El cas de “la manada” en què els jutges, malgrat tot el que hem vist, decideixen no sentenciar els agressors per violació i fer-ho només per abús sexual és vergonyós, ofèn, indigna i deixa, encara més, la sensació de desprotecció en les dones. La valoració que fa la sentència confirma la cultura de la violació que pateixen les dones en tots els àmbits.
La justícia és un pilar fonamental, però no es queda fora, com tant altres institucions, d’anar allunyant-se cada vegada més dels avenços i sentir social. Ara que majoritàriament des de tots els estaments socials per fi s’ha començat a reconèixer que amb el masclisme tenim un problema que ens afecta a tots i de forma greu, arriba aquesta sentència com una galleda d’aigua freda. Potser per recordar-nos la dimensió i profunditat del problema.
Necessitem una veritable transformació. Del pensament, primer, però també de les estructures i les normatives que les regeixen. És en va pensar que tot això succeirà si la ciutadania no fa soroll i manté, tossudament, la protesta, la pressió i la manifestació.
O ho fem nosaltres o malauradament, no canviarà res. Que no es quedi en titulars de premsa. Ens toca insistir com gotes que cauen fins a fer forat la pedra. La xacra de la cultura de la violació no té cabuda entre nosaltres i les autoritats judicials i polítiques ho han d’entendre o plegar.
Un primer de maig de lluita i protagonisme feminista
Altre dels mals que pitjors fan tremolar la societat espanyola, la catalana i especialment la del barri és l’atur i els treballs en precari. Els sous que s’ofereixen són tan minsos que hi ha famílies on treballant més d’un membre no poden arribar a fi de mes. El problema és estructural i no hi ha propostes per sortir del pou en què hem entrat fa uns quants anys.
Segueix sent necessari reivindicar els drets laborals, però també passar a l’acció propositiva. Els treballadors necessitem organitzar-nos feminitzar les nostres estructures i plantejar nous models, a fi de provocar un canvi profund en els obsolets sindicats.
