El sarau de l’Ampliació /i 2

Per Rubén Cruz

Vet aquí el problema: hem organitzat un sarau i ens falten les parelles de ball.

Ens han dit, però, que si ampliem l’espectacle, si li posem ganes i ambició, ens finançaran una sarsuela del género chico més petitó i ens pagaran l’estrena i els bolos pels teatres de la Gran Via… ep, madrilenya! ¡Ca-si ná!

Ampliar és el verb més conjugat d’un nou procés, lleuger com un serial d’estiu. I el mot Ampliació ha fet forrolla i marca tendència aquest temps esmorteït, amb partidaris tècnics ─pretesament neutrals─ i detractors ecologistes i socials ─combatius de mena─. Ens proposem d’esbrinar-ho i d’anar fent passar els candidats al càsting per a la sarsuela, amb la providencial ajuda d’Assumptes, Asunciones i Palomas.

 

Què diu l’opinió publicada?

El periodista Roger Jiménez informava al març per a La Directa de las protestes dels afectats per la segona fase de l’ARE (Àrea Residencial Estratègica) Eixample Sud, pla urbanístic sobre terrenys agrícoles al Prat (del Parc Agrari del Baix Llobregat, espai natural no protegit)

Les organitzacions ecologistes Depana i SEO-BirldLife en demanen l’aturada provisional a la Generalitat mentre no es resolgui l’expedient. A còpia d’anar mossegant-ne hectàrees, les reserves naturals s’han fet petites i necessiten ampliar-se dins de les ZEPA’s per assegurar la supervivència de les espècies d’ocells i aus. Però els agricultors locals senten la doble pressió urbanística i mediambiental, i amb la Unió de Pagesos (UP) demanen un espai agrícola professional que mantingui el valor ecològic i social de la pagesia al Delta, l’única defensa del territori, en lloc “d’un parc temàtic envaït per ciclistes” que ha esdevingut el Parc Agrari, segons la UP. 

Les contradiccions esclaten en els municipis que, com el Prat, amb una veu denuncien l’ampliació de l’aeroport i amb l’altra argumenten l’emergència habitacional per justificar la construcció d’habitatges i sense aturar les obres mentre es resol l’expedient d’infracció.

La periodista Elena Freixa es fa ressò a l’Ara d’un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) on adverteix del risc de pèrdua de sediments al Delta i de noves inundacions davant crescudes sobtades, per la canalització de l’últim tram del riu.

Al maig d’enguany, el col·lectiu Taula del Llobregat ens recorda també que el delta del Llobregat ha retrocedit 800 metres en un segle, i que a la desembocadura ha perdut més de 200 d’amplada.

El periodista Pau Rodríguez opina per a El Diario.es que el pla d’Aena d’allargar la tercera pista per guanyar capacitat de vols topa amb les polítiques mediambientals en plena crisi climàtica… malgrat l’impuls econòmic associat a l’intercanviador que gens no contradiu el model de Barcelona, capital turística global.

Al juny, el periodista Marc Rovira defensa a El País les bondats de l’ampliació i aplega opinions favorables, com ara la de la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, per qui els beneficis econòmics i l’impacte ambiental “han de ser compatibles en l’ampliació”, o la de l’ex-cap d’operacions, Lluís Sala, per qui “si volem augmentar el nombre de connexions, cal tenir capacitat per atreure operadors intercontinentals” .

Ja tenim el cos de ball, manolos i chulapas de secundaris voletejant per l’escenari, que són les pistes.

Vull dir-li a la senyora directora que la veritat declarada ha de ser compatible amb la realitat viscuda;
 que el càrrec ha de ser compatible amb l’encert de la gestió, i
que la mentida ha de ser compatible amb el cessament.
Que la vida no és peça del ‘género chico’
encara que de vegades en fem saraus i fins i tot sarsueles.

A l’agost, el recent acord d’estiu entre governs ha encès totes les alarmes.

