Text: Victor Recacha
Imatges: Agustín Forteza
El periodista Jesús Martínez ha presentat el seu nou llibre Un país llamado Zona Franca (Ediciones Carena), una crònica que recull vivències de veïns dels barris de La Marina. L’obra, un dels capítols de la qual pot llegir-se a l’última edició impresa del diari La Marina, va presentar-se ahir a la Biblioteca Francesc Candel amb la presència de l’autor, el seu editor i l’escriptora Esther Pardo.
El llibre s’endinsa en les trobades que Jesús Martínez, col·laborador d’aquest diari, ha mantingut amb diversos veïns dels barris de La Marina, alliberant les seves històries invisibilitzades perquè surtin a la llum. Es tracta d’una crònica que pretén ser un homenatge a Paco Candel, saludant l’obra Donde la ciudad cambia su nombre. Els lectors hi podran llegir les entrevistes a les veïnes i veïns de La Marina i la narració d’aquestes trobades des d’un periodisme literari.
Jesús Martínez enfoca la raó de ser del llibre cap als barris i cap a Paco Candel. Des del seu punt de vista, l’escriptor i periodista nascut al País Valencià i adoptat per la Zona Franca feia el mateix que ell ha intentat, narrar la vida dels veïns. Això sí, Candel ho feia des de la novel·la, mentre que Jesús Martínez ha narrat la realitat que ha viscut en conversar amb una “segona generació”. Perquè, segons explica, molts dels entrevistats que apareixen a Un país llamado Zona Franca són els fills d’aquelles persones amb qui Candel va tractar. De fet, alguns dels testimonis recollits en aquest nou llibre fins i tot van arribar a conèixer l’escriptor.
Per tant, el llibre visita la gent dels barris de La Marina, “molt humils i obrers”, i els seus orígens. Segons Jesús Martínez, “els orígens són masies al començament del segle XX i després tota l’onada migratòria que ha fet que aquests barris tinguessin aquest caràcter que avui coneixem.” Per tant, es tracta d’uns orígens molt marcats per la immigració, principalment provinent de la resta d’Espanya, però també, en alguns casos, de molt lluny. “La immigració és un camí al llarg de la història de la ciutat que es veu reflectit en la història d’aquests barris,” conclou l’autor del llibre.
A més, en la seva intervenció en l’acte de presentació, l’escriptora Esther Pardo va destacar “la lluita d’alguns dels personatges” que es pot llegir en el llibre. Va reivindicar també l’accés a la cultura: “Per què no tenim el mateix dret a la cultura [que altres barris]?” Va preguntar-se. I, recordant les paraules de Candel, va llançar una reflexió a l’aire: “Aquests barris son como una perdigonada en una sábana”.
Per la seva banda, José Membrive, l’editor del llibre, va valorar que Jesús Martínez faci “visible allò invisible als mitjans”, les “històries quotidianes de la gent que fa el pa, les persones que treballen, les persones que tiren endavant el món”. Considera que a la societat hi ha un problema d’invisibilitat (“la invisibilitat de les persones sense sostre s’estén als treballadors”) i per això creu necessari visibilitzar “les persones que estan desnonades, la gent que treballa, la gent que va néixer en una barraca i ara està construint una carretera.” Justifica també l’interès en publicar aquest llibre en el fet que altres indrets (va donar l’exemple de Santa Coloma de Gramenet) també poden sentir-se reconegudes en la història de la Zona Franca.
Un dels testimonis narrats al llibre és el de Ferran Soriano, a qui va unir amb Paco Candel una “relació fraternal” i d’amistat. En declaracions a aquest diari, el reconegut escultor de La Marina va afirmar trobar-lo a faltar en moltes ocasions, sobretot arran de “tot el que està passant socialment, políticament i també econòmicament”, recordant “el que costa aixecar el cap quan no tens estudis i el teu punt de partida són persones del món obrer”.
Una altra de les històries d’Un país llamdo Zona Franca és la d’Agustín Forteza, fotògraf d’aquest mitjà. Nascut a l’Argentina, va viatjar a Xile per a conèixer el procés de Salvador Allende, una “transformació democràtica sense sang, sense trets, pacífica” cap a un “socialisme moderat”. Més tard, va haver de fugir d’Amèrica fugint de la repressió de la Triple A (un grup parapolicial terrorista de l’extrema dreta argentina). Així és com va anar a parar a Moscú, on treballava a les emissions per a Amèrica Llatina de la ràdio russa. I finalment, va arribar a Barcelona: Ja sóc un català més des de fa 41 anys”.
Més enllà d’aquests impactants records, durant la presentació, l’autor va explicar que molts veïns creuen que la seva vida no mereix ser explicada perquè no han fet grans proeses. Ell discrepa: “He vist tantes històries que si em dediqués al cine estaria fent una pel·lícula. Tots tenen un tresor dins, només cal descobrir-lo i obrir la tapa. I que brilli, que brillarà!”
