Després que el personal sanitari, amb el suport dels sindicats CATAC-CTS, CGT, SOM Sanitat, SOM Intersindical i la Intersindical, convoqués manifestacions i una vaga els dies dotze i tretze de desembre de (ja) l’any passat, el dia vuit del nou any va començar una nova vaga, ara indefinida, dels professionals de la salut, en no desbloquejar-se aquesta situació. Finalment, tot s’ha tancat amb un acord entre el Sindicat d’Infermeres i el Departament de Salut, que es va assolir la tarda del dijous 25 de gener, en el qual es van aconseguir millores organitzatives i de reconeixement, tot i que no se’n han aconseguit de caràcter retributiu. La vicepresidenta d’Infermeres de Catalunya, Laia Marsal, ha afirmat que no és l’acord que volien signar perquè no han assolit totes les reivindicacions, però “és un primer pas”.
Per saber el per què d’aquest malestar i com s’ha viscut els dies de vagues des de dins, hem conversat amb la Gemma Capdevila, treballadora a Atenció Primària al CAP Doctor Carles Ribas des de l’any 2000, de quaranta i set anys, i amb l’Eva Jiménez de vint-i-vuit anys i infermera del CAP la Marina des de fa deu mesos.
Les dues sanitàries ens han ofert una mirada profunda sobre la llavor del conflicte i del malestar d’aquest sector, quines són les seves peticions i què és el que està fallant “des de fa temps” en la gestió d’un servei tan indispensable a la nostra societat.
“No estem demanant sols les retribucions, sinó que estem parlant també de qualitat assistencial i, sobretot, de temps per a poder estar amb el pacient.”
Què és el que es demana en aquestes vagues que s’han convocat ara de nou?
G: El que es demana és reconeixement, jo crec que aquesta seria la paraula.
E: És el primer cop que el col·lectiu fa una vaga conjunta, i en aquest cas el motiu ha estat un acord que s’ha signat i que ha sigut la gota que ha fet vessar el got d’una sèrie de descontentaments que s’ha anat acumulant en tots aquests anys.
G: Ara a finals del 2023 s’ha signat el tercer acord, que ha indignat a tothom. Principalment perquè pensàvem que aquí hi hauria un canvi, que podríem revertir, almenys en part, les retallades que va haver-hi l’any 2010 i també que hi hauria cap a infermeria un reconeixement econòmic i de condicions o d’estatus laboral.
E: Sobretot de forma professional, perquè hem vist com hem anat assumint altres activitats o altres competències en el nostre dia a dia, que certament ens agraden, però, sigui com sigui, no hem vist que se’ns hagin reconegut.
És molt important fer entendre a la població el que reivindiquem, perquè al final no estem demanant sols les retribucions, sinó que estem parlant també de qualitat assistencial i, sobretot, de temps per a poder estar amb el pacient i, a més, un reconeixement econòmic en el nostre contracte. Fa deu anys que aquesta situació s’ hauria d’haver regularitzat.
G: Perquè ho entengui la gent, estudiem una carrera que són quatre anys. Després, hi ha diferents especialitats, però si vols ser especialista en infermeria familiar i comunitària, t’has de preparar un examen i fas dos anys de residència en un CAP i vas rotant per parts de l’hospital per especialitzar-te en allò que més endavant faràs.
En total estudies una llicenciatura de sis anys, però t’estan contractant i, en conseqüència, et paguen per uns estudis de diplomatura, que és un estatus d’una carrera universitària que va existir ja fa moltíssims anys.
Demaneu també que s’ajusti la càrrega laboral, que no està degudament compensada.
G: Demanem més temps per visitar i sobretot recursos personals, en el sentit de més persones treballadores.
E: Si hi ha un col·lapse dels CAP, és una pèrdua tant de qualitat per a aquells pacients que realment necessiten una atenció i d’efectivitat dins del sistema sanitari.
L’atenció primària és la primera porta de la salut per a la població. Amb una bona educació per a la salut, amb un bon temps d’atenció i amb els recursos adequats, es poden millorar la vida i la qualitat de vida de moltes persones. Però si no tenim temps i no tenim mitjans doncs no podem tirar-ho avant.
Hi ha moltíssimes coses que s’haurien de tractar des de la base que no s’estan fent i se’ns donen objectius que, a nosaltres, des d’ací baix, ens fa pensar que només es tracta de fer números i no de tractar amb persones.
“La meva sensació és que per la primària mai no hi ha recursos.”
Quina resposta s’ha obtingut amb aquestes mobilitzacions i com preveieu que s’avançarà?
G: Jo crec que el canvi el fan les persones i que s’ha de picar pedra perquè es produeixi.
Totes les reformes laborals i transformacions socials es fan queixant-te d’allò que no t’agrada i sent actiu a l’hora de protestar perquè t’escoltin.
E: Estem demanant canvis estructurals i complicats, no seran ràpids, però sí, almenys fer-nos escoltar i deixar clar que aquest tema s’ha de tractar a partir d’ara.
G: La meva sensació és que per la primària mai no hi ha recursos. Que es pensen que el pacient arriba i que podem fer coses sense mitjans. I no, primària necessita recursos. Cal que es puguin fer proves amb rapidesa.
