Vell mur caigut. Qui t’aixecarà?
¡Ningú no sap el teu secret!
¡Que no et va aixecar ningú!
Tu vas anar sorgint del terra,
pedra a pedra, per sostenir el bancal
i donar a l’arada un pas triomfal.
Centenars de mans,
dia rere dia, jorn a jorn,
estació a estació, any rere any,
amb carícies et van aixecar.
Així, lentament, vas anar creixent
al ritme que augmentaven les collites
i les famílies.
Ara et veig caigut i sento un gran dolor.
Potser et refacin de formigó,
només perquè la terra del bancal no vessi al camí.
Camí que es farà carretera i, més tard carrer,
per on arribarà la metàstasi urbanitzadora.
Sentiràs músiques estranyes de turistes,
quan van de la platja al supermercat.
Tu, acostumat als cants de vells eixuts
que regaven la terra amb la seva suor
cada jornada de feina,
per arrencar-te quatre espigues més
per al netet que venia.
Vell mur caigut. Avui ningú no et plora.
¿Només jo sento el teu gemec?
Un mil·lenni plora el teu final,
però ja no hi són els que van acariciar
el miracle del teu creixement.
Se’ls ha endut el riu del temps,
antany pausat, avui dia impetuós.
La teva era ha passat. ¿Qui et recordarà?