El diari Ara veu precipitat i imprecís l’acord que compromet el model econòmic per als pròxims anys, perquè s’ha fet en secret i sense prou garanties amb l’excusa que urgia aprovar el Pla Dora 2022-2026 per assegurar-se les inversions anunciades.

El periodista Albert Martín destaca a l’Ara l’anunci d’un projecte per interconnectar els aeroports de Barcelona, Reus i Girona mitjançant alta velocitat, amb una expectativa d’apujar-hi el PIB un 2%. Dies més tard ens avisa que l’oferta d’Aena allunya l’anunciada fàbrica de bateries verdes de Volkswagen, una inversió de 3 mil milions d’euros cobejada per diverses comunitats autònomes que l’Estat vol deslocalitzar de Catalunya per evitar greuges. La comunitat afavorida se sabrà al setembre, passat l’estiu. De seguida, la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, ha descartat que l’una inversió destorbi l’altra, perquè el govern “no ha rectificat el seu compromís”.

La periodista Marta Membrives recull a El Punt Avui les declaracions de la Janet Sanz, tinenta d’alcalde de Barcelona, arran de les conclusions d’un estudi encarregat per l’Ajuntament. Considera que Aena no ha aportat informes ni concretat el projecte, però que

Hi ha alternatives per renovar l’aeroport de Barcelona millors que la que proposa Aena, perquè “No es pot ampliar i des­truir un eco­sis­tema i després mirar de com­pen­sar-ho”

Janet Sanz, regidora d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona

El periodista Alfons Pérez detecta per a La Marea els mantres del capitalisme verd que, aplicats per les administracions interessades (no totes les implicades) en fer verda i sostenible una infraestructura aeroportuària, hi fan veure que resolen els reptes ambientals i d’esgotament dels recursos. Són aquests:

• compensar (una acció negativa amb una altra de positiva),
• créixer (externalitzant els costos, com sempre),
• atreure inversions (sent competitius),
• recuperar-nos de la pandèmia, i
• rentar-ho tot amb el verd.

El digital NacióDigital informa que l’acord s’ha tancat al marge de la reunió bilateral Estat-Generalitat (per tant, secreta) entre el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, i la ministra espanyola de Transports, Raquel Sánchez. El vicepresident afirma que l’ampliació només tirarà endavant si compta amb el vistiplau de la Comissió Europea, tot i que ja el dona per descomptat i declara: “Farem l’aeroport més verd d’Europa”.

Ep! Que la CUP ha rebutjat l’acord qualificant-lo “d’atemptat ecològic i climàtic”. 

Això és exactament el que jo donava per fet que passaria: res més que això. Ni per fer fato a l’escenari, serveixen.

Som al càsting de la sarsuela de La verbena de la Paloma i acabem de sentir ara el manolo Puigneró dir-li a la tabernera Sánchez «Só-lo Sí es Sí»…, mentre el organillero els va apuntant la nota i els membres del cos de ball remenen la cua del vestit, elles, i s’encaixen la visera als ulls, ells.

El paper és tot seu, sens dubte. A veure qui farà l’organillero!

La periodista Maite Gutiérrez informa des de La Vanguardia del pacte per millorar la connectivitat una vegada es recuperi el trànsit de passatgers pre-pandèmia, atreure inversions i talent global i turisme de qualitat. L’acord depèn d’un nou pla director que reduirà l’afectació a l’entorn, i que haurà de ser aprovat per la Comissió Europea per tirar endavant l’ampliació.

La periodista Gemma Aguilera defensa a Tot Barcelona que no s’atreuen vols intercontinentals amb una pista més llarga, sinó facilitant permisos de vol i taxes aeroportuàries i horaris adients a companyies que els operen. Si l’aeroport del Prat pogués fer-ho, entraria en competència amb el de Barajas, i significaria un acord per la gestió individualitzada dels aeroports (segons model europeu). Però no ho podrà fer, perquè del veritable acord ni se’n parla, per mantenir la caixa única d’Aena, i evitar de pas la reclamada cessió a l’Administració més propera i, per tant, més eficient.

