Amb la inauguració de la L10 Sud, ha deixat de ser una quimera per esdevenir una realitat: els nostres barris ja estan connectats a la xarxa de metro i es dona una gran passa per millorar el dèficit històric de les comunicacions amb la resta de la ciutat i de l’àrea metropolitana.
No obstant, aquest esdeveniment històric té un gust agredolç. Per una banda, marca una gran fita per la qual han lluitat durant dècades generacions de veïns del barri. Però no hem de perdre de vista que aquest metro és incomplet i encara està lluny de ser el mitjà de transport ràpid i eficaç per als desplaçaments entre La Marina i la resta de Barcelona.
Les greus mancances que tenim en molts tipus d’equipaments ens obliguen a desplaçar-nos per a treballar, estudiar o divertir-nos, per tant serà essencial que continuem reclamant la finalització de la totalitat de la L10 i que es posin en marxa els projectes de prolongació de la L2 i la L8. Hem demostrat a Barcelona i Catalunya que la lluita veïnal és eficaç: no ens quedem a mitges i continuem-la fins el final.
Un 11 de setembre per a la reflexió
A nivell de país, aquest mes de setembre comença políticament amb la Diada, la primera després de la convulsa tardor de 2017 i els diversos esdeveniments que se’n van derivar.
La Diada de l’11 de setembre és la festa nacional de tots els catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern després d’una llarga dictadura. Durant dècades, els catalans hem conviscut en el respecte als que pensen diferent i hem de fer el possible perquè això segueixi sent una característica fonamental de la nostra societat.
En els propers mesos (o anys?), en què Catalunya haurà de reformular la seva relació amb Espanya, els polítics hauran de fer l’esforç de dialogar per a trobar una veritable solució que desencalli el conflicte. Hi tenim a veure també la ciutadania i els mitjans de comunicació que hem de seguir teixint una convivència democràtica, sense que ningú hagi de renunciar a les seves idees.
En els propers mesos (o anys?), en què Catalunya haurà de reformular la seva relació amb Espanya, els polítics hauran de fer l’esforç de dialogar per a trobar una veritable solució que desencalli el conflicte. Hi tenim a veure també la ciutadania i els mitjans de comunicació que hem de seguir teixint una convivència democràtica, sense que ningú hagi de renunciar a les seves idees.
Aixó es lo que possa l’article i diu que ningú ha de renunciar a les seves odees i aixó porta a un altre paragraf del article que dou que s’haurá de reformular la seva relació amb Espanya. Pues bé les dies coses per la majoria no pot ser. Per no tenir que renunciar a les idees de la majoria(Som Majoria encare que alguns no els interessi reconeixer) np s’ha de reformular cap relació amb Espanya. L’unica sol.lució es marxar i que Espanya segueixi el seu cami i CATALUNYA el seu.
Jordi, entenc que el que es vol dir al text per “reformular la relació” va des del mantenir l’actual fins al passar a ser estats veïns, sigui quin sigui l’escenari final, alguna relació hi haurà d’haver, ja sigui matrimoni o solo conocidos, dormir al mateix llit o en diferents cases.
D’entre tots els escenaris possibles, ara per ara cap no té una legitimitat plena ni un consens social prou ampli. Per molt que personalment ens agradi el “Catalunya ha de marxar” o el “la Constitució diu que Espanya no es pot dividir i Catalunya ha de complir-ho”, hem de reconèixer que la realitat és molt més complexa que els desitjos de cada part i que dificilment s’arribarà a una solució socialment òptima si no es treballa una mica millor la legitimitat i el consens. Jo no voldria una societat amb vencedors i vençuts.