és el lloc òptim per
seguir els passos si es vol continuar aquest camí, simplement perquè l’empresa no es
pot permetre el luxe de pagar i tenir entrenadors particulars i cavalls propietat de
competidors guardats al mateix recinte.
Cal difondre aquest esport. Es fa promoció a les escoles, però n’hi ha poques
que hi participin. La publicitat compta amb un primer obstacle, que és el
desconeixement i els prejudicis de la societat, en especial el fet de ser associada
aquesta pràctica a gent de diners. Però en segon lloc també la Llei de l’Esport és
ambigüa en alguns punts i no ajuda al correcte funcionament del centre. El cas és que
la Generalitat de Catalunya encara no ha esclarit a dia d’avui si és o no necessari, en
ingressar a l’Escola, de federar-se. Els responsables del complex ho havien recomanat
sempre, perquè l’assegurança de la Federació és més completa i hi ha menys risc si
passa alguna cosa. L’ajuntament però, va voler advertir l’Escola que no podia ni obligar ni recomanar ningú perquè ingressés a la Federació Catalana d’Hípica. I així, mentre els responsables esportius no es posin d’acord sobre el que diu la llei, sigui una cosa o sigui l’altra, els centres, els clubs i les escoles hauran de seguir fent feina de manera
separada, cadascú al seu parer i com li deixin, cosa que no beneficia gaire la difusió ni
el creixement d’aquesta pràctica.