Tot recordant Joan Dausà i els Tipus d’Interès, el President Torra ha declarat que “Sí, hi ha d’haver una altra manera de viure. L’ampliació de l’Aeroport no en forma part”, com el coronavirus ho evidencia.

Acabem de sentir-hi la veu de l’assenyat senyor boticario cridant l’atenció de la guapa noia… El paper és seu.

El digital Vilaweb informa que Aena vol ampliar no només l’aeroport del Prat sinó també el de Barajas, i que els socialistes de cada territori les veuen totes dues de manera diferent: els madrilenys amb preocupació pel seu impacte ecològic, i els catalans amb triomfalisme.

Per al diputat al congrés, José Zaragoza, l’acord és un avenç per tancar deu anys de procés i obrir el debat polític a problemes reals, que no tindran efectes negatius sobre el medi perquè ‘tot es podria solucionar amb les noves tecnologies i avenços tècnics’.

És talment com sentir brodar el monòleg de don Hilarión: «Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad», però amb un polsim de fatxenderia «que es una barbaridad».

I el primer tinent batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, es posa la bena abans de la ferida i confia en l’efecte protector dels déus europeus: “La darrera paraula la tindrà la Unió Europea, que és molt exigent i garantirà l’impacte ecològic més petit possible.”

Llàstima de manolo que en faria!
El socialista ha fet tard en expressar cautela i satisfacció només perquè el vicepresident protagonitzava l’escena. Tanmateix, ens cal un segon manolo per ficar-hi marro, donar la rèplica al primer i repartir polèmica.
Tots dos hi poden pregonar el mateix monòleg, mentre el segon li replica al primer manolo, en presència de la noia.
Ep! Atenció, que surt la chulapa!

L’alcaldessa Ada Colau li diu ‘aeroport d’unicorns’ perquè només són certs els costos mediambientals, mentre queden en l’aire els beneficis econòmics. Precisament quan l’Ajuntament té el compromís de reduir a la meitat les emissions de gasos contaminants d’ací al 2030.

Ara la chulapa li diu al manolo que somia despert si pensa que la conquistarà, i li dona gelosia mirant-se el boticario.
Però tots els manolos d’aquest sarau ja saben que «la chu-la-pa más pro-gre y me-jor pa-ri-da en-tre el Be-sós i el Llo-bre-gat» només s’hi interessa per fer gelós l’amo del corral.

Recordem la campanya a favor de les Zones de Baixes Emissions (ZEB) i contra els vehicles sense distintiu ecològic, que va culminar l’abril del 2020 en plena pandèmia amb la retirada de la circulació i desballestament d’un munt, mentre que un altre munt va ser impedit d’accedir a la ciutat de Barcelona des dels municipis veïns. Sembla que hi ha hagut una moratòria d’un any a l’entrada en vigor, però desconec si a partir del maig del 2021 s’ha fet de més i de menys per facilitar la mobilitat privada i alliberar la pública, força carregada malgrat la propaganda.
Alguns hem fet l’esforç que ens obligaven a fer. D’altres, tenen butlla per continuar pecant, ara mortalment.

Després d’haver pactat o, encara pitjor, haver-se deixat arrossegar per Junts a un pacte no desitjat (ni desitjable), ERC mostra ara empatia amb els arguments del detractors: la preservació del delta del Llobregat és una línia vermella, la gestió catalana de l’aeroport i de la inversió pactada, per ser més efectiva; millorar sense ampliar i, si de compensacions es tracta, parlem de les no executades de l’anterior ampliació.

En el mentrestant, el President Aragonès ha balbotejat els primers sons amb el manubri… i ausades que ho fa professional! Ja tenim l’organillero.
La Presidenta Borràs no ha badat boca en aquest sarau (al tancament del càsting), però si volgués declamar les bondats del producte fora la millor candidata a barquillero. Tot molt castís.

