Yohany L. Ayala
Creix la reivindicació de considerar les tasques domèstiques com a productives
“Tenir un espai on no siguin ni els marits ni els fills és ben convenient per airejar-se”
Ningú sap ben bé per què, però les relacions socials són essencials per l’esser humà. El New York Times ha publicat un estudi en què es conversa amb investigadors de la Universitat de Cambridge al Regne Unit que intenten esbrinar com ens influeix tenir-les o no. L’estudi es diu: “La interacció social no només és divertida o reconfortant. És necessària per a funcionar”. Resulta que els científics han descobert senyals en el cervell que posen la necessitat d’interacció social al mateix nivell que la necessitat de menjar.
Explico breument l’experiment: Els científics van privar els participants del contacte amb altres persones i després els van fer una ressonància magnètica al cervell. Al cap de només deu hores d’aïllaments en un laboratori (podien llegir o dibuixar però no tenien accés a telèfons o ordinadors) les persones van reportar sentir-se soles i amb necessitat d’interacció social. Quan els participants de l’estudi van veure fotografies de persones que participaven en activitats socials, el mesencèfal se’ls hi va activar de manera idèntica a les persones que van veure fotografies de menjar després de 10 hores de dejuni.
Ja tenim una mica més de llum. Mirem de projectar-la cap a les històries de tres veïnes que per diverses circumstàncies s’han vist en la necessitat de reconstruir una xarxa social pròpia. Totes tres són dones, amb una càrrega important de cura dels familiars i han viscut situacions límit derivades o bé de l’estrès o bé de l’aïllament social al qual s’han vist abocades.
La primera és la Conchi R. de 56 anys. L’any 2016 als seus dos fills els van diagnosticar una malaltia neurodegenerativa. L’únic tractament possible consisteix en suprimir el sistema immunològic, que alhora els exposa a d’altres malalties, com la COVID-19. El mateix any, va morir la seva mare. A més, fa uns mesos el pare ha tingut un ictus i ara l’acull a casa per poder cuidar-lo.
La segona és l’Olivia Janet Cotrina León, de39 anys. Mestressa de casa perquè ara no té feina. Té dos fills de 20 i 10 anys i una filla petita de 5 anys. Fa poc al seu marit l’han hagut d’operar d’un tumor a l’espatlla. En perdre la feina, van entrar en una espiral de vulnerabilitat que amenaçava d’emportar-s’ho tot: habitatge, menjar, benestar… “Estàvem desesperats, ens movíem molt per intentar aconseguir alguna feina, fins i tot vam penjar cartells deixant el nostre contacte..”
I l’últim cas és de l’Esperanza Arroyo Martínez, de58 anys, tècnica especialista en Llars d’Infants, ara a l’atur. Havia treballat durant molt de temps com mestre de música fins que l’escola va tancar, llavors la mare va emmalaltir i va haver de dedicar-s’hi exclusivament. Ni tan sols va poder seguir amb les feines que li sortien esporàdicament.
Les experiències d’aquestes tres dones, tot i tenir punts comuns, tenen una diferència que matisen elles mateixes escoltant-se entre si:
“La pressió de cuidar d’una persona 24 hores al dia és molt elevada, però si a sobre tens la pressió de la supervivència no m’ho puc ni imaginar: No tenir cap ingrés, ni feina ni casa i tenir els fills encara a càrrec teu és totalment diferent”, reconeix Arroyo, precisant que entre les fragilitats hi ha unes més precàries que d’altres.
L’aïllament i l’augment de la pressió per la supervivència derivats de la pandèmia.
En què poden derivar aquesta mena de situacions al límit que la pandèmia ha multiplicat d’una manera vertiginosa?, preguntem als responsables de l’Agència de Salut Pública. “Hi ha una relació molt estreta entre benestar, satisfacció de necessitat bàsiques i salut mental”, asseguren.
Què ha passat l’any de confinament i pandèmia? “A falta de dades actualitzades, la hipòtesis és que ha empitjorat. Durant el confinament han augmentat els casos d’ansietat i depressió, molt més en dones que en homes”. I és que la majoria de les branques de cures en la medecina, infermeria, gericultura… són majoritàriament ocupades per dones. Igualment en l’àmbit de les cures a casa, elles han estat més exposades a contagiar-se i contagiar els familiars.
Entre els homes, en canvi, els trastorns de depressió han estat més relacionats amb el fet d’estar tancats a casa tant de temps amb infants i adolescents. I a l’extrem, molts se n’han anat de casa, com apunten els estudis, informa Vanesa Puig, responsable de l’àrea comunitària de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
L’últim informe de salut mental de Barcelona l’any 2016 ja reflectia el biaix de gènere en el pes de les cures, la vulnerabilitat socioeconòmica i el risc de patir malalties mentals. És a dir, pobres i dones estan més exposades. A Sants Montjuïc les dones estaven pitjor que el conjunt de Barcelona. Així com en general la població que viu a barris amb nivells de renda baixa i molt baixa.
Conchi li troba tot el sentit del món a les dades. “Les dones seguint portant molt de pes, som les que lidiem amb tots els problemes i a vegades toquem fons, alhora, aixecar-se és dur. He vist gent emocionar-se i plorar per la necessitat que una té de deixar anar sense que ningú et jutgi. Assegura. “Quan una està acostumada a treballar i de cop no pot fer la feina que vol o ser útil als altres, hi ha buits difícils d’omplir”, afegeix Esperanza.
“Fa poc una amiga em va recomanar a una altra que necessitava algú per fer feina a casa. Jo estava tan enfonsada que el tracte d’estima i respecte d’aquesta persona em donar-me l’oportunitat em va ajudar molt” diu l’Olivia. “Cuidar d’altra persona és tant exigent que necessites vàlvules d’escapament”, coincideix la Cristina.
Quan ens quedem sense ningú del nostre entorn amb qui poder parlar, per por, vergonya, sensació d’estar enfonsats, sense sortida aparent ni cap perspectiva, vet aquí que “el cap pot explotar”, es diu popularment.
A la Marina ens cuidem
La Marina és un dels barris en què els seus veïns i veïnes pateixen aquesta manca de perspectiva, en ser un dels més castigats socioeconòmicament. Així que amb la idea de millorar la salut emocional de les persones en atur de llarga durada l’Agència de Salut Pública l’ha inclòs al programa “A La Marina ens cuidem”, que té diversos noms a la resta de la ciutat. L’objectiu és millorar la salut emocional de les persones, sobretot les que estan en situació de vulnerabilitat. Les tres veïnes entrevistades han estat part d’aquest projecte.
El programa consisteix en una sèrie tallers de diverses activitats com Joga, Cos i moviment, caminades, dibuixos, pintura, perspectiva de gènere…. Són 3 o 4 sessions, “però serveixen per reanimar-se, airejar-se, compartir amb d’altres, conèixer noves persones i punts de vista per no quedar-se enfonsat” coincideixen les tres veïnes.
La dinamitzadora de l’espai, la Cristina, assegura que el perfil ve derivat dels CAPs i Serveis Socials. No és el perfil d’usuària de Centre cívic perquè aquest ja té una xarxa. La idea és animar-les a fer retorn social oferint algunes de les seves capacitats i alhora fer xarxa de barri i evitar la sensació de solitud.
La immensa majoria de les persones que arriben a aquest tipus de programes són dones, no només al barri sinó a tota la ciutat. Fins ara els resultats han estat bons, les entrevistades abunden en detalls sobre els beneficis que els ha reportat i reclamen que el programa tingui continuïtat a La Marina.
