Hi ha una màxima llatina del segle IV que diu “si vols la pau, prepara la guerra”. Part de l’imaginari col·lectiu de la geopolítica mundial es basa en la idea que s’ha de tenir un armament tan destructiu que ningú no s’atreveixi a atacar-te. Però és realment certa aquesta frase? El 9 d’octubre de 2006, l’Institut de Geociències i Recursos Minerals de Corea del Sud (KIGAM) detectava una ona sísmica artificial procedent dels seus veïns del Nord. Aquest tremor de terra a la zona de Punggye-ri, va ser la primera explosió nuclear subterrània protagonitzada pel govern de Corea del Nord.
La detonació d’aquell primer dispositiu nuclear va convertir el país liderat per Kim Jong-il, en aquell moment aïllat i amb greus dificultats econòmiques, en el vuitè estat del món a ser potència nuclear. La gran inversió feta pel país en la construcció d’arsenal nuclear, en lloc d’invertir en acabar amb la manca d’aliments i la pobresa de la població nord-coreana, respon a un sentiment de por i de cerca de la supervivència. El país feia anys que estava en caiguda pel que fa a les seves relacions amb els Estats Units, un país molt intervencionista en aquell context històric. La por a una intervenció va acabar per motivar una estratègia defensiva basada en l’amenaça de represàlies, on qualsevol interferència en els interessos del país tindria una resposta directa.
Els tractats poden ser trencats
El gran problema que hi va tenir Corea del Nord per a poder crear aquest blindatge davant amenaces externes, va ser el del trencament del Tractat de No Proliferació Nuclear, un pacte que havia de protegir el món de la creació de més armes de destrucció massiva. La idea d’aquest reglament internacional, creat l’any 1968, era que els pocs països que ja tenien accés a arsenal nuclear anirien reduint la seva producció, i la resta de països es comprometien a no fabricar-ne mai a canvi d’ajuda tecnològica i de garanties de seguretat. Corea del Nord es va afegir l’any 1985, però el 2003 va decidir marxar, acollint-se a l’Article X, per la qual es podia sortir en cas de considerar que la seva seguretat es trobava en gran perill.
L’aliança de 2024 amb Rússia ha atorgat al règim de Pyongyang un reconeixement de fet com a potència nuclear per part d’un membre permanent de l’ONU
És aquí quan s’exposa una de les febleses d’aquest sistema, ja que tot i les sancions i resolucions de condemna aprovades per l’Organització de les Nacions Unides davant d’aquesta situació, no es va aconseguir aturar el programa nuclear nord-coreà. El règim de Kim Jong-il havia trobat el seu “escut” per no ser atacat i cap pressió externa podia funcionar. En l’actualitat, el país ha continuat multiplicant aquestes proves i els seus míssils alhora que canviava la seva pròpia Constitució per a definir que l’estatus nuclear de Corea del Nord és irreversible i permanent.
Fins i tot, i més recentment, la situació nuclear de Corea del Nord ha estat present en una reactivació de les tensions entre els bàndols de la invasió russa a Ucraïna. A partir d’un tractat d’associació estratègica signat el 2024, el país asiàtic ha enviat suport militar i armament al front a canvi d’una ajuda tecnològica, petroli i el reconeixement de fet com a potència nuclear per part d’un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU.
La qüestió nuclear a debat
La reflexió d’aquest esdeveniment porta a preguntar-se si és més segur un món on només un parell d’estats tenen capacitat nuclear, o un món on molts d’ells tenen accés. Els experts en relacions internacionals fa dècades que debaten aquesta qüestió. D’una banda, hi ha qui sosté que quan dos o més països tenen la bomba, la por a la destrucció total crea més prudència, on ningú no iniciarà una guerra si sap que la resposta pot ser devastadora. Des d’aquest punt, la por genera una certa estabilitat.
D’altra banda, però, s’adverteix del gran perill que suposa augmentar el nombre de mans que poden prémer el botó vermell. Com més països tenen accés a aquests arsenals nuclears, més augmenta la possibilitat d’un accident militar, un error organitzatiu, un error informàtic, un accident o un malentès entre les parts d’un conflicte.
Les sancions exteriors deixen de tenir efecte quan un estat considera l’arma nuclear com la seva única garantia de supervivència
Cal repensar la pau en el segle XXI
Tanmateix, aquesta manca d’eficàcia dels tradicionals tractats no ens ha de posar en la situació d’haver d’acceptar un desastre nuclear eventual i resignar-nos a la por. Al contrari, hem de reflexionar sobre la pau des d’un vessant més humà i pràctic. La pau pot ser aconseguida a partir de la construcció de canals de diàleg reals, establint els límits clars i evitant que els petits malentesos puguin escalar i esdevenir tragèdies. Avui, i reflexionant sobre aquella primera prova d’arsenal nuclear sota el terra de les muntanyes del Punggye-ri de fa vint anys, hem de pensar sobre com garantir la pau al segle XXI a partir d’una menor arrogància, major diplomàcia entre estats i a partir de la recerca i transmissió d’aquests esdeveniments i de les seves potencials conseqüències.
