Pel Rubén Cruz
Ens agrada pensar que vivim per depurar els nostres errors, que en diem pecats. Així, un mal dia ens presentarem a casa del Senyor de l’Univers i li retrem comptes, dels pecats i dels penediments.
Jo crec que vivim per aprendre a viure al món, que és rectificar els errors comesos reparant els danys a les nostres víctimes actuals i mirant de no causar-ne de futures. És així com farem un de millor.
Perquè tot queda aquí, a la casa comuna, on aprofitem els aprenentatges els uns dels altres.
No hi haurà un Tribunal al final dels temps que ens declararà culpables o innocents. Això s’assembla sospitosament a l’statu quo, al model de relacions que hi hem establert. L’avaluació és continuada, i hem de fer servir els coneixements –del bé i del mal— per crear saviesa en profit de tots els éssers vius ara i dels que hi viuran.
Som energia i no desapareixerem, perquè sempre hi hem estat. Si més no, des que Déu és Déu. Naixem necessitats d’una guia per projectar-nos amunt i drets, com l’heura, sense desviacions que ens facin davallar. Això són les paraules que en diem sagrades: una guia per a l’acció. Però no un vademècum de consulta permanent que ens torni incapaços d’actuar, passius i acomodaticis.