Que l’Ampliació ha esdevingut un serial d’estiu ho prova el fet que l’Associació de Veïns de Gavà Mar tornarà a presentar al·legacions als tribunals en contra, com ja va fer al 2004 en protesta pel soroll que els imposava la tercera pista construïda, molt superior al que la Llei permet. Aleshores van arribar a un acord extrajudicial amb la direcció d’Aena, i ara els preocupa que qualsevol augment del trànsit aeri torni a agreujar-ne la contaminació.

Què en diuen els entesos?

Corren temps de globalització i de Jocs Olímpics remasteritzats, i el verb que més agrada conjugar és ampliar: més ràpid, més amunt, més fort. Les tres dimensions se’ns fan poca cosa i necessitem tirar envans al terra com si a l’altre banda hi hagués un segon planeta just per encetar. Mirem de volar com àguiles i no com gallines.

L’associació privada d’autoritats locals i regionals que tenen un aeroport al seu territori, l’Airport Regions Council (ARC) troba que cal només gestionar millor els recursos que ja es tenen. Quan l’any 2019 l’alcaldessa de Gavà la presidia, un informe veia possible duplicar el nombre de viatgers sense haver d’ampliar la tercera pista, només amb una major ocupació de les aeronaus i si l’aeroport de Girona li fes de secundari, com fan a París, Londres, Munic i Moscou. Ara que l’alcaldesa Raquel Sánchez és ministra de Transportes, s’alinea amb Aena.

L’entitat Ecologistas en Acción defensa que l’Ampliació no té cap justificació tècnica, social, de millora de la mobilitat o ambiental, sinó més aviat respon als interessos de l’accionariat privat d’Aena (el 49 % del capital), desitjós de trobar inversors a mitjà i llarg termini en un moment de crisi financera.

Tampoc no són creïbles les suposades mesures de compensació ambiental, si encara avui no ha complert les accions compromeses en l’anterior ampliació de l’aeroport, fixades en la declaració d’impacte ambiental de 1998.

“Lo que necesita el aeropuerto no es un plan de expansión, es un plan de redimensionamiento”,

María García, de Ecologistas en Acción

El catedràtic de Transport de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Francesc Robusté, considera ineficient el model actual d’assignar aterratges a la pista llarga i enlairaments a la curta, perquè convé fer-les servir de manera simultània i independent per totes dues operacions, repensant el sistema de control de l’espai aeri.

«Podem ser un aeroport de connexió internacional sense pertorbar (més) la Ricarda. Primer gestionem el que ja tenim»

• Després, serviria habilitar un sistema multi-aeroportuari català, amb  una infraestructura ferroviària ràpida, coordinació institucional i empreses capaces d’operar en més d’un mitjà de transport.
• Tot i que des de la inauguració de la T1, el 2009, els empresaris i institucions catalanes reivindiquen sense èxit la gestió de l’aeroport de Barcelona, aquesta no està a l’agenda de transferències. 

«L’Aeroport de Barcelona difícilment pot convertir-se en un aeroport de connexió internacional sense una gestió independent (local) i sense ser la seu d’una línia aèria de bandera»

Francesc Robusté

L’Ajuntament del Prat de Llobregat ha endegat  una acció de recollida de signatures a una declaració institucional acordada per tots els grups presents al plenari municipal.

Posa en valor el delta del Llobregat com a territori on conviuen infraestructures i espais naturals, en un delicat equilibri fruit d’un ampli consens treballat entre les administracions estatal, autonòmica i municipals. Hi van signar el Pla Delta el 1994 per desenvolupar projectes tant de creixement del port i de l’aeroport com de compensació ambiental i correcció d’impactes, entre 1999 i 2005. La intenció d’Aena d’ampliar la tercera pista de l’aeroport del Prat desfà el consens de l’acord signat l’any 94.