La impressió que tinc jo dels pacients que venen és que tot va tan endarrerit que van venint al CAP i tu no els pots donar una resposta com a professional, més que res perquè no la tens. I això laboralment crea angoixa.
E: Hi ha molt de retard, arrosseguem moltíssima espera en moltes proves i n’hi ha pocs casos en què la resposta és extremadament ràpida.
Aleshores, és intentar distribuir millor, és educar, és millorar, és atendre, és estar i és donar la possibilitat que les persones tinguin una resposta adequada al problema de salut que tenen.
“Moltes vegades és entrar i sortir de consulta en deu minuts. No en tenim més.”
I per on passa el poder oferir una millor atenció?
G: Les persones que assisteixen al centre no tenen l’obligació d’estar informats de com funciona, sinó que hem de ser nosaltres els qui ens adaptem a les persones. Perquè aquella persona que ve al centre perquè li passa alguna cosa ha de ser atesa, per descomptat.
E: Són complementàries. Es tracta d’ensenyar i d’atendre. Les dues, si conflueixen, acabaran formant un sistema el més accessible possible per a tots. Les infermeres tenim capacitat per atendre la població. Estem sobradament formades per a fer-ho, però es necessita temps i no podem formar en qualitat tant a nosaltres mateixos com a la resta si anem de bòlit i no hi ha temps ni per parlar amb el pacient. Moltes vegades és entrar i sortir en deu minuts. No en tenim més.
G: Apagues focs, però no acabes de treballar i d’incidir en el problema com caldria.
Què s’ha fet malament en la gestió del sector sanitari?
E: Les retallades.
G: Les universitats també. Es van tancar facultats d’infermeria a Catalunya fa anys ja. Ara tothom diu que falten metges, però és que infermeres també falten. I més que en faltaran perquè s’han de jubilar un munt.
Infermeres es necessiten moltes als hospitals i moltes a primària. I després jo crec que el poc reconeixement que hi ha de la infermeria fa que no hi hagi massa voluntat de treballar en aquest sector. Es van tancar facultats perquè no s’omplien.
E: L’alternativa és una formació privada que moltíssima gent no se la pot permetre. N’hi ha molts factors que acaben desmotivant el personal.
És poca oferta i, a part, la que hi ha és poc interessant.
“És un col·lectiu que mai no ha parat, que s’ha adaptat des de sempre. Ha estat on se li ha demanat en totes les ocasions i arriba un moment en què es necessita una regulació.”
Si continuéssim amb la falta de personal, tindríem un problema gros.
G: Ja tenim el problema gros, i s’està intentant tapar. El sistema està col·lapsat de fet des de la pandèmia. Aleshores es va saturar i no ha acabat mai de solucionar-se.
E: Totes les infermeres estem compromeses amb la nostra professió i amb el nostre treball. Aleshores, anem assumint totes les responsabilitats que se’ns demana i no veiem que hi hagi ni un reconeixement ni unes possibilitats de millorar. Arribarà un moment en què no podrem arribar a més. No podem tenir la mateixa concentració i les mateixes capacitats amb vint persones, que amb trenta o quaranta.
Si no m’equivoco, som 350.000 infermeres a Espanya, la majoria dones, que ja estem formades, estem graduades, estem al dia, estem actualitzades, fem investigació, fem docència i continuem estudiant tota la vida. És un col·lectiu que mai no ha parat, que s’ha adaptat des de sempre. Ha estat on se li ha demanat en totes les ocasions i arriba un moment en què es necessita una regulació, no sol per la població, que tindrà més seguretat i més qualitat, sinó perquè els professionals no podem saber-ho tot.
G: Avui (8 de gener) s’ha publicat la notícia que la gent no s’ha vacunat perquè hi ha vaga d’infermeres. No, la vacunació va començar el setembre i qui no s’ha vacunat és perquè no vol vacunar-se. Sembla que ara com que les infermeres hem estat de vaga, tenim molts virus.
I després, quan es parla del sistema sanitari, mai no es parla d’infermeria. És ara quan arran de la vaga s’ha començat a parlar. Potser s’hauria de fer una publicitat molt més sana d’infermeria, de tots els col·lectius i de l’atenció primària.
E: I no sols nosaltres, també administratius, que tampoc estan reconeguts retributivament com caldria. Se’ls contracta com a auxiliars d’administratiu i no és així. I són col·lectius que, com treballen tant a mínims, no es poden permetre fer vaga.
“Aquestes demandes són les reivindicacions laborals del nostre col·lectiu però suposen una millora per a tota la ciutadania.”
Què demaneu i què creieu que pot fer la ciutadania en una situació com la que esteu patint ara vosaltres?
G: Que parin atenció i ens donin suport. Que aquestes demandes són les reivindicacions laborals del nostre col·lectiu, però que realment també suposen una millora per tota la ciutadania.
E: Sabem que a porta tancada és complicat que es vegi el que fem a consulta, però treballem perquè aquelles persones que han entrat puguin estar satisfetes i tranquil·les de què hi ha una persona acompanyant-les durant tota la seva vida. Perquè al final l’Atenció Primària està centrada en els barris i en les cases dels veïns i veïnes.
Estem treballant per això, perquè tot el món tingui dret i que si ara arribem a quatre persones, que puguem arribar a sis i després a vuit i a deu i a les que faci falta.
