Crònica sobre la reobertura de l’oci nocturn.
“No m’ho esperava”. És una frase que, en acabar la nit, sento diversos cops. Les llums de les discoteques tornaven a il·luminar les sales de ball la nit del dia 7 al 8 d’octubre, en un context de davallada dels contagis per coronavirus i una vacunació que superava el 75% amb la segona dosi en la població catalana. “Una notícia que sabem que és molt esperada pels empresaris del sector de l’oci nocturn i també per una àmplia part de la població”, anunciava la portaveu del Govern, Patricia Plaja, en roda de premsa. I jo, com a jove però també com a periodista, havia de tastar el que era sortir de festa després de gairebé un any i mig.
A l’exterior d’una discoteca situada a l’Hospitalet de Llobregat, Salamandra (Zoco, com la van batejar anys més tard, però àmpliament coneguda com a ‘Sala’), un munt de joves es reuneixen al voltant dels seus cotxes, aparcats a un polígon industrial a prop de la famosa sala de ball. Ballen, xerren i beuen abans d’entrar-hi. Alguns, però, no arribarien a entrar-hi i es quedarien gairebé tota la nit a l’aparcament, fent botellot (un fenomen del que parlarem en una altra ocasió). Em reuneixo amb el meu grup en un d’aquells cotxes (n’hi havia desenes, i a cada cotxe es reunien prop de deu persones), on sona una de tantes cançons que encapçalen el ‘top hits’ de les llistes d’Spotify. Certament, els vehicles amb els que havien vingut els joves es convertien en micro-discoteques, on el maleter era la barra de begudes, l’asfalt la pista de ball, i el llum dels fanals els focus de l’interior de la sala. Generalment, eren colles d’amics. No obstant això, molts es trobaven amb antics companys i es saludaven (es podia deduir per la eufòria que sentien en trobar-se, fruit, presumo, del pas del temps).
Quan els rellotges marquen gairebé dos quarts d’una de la matinada, els joves amb entrada, com pelegrins, es dirigeixen a la cua. Ho fan a aquella hora perquè saben que, abans de l’una de la matinada, tindran dues consumicions gratuïtes. I clar, és una oportunitat que no deixen escapar. Un home encarregat de la seguretat demana als assistents que tinguin la mascareta posada, el passaport covid a la mà o al mòbil (“les pantalles amb la brillantor màxima!”, cridava, perquè el lector pugui llegir correctament el codi) i el DNI a punt. El protocol és senzill. Hi ha dos filtres: un per a escanejar el passaport, i un altre per a l’entrada. Un cop passats tots dos controls i pressa la temperatura, les portes obertes de la discoteca deixen endevinar la música que el DJ punxa a l’escenari.
Un cop agafada la consumició i posat el segell de la discoteca al braç (un segon passaport que et permet entrar i sortir de la sala quan vulguis, i amb el tiquet de la segona beguda ben guardat) alguns surten a l’exterior i altres romanen a la pista de ball. És una nit que, pels que surten per primer cop a la discoteca després de la pandèmia, els dona nostàlgia. “Quins records, quant de temps ha passat”, pensen alguns joves, que no superarien els 21 anys la gran majoria d’ells. És la generació que, durant més d’un any, s’ha vist afectada pel tancament de l’oci nocturn, i ara es junta amb els que recentment han fet els divuit i encara no han tastat el que és l’oci nocturn. A l’interior, ball. Era a l’exterior on hi havia temps per xerrar sobre qualsevol qüestió: treball, parella, amor, estudis, família i tot un llistat infinit de temes.
La música sonarà fins les sis de la matinada amb ‘Flying Free’ (volant lliure) com a última cançó. És tot un himne de la música màkina espanyola dels 90. Els festaires, en sentir les primeres notes de la cançó que els de la generació X ballaven a la mítica discoteca Pont Aeri (Terrassa, 1991-2012), alcen els braços i creuen les mans representant un colom que vola lliure al ritme de la lenta melodia del piano. Quan la part més electrònica de la cançó entra en escena, els joves comencen a ballar. És la última cançó de la primera de moltes més nits que vindran. “No m’ho esperava”, em comenta una amiga, somrient, en sortir de la discoteca quan la foscor del cel deixava pas a un blau clar. Ara, els joves es dirigeixen cap als seus llits després d’una llarga nit. Saben que, amb la reobertura de l’oci nocturn, són una mica més lliures que després que esclatés la pandèmia, però toca ser responsables i vacunar-se per a que la tornada a la normalitat sigui igual de segura per a tothom.