És clar també que la intenció del propi Ajuntament construint habitatges al Parc Agrari destrueix el consens que el va fer possible.
Vet aquí un altre tabernero que està més pel negoci que pel medi ambient.

Com diu el sociòleg i graduat en Administració d’Empreses Alfons Duran al seu bloc, l’ampliació de l’aeroport del Prat és una discussió antiquada…! Per actualitzar-ne els mots, diríem que és ‘pantalla passada’. Us en faig cinc cèntims:

• Amb la covid-19, la variable sanitària domina l’entorn més global. La pandèmia ens obliga a adaptar-nos-hi més aviat que tard.
• El context ple d’incerteses entrecreuades afavoreix les decisions centralitzades i fins i tot autoritàries. Però de res no serveix ampliar la població vacunada al primer món si al segon i al tercer no n’està, de vacunada. Millor reduir-hi el nombre de contactes…
• A les nostres cistelles de consumidors, posarem més aliments i salut i menys viatges. Perquè encerclem l’entorn a pams:
  • Si els nombre de vols ha caigut a nivells del 2003, segons estimacions de l’Organitzación Internacional d’Aviación Civil (ICAO), organisme de les Nacions Unides… si es vola menys i els vols van buits, serà potser que sobren avions?
  • Si els dos fabricants d’avions que es reparteixen el mercat mundial en redueixen la producció i l’orienten cap a aeronaus mitjanes i petites… serà potser que es vola menys i els vols van buits?
  • Si no hi ha confiança en recuperar la situació prèvia al 2019… serà que ens fem trampes al solitari, o potser que un llanero solitario ens estafa?

L’acord polític és un disbarat tècnic, perquè en aquestes aigües estantisses no té trellat plantejar-se una infraestructura operativa d’aquí a 10 anys. Sobretot si en fa 30 que esperem el Corredor Mediterrani.

Alfons Duran Pich. Vol gallinaci, entrada del 10/08/2021 al bloc alfdurancorner.com

L’enginyer i empresari Joan Vila és un referent de l’ economia verda: n’escriu i en practica. La seva empresa paperera projecta un parc fotovoltaic per assolir Zero Emissions.

El Jordi Vilarrodà li entrevista al seu programa Quatre paraules del diari, emissora de ràdio i canal digital de televisió El 9 Nou per parlar-ne. Encara no s’ha emès, però el Joan Vila ja l’ha publicada al seu bloc d’Empresa, Societat i Muntanya.

Tot i que el seu últim llibre, ‘Economia en el canvi climàtic. Full de ruta cap a la societat frugal’ (Icària Editorial, 2021) és aliè al sarau d’estiu sobre l’Ampliació, té algunes puntades (de peu) a fer-li que vull deixar anotades.

Diu que “la globalització mal resolta” és a l’’origen de moltes crisis que estem patint ara, perquè el creixement esdevé exponencial des que la Xina comença a ser la fàbrica del món, ara fa 30 anys. I es deixa portar:

• Avui tenim un problema de creixement quantitatiu, que la tecnologia no pot resoldre perquè no és un problema d’eficiència.
• Amb pensament estratègic (coneixement reflexiu) hem de canviar el model cap a un creixement en qualitat, i l’eina tecnològica ens farà servei.
• El nostre benestar és el fruit de la productivitat que ha guanyat la humanitat des del seu principi. No podem dir alegrement que aturem l’economia, per-què ens carregarem el benestar, però si hem de saber dir prou d’aquest color, i canviar l’escenari per tornar a consumir allò que necessitem.
• L’home és l’únic depredador que no deixa que les seves preses es recuperin. Les mata i en busca una altra.
  Aquest balafiament de recursos no renovables té una solució econòmica: posar taxes a les matèries primeres. Cal generalitzar la taxa sobre les emissions de CO2 per posar-hi ordre.
  A més, aquests ingressos serveixen per dotar part del pressupost dels fons que miren de reorientar l’activitat econòmica, com ara els Next Generation que la pandèmia ha forçat  Europa a endeutar-se.

