Patricia Rubio
Ens trobem en un moment en el qual Espanya s’impulsava al progrés i a la fervor del rock, del nylon, del ye-yé i dels bojos ’60. Com a símbol d’aquella dècada anomenada “desarrolisme” es caracteritza l’emblema del Franquisme per excel·lència: el SEAT 600.
La fàbrica i Escola d’aprenents SEAT (Societat Espanyola d’Automòbils de Turisme) s’instal·len a la Zona Franca. Al capdavant hi és José Ortiz Echagüe, al voltant dels anys ’50. El projecte permetria, segons la perspectiva franquista, sortir de la repressió de la postguerra i projectar el futur de l’Estat sota un miratge internacional on hi trobarien Espanya representada com l’avantguarda arquitectònica, industrial i turística mentre el règim mantenia la seva natura repressiva i dictatorial.
La proposta semblava senzilla des del punt de vista econòmic i empresarial, però la realitat fou més dura i freda quan els treballadors i treballadores de SEAT van començar a reivindicar els seus drets.
En aquesta ocasió, entrevistem a Carles Vallejo president de l’Associació per el Memorial Democràtic de la SEAT, obrer i cofundador sota el franquisme de la llavors clandestina CC.OO de la SEAT. Amb la seva convivència adversa i diversa per la fàbrica, ens ha ofert conèixer la història del renaixement de l’arquitectura industrial en l’època franquista, la força obrera, la supervivència i en certa forma, una part essencial de la història del nostre barri.
No sols tractem amb una figura que té una dilatada experiència en el sector industrial de la cadena automobilística espanyola, sinó que alternem sentits, la memòria d’una causa i d’una vàlua per a la supervivència. Per entendre el nostre passat i per construir el nostre futur.
Antonio Ruíz Villalba, ànima de la memòria
Per què recuperar la història de la SEAT? Des de fa uns anys aquesta associació ha estat vetllant per posar cara a la història del moviment industrial i sobre tot, honorar la memòria de les seves víctimes. Com ens explica Carles Vallejo, la figura d’Antonio Ruíz Villalba simbolitza els milers de treballadors i treballadores de SEAT que van patir la repressió franquista per lluitar per la seva dignitat i per les llibertats que gaudim actualment.
Ruíz Villalba era un treballador de la SEAT que un 18 d’octubre de 1971 es va unir a l’assemblea de treballadors convocada per reclamar els seus drets i la readmissió dels treballadors acomiadats; una lluita embrancada des de principis dels anys ’50, fou la llavor que va germinar en altres fàbriques del voltant de la perifèrica Zona Franca.
La resposta per part del govern de l’època en aquesta manifestació fou la repressió, la força policial i les armes contra les paraules. Antono Ruíz Villalba fou ferit mortalment per un tret de la policia franquista.
Carles Vallejo assenyala que per la demanda del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT, la Comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar posar el nom d’un carrer del barri de la Marina a Antonio Ruiz Villalba. D’aquesta manera, s’honora la memòria dels treballadors i treballadores de SEAT que van lluitar per les llibertats. També s’ha proposat una tematització de la futura estació de metro del carrer Motors de la L10 com espai de la memòria industrial i social del barri amb empreses tan importants com la factoria SEAT i totes les del voltant com la NISSAN-Motor Ibèrica o la OSSA, entre moltes d’altres.
La SEAT més enllà del 600
L’any 1948 l’INI (Institut Nacional d’Industria) posa a càrrec de José Ortiz Echagüe la direcció de la SEAT, fins a l’any 1967. Més tard, al 1950 comencen les obres per allotjar la fàbrica a la Zona Franca, la qual disposarà de la maquinària i de la primera línia de muntatge a l’any següent.
La decisió de portar SEAT a Barcelona era clau: ‘’per l’economia industrial, per la lògica de que tenia port i el rendiment empresarial”, reflexiona el president de l’associació. Fou tal la rellevància de SEAT que no es van escatimar recursos. Fins i tot des del punt de vista arquitectònic va ser precursora de la modernitat, amb edificis fonamentals en la historia de l’arquitectura contemporània com els Menjadors, el Laboratori i l’escola d’Aprenents. Edificis que avui estan catalogats com a patrimoni històric de Barcelona; edificis que van merèixer el reconeixement de grans arquitectes com Ludwig Mies van der Rohe i que personalment va aplaudir la iniciativa amb la concessió del premi Reynolds Memorial Award als EE.UU l’any 1957.
El 27 de juny de 1957 surt d’aquesta fàbrica el primer SEAT 600. Ja aquest any comptava la fàbrica amb una plantilla d’uns 5.000 treballadors. Gran part d’aquesta població obrera provenia de diversos punts d’Espanya i amb origen agrícola, la qual podia gaudir d’un barri propi a les rodalies de la factoria. Aquell barri és l’actual nucli de Sant Cristòfol, antics habitatges SEAT.
Vallejo defineix aquesta seqüència: ‘’Autoritarisme paternalista: un barri per als treballadors, el de Sant Cristòfol. Tenien servei mèdic, parròquia, comissaria… En definitiva, control. Els blocs de pisos estaven ordenats segons l’alfabet, seguint una ordenació jeràrquica. Les primeres posicions les omplien les altes autoritats de la fàbrica i les últimes, de categories més baixes, els obrers. Els habitatges es regien pel Règim Interior de tipus “Cuartelero”, de tal manera que per exemple, en qualsevol moment es podia escorcollar la teva casa. És el resultat del control”.
Davant l’èxit rotund del rodatge del 600, al 1959 es firma el primer Conveni Col·lectiu de la Companyia. La dècada posterior comportarà un increment de les lluites per reclamar millores laborals, que van tenir com a única posta la repressió.
A la dècada dels anys 70 se segueix incrementant la producció, obrint nous centres a Pamplona i posteriorment a Martorell. Amb la mort de Franco i la caiguda a SEAT dels més de 200 treballadors, aquests van assolir la llibertat sindical i l’amnistia laboral. Això va suposar el reingrés a SEAT dels més de 200 treballadors i treballadores que foren acomiadats per motius socials, laborals i polítics.
Donant un salt en el temps, a partir de l’any 1982 l’INI, que era l’accionista majoritari de SEAT juntament amb FIAT fins a l’any 1981, va anar cedint al grup Volkswagen la majoria de les accions fins a l’actualitat, quan el consorci alemany posseeix el 100%.
Moviment obrer i sindicalisme clandestí
És durant els anys ’60 i 70 quan s’ocasiona el major moviment obrer i sindicalista de lluita pels drets laborals a Catalunya i Espanya. Carles Vallejo va participar d’aquestes lluites tant a nivell sindical a les CCOO com a nivell polític en el PSUC.
Vallejo afirma que, van ser anys de compromís, militància i solidaritat. Solidaritat que es va estendre al barri i a les fàbriques del voltant de la Zona Franca.
És un avenç que associacions com el Memorial Democràtic de la SEAT visualitzin i exposin la dignitat, les vergonyes, les lluites, els treballs… Les llums i les ombres del moviment industrial de mitjans del segle XX. La memòria d’Antonio Ruíz Villalba, i de tant altres, és necessària per simbolitzar la vida d’un obrer més, part d’un conjunt d’homes i dones que van lluitar per tots els drets que avui gaudim.
