La nova pel·lícula de Zhang Yimou “Regreso a casa”, s’ambienta als anys setanta, a l’època de la Revolució cultural de Mao, on Lu Yanshi escapa d’un camp de treball en el que és intern, per poder tornar amb la seva família, a la que porta varis anys sense veure-la. No obstant, un membre de la seva família, la seva filla Lu Danyu, no té tantes ganes de que es produeixi l’encontre ja que té por de que afecti la seva carrera com a ballarina, per això evita que la seva mare i el seu pare es vegin. Quan acaba la Revolució Cultural, Lu Yanshi pot tornar a casa sense necessitat d’amagar-se, però la situació que es troba és molt diferent a la que recordava: la seva dona, Feng Wanyu, pateix amnèsia y ja no el reconeix. Potser una metàfora de l’amnèsia de tota una generació.
Aquesta senzilla historia en tres temps compta amb un inici excel·lent ja a les vies del tren i l’improvo encontre entre els esposos també en una estació de tren. Estació que serà fonamental quan ella torni el 5 de cada mes, amb pancarta inclosa, a la cerca del seu marit que té allà mateix al seu costat i al qual no reconeix. Si hi va haver un retorn després de molts anys, ara el retorn d’ell és diari. La forma en que Yimou aconsegueix emocionar-nos és rica en detalls d’argument i guió que no desvetllaré , així como fites en la il·luminació. Gris com la època que evoca i amb molt més color, contrast i llum quan el marit és a casa .
Aquest recrear-se, aquest allargament repetitiu i certa falta d’originalitat o “deja vu” (el terme és important a la trama), encara desmereixent el resultat final i fan d’aquest film un retorn al més aconseguit de l’autor de “La llanterna roja”.