Conclusions provisionals al tancament del càsting

1a. Som tan desenvolupats institucionalment que fins i tot tenim una associació privada ficant cullerada en allò públic (col·laborant-hi), consorcis a dojo i una fiscalia especialitzada… que no serveix per aturar-ne l’abús mediambiental. Perquè no s’han complert els compromisos assumits, com eren adoptar i executar un pla de protecció especial del Delta i d’ampliar-ne l’extensió. Just el contrari del que s’acaba de pactar (reducció de les reserves naturals protegides fins que desapareguin totes soles de mort sobrevinguda), però dit amb bones paraules.

2a. Que els ajuntaments membres del Consorci del Delta protestin no mereix cap atenció, davant la pluja de milions que Aena ha anunciat (talment com fan cada any els pressupostos Generals del Estat per a Catalunya, i després no s’executen)

Que només són aus del cel, quatre ànecs! Com quatre eren els indis del Josep Borrell.

És clar que per això s’estimen més conrear-ne la varietat mecànica i més rendible dels avions, especialment si ens fan un hub intercanviador aeri intercontinental com unes hòsties.

3a. Potser els pactes estivals entre administracions siguin el de-fi-ni-ti-u compromís per restablir les condicions mediambientals per a tots els éssers vius, persones incloses, però em penso que Espanya (actuant en nom de Catalunya davant la Unió Europea) s’estimarà més pagar una sanció (capítol de despeses o pèrdues públiques, finançat amb el dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros que surten de Catalunya cada any per no tornar-hi mai més), per tal que la inversió sigui rendible als accionistes privats.

4a. No li carreguem el neuler al Consorci del Delta del Llobregat, que prou ànsia passa.

L’administració catalana s’ha limitat a proposar a la Comissió Europea una relació de llocs d’importància comunitària (LIC) per a la xarxa Natura 2000, que la Comissió aprova com a Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) o com a Zones d’Especial Conservació (ZEC). Tanmateix, els poders públics no han fet prou per defensar els. exteriors on fer-se la fotografia ecologista i declarar-los espais especialment lliures de tot mal, ara que estan mig colonitzats per les instal·lacions del polígon industrial, del port i de l’aeroport.

Tot molt especial, pota blava del Prat, d’especial. Tenim institucions de tota mena: consorcis, fiscalies, síndics de greuges… Ara fins i tot som Gestoria.cat. Com entendre sinó que per una finestreta s’espanyi la feina que s’hi fa (!?) en una altra?

5a. Per tenir “l’aeroport més verd del món” que anuncia el vicepresident Puigneró no cal invertir en pista, si no volem gastar molts quilos de pintura i molta mà d’obra de brotxa de secà perquè continuï sent-ho el 2030, l’any de tot d’escenaris majúsculs a la famosa Agenda.

És clar que tampoc no han de faltar nous projectes que parlin de respecte a la biodiversitat millorant també la qualitat de l’aigua, però com a excusa per demanar nous recursos europeus del fons Next Generation. Tot sense garanties de compliment ni avaluació de l’impacte, com és costum.

 

 

6a. Som políticament esquifits, amb govern independentista o autonomista: el nostre horitzó mental és encaixar els cops i donar les gràcies.

El President Aragonès atura el joc un moment per disculpar-se, que no ha estat ell perquè no li agrada, i tanmateix xuta la pilota endavant perquè calen l’autorització de la Comissió Europea i l’informe favorable de la Generalitat de Catalunya per desprotegir (i carregar-se) els aiguamolls de la Ricarda.

I no només això, sinó que l’augment dels vols compromet també la declaració d’emergència climàtica del consistori barceloní. Tenim mala peça al teler.

7a. Que l’Estat vulgui equilibrar territorialment les inversions és identificar Catalunya com la fàbrica nacional de greuges més gran d’Espanya, cosa que en l’imaginari popular supera fins i tot la realitat del Concert Econòmic Basc.

És clar que, passat l’estiu i amb més claca per aplaudir-li el menyspreu, el Gobierno más progresista de la Historia patria triarà en contra dels interessos catalans perquè abans el govern republicà i ecofeminista ja s’ha empassat l’ham de l’aeroport intercontinental a preu de saldo: una llacuna per a quatre ànecs, i una Catalunya despoblada a canvi d’unes estacions més d’esquí alpí, que per alguna raó gens misteriosa no se’n diu “esquí pirinenc”.

8a. La rendibilitat econòmica de tot plegat arribarà aviat, amb les grans nevades que el canvi climàtic deixarà al Pirineu… O amb el pla B dels nostres experts indocumentats: flocs a canonades.

9a. Les fonts periodístiques i els actors polítics coincideixen en què no s’han complert les mesures correctores i compensatòries de l’impacte de les ampliacions de port i aeroport sobre el Delta.

Però si malgrat no haver protegit els espais naturals s’han portat a terme actuacions mediambientals, serà perquè la intel·ligència vital s’imposa davant la crisi climàtica.

Podríem suposar que dessaladora marina, depuradora d’aigües residuals i barrera anti-salina formen part de les mesures compensatòries pactades per preservar el Delta, i tanmateix, si ningú reivindica les inversions fetes com a compensatòries, significa que ningú les hi considera.

10a. Ja tenim els actors per muntar la sarsuela!!!

Els protagonistes de la verbena de la Paloma: la Ricarda i el Remolar.

El tío Puigneró que finalment dobla paper: surt de primer manolo i després fa de barquillero de la Gestoria Chungaleta, encarregat de pintar de verd els aeroports tot canalitzant i endolcint inversions privades i despeses públiques. Inversions chungas com estafes del toco-mocho (res a veure amb la Micaela Flores Amaya), i galetes com las que ens empassem tothora navegant pel web…

Atenció, que ens volen vendre un bitllet de Lotería fals que sembla premiat

Als comandaments de la Gestoria d’Inversions.cat, Pere l’organillero, responsable d’amorosir la col·laboració públic-privada.

La chulapa Colau balla tota sola i renega de la música i de la neula. Es mira al senyor boticario Torra i escolta les coples de don Hilarión Zaragoza per incitar la gelosia del manolo Collboni, amb qui té comprometío un chotís quan l’organillero Aragonès s’arrenqui amb els èxits Barcelona World i Barcelona Jocs d’hivern 2030 !! Estem de ratxa i som imparables…

Tot pactat i democràtic perquè els polítics reciclen llurs pactes al mateix contenidor que la matèria-democràcia orgànica: el de la Transacció. Tot net i polit. Tot tan especial que et tira l’alè a la cara i t’empudega.

Em sento insultat a la intel·ligència col·lectiva. Jo no sé vostès què en faran. Jo vaig corrents a fer-me soci de Depana: 40 anys lluitant des de casa nostra i nosaltres sense saber-ho.

Per ser feliç només cal tenir una bona relació de parella, un treball interessant i guanyar una mica més del diners que necessites per viure, per pagar-te algun caprici.
Això és la vida, la resta són ganes de complicar-se-la

Bertrand Russell, filòsof

“A l’economia, com a la natura, funciona l’harmonia.”

Alfons Duran Pich, sociòleg

Per cert que la plataforma ZerØport pel decreixement del port i l’aeroport de Barcelona, que aplega un centenar d’entitats diverses de l’àmbit social, veïnal i ecologista, convoca una manifestació a Barcelona el 19 de setembre.

Mentre arriba l’hora de protestar col·lectivament, us deixo a les festes de Gràcia que han començat avui amb pregó i traca de Jordi Cuixart, i traca i mocador de l’Ada Colau.

Bones festes!