La nit va començar amb una cua de periodistes a les portes del Sant Jordi Club; agrupadets com pingüins esperàvem a 6 °C intentant conservar totes les extremitats. A les 19.00 s’inicien els preparatius de la gala: assajos, photocall tot perfectament visible des de les pantalles que ens havien instal·lat a la sala de premsa. Els pocs que tenen oportunitat de visitar el photocall van acabar donant les gràcies a l’organització per haver decidit posar-lo a l’exterior. Fins i tot el president Mas (l’últim en arribar i el primer a marxar) es va queixar del fred des de la catifa vermella:
– Aquí on esteu els fotògrafs també fa tant de fred?
Tot seguit creua la tanca i es posa amb els periodistes. Em fa l’efecte que pujoleja una mica, però no deixa de ser amable.
Ara sí! Per fi! 21:55, gairebé puntuals, i sentim la veu de Catalunya anunciant que la gala està a punt de començar. “Apaguin telèfons mòbils” i tota la pesca i apareix el signe distintiu de qualsevol entrega de premis: un sketch del presentador, Àngel Llàcer, preparant-se per la gala i creuant-se amb alguns dels nominats. A casa haurien patit tots si no hagués aparegut i més d’una expressió de descans es va sentir entre els periodistes en veure confirmats els seus desitjos. Què es pot salvar d’aquest vídeo? La broma a David Verdaguer sobre l’anunci de Citroën que va protagonitzar fa uns mesos. Tot plegat? Publicitat d’Estrella Damm i La Vanguardia encoberta. Premi a la millor fotografia per El niño presentat per un Manel Fuentes en franca decadència i passem com no pot ser d’una altra manera al rigorós monòleg del presentador. L’Àngel fa acudits més o menys encertats però el que vull fervorosament destacar és l’expressió d’alguns dels nominats. La cara de Greta Fernández (filla d’Eduard Fernández) i la de Jesús Castro, són realment les de dues persones que estan passant una bona estona. Sinó jutgeu vosaltres mateixos:
Les 22:30, bloc publicitari i moment per fer el recompte del què portem. De cinc premis que s’han repartit quatre han anat per la pel·lícula de Daniel Monzón El niño. La sorpresa ha estat que la millor actriu secundaria se l’endugués Bárbara Lienne, això demostra que l’acadèmia comença a deixar bandera i barretina a l’armari i es preocupa més per la feina dels actors que pel seu lloc de residència. Quan torna la gala apareix probablement un dels millors gags de la nit: Carlos Latre es mimetitza tant amb el personatge d’Àngel Llàcer que ens fa dubtar de quin dels dos és el real. Un dels pocs moments en què es veuen riures de veritat i no els de compromís. Al minut 58 arriba la catàstrofe absoluta, el cataclisme extrem, la taca negra de la gala que fa augmentar considerablement els batecs d’Isona Passola. Eduard Fernández puja a recollir el Gaudí al millor actor secundari per El niño i durant el seu discurs…
– Dedico aquest GOYA…
La sala de premsa fa un segon de silenci i tot seguit es comencen a sentir riures i crits. A la platea ja fa estona que el xiulen i l’esbronquen i la cara d’Eduard Fernández queda més morta que la de la seva filla. Els de l’APM? Es freguen les mans i “tranquils que no ha passat res!” la gala ja pot continuar. A partir d’ara arriben les sorpreses més agradables. Millor guió per 10000 kilómetros i també millor actor protagonista, pel fantàstic David Verdaguer. Sobretot qui remou culs dels seients i afluixa corbates sufocades és Belén Fabra; l’actriu últimament poc coneguda, treu el tema tabú: el cas 4F. El cert és que és molt remarcable que no hagi estat inclosa en la categoria de millor documental i encara més estrany que ningú se’n faci ressò, sort de la Belén. L’aparició de la núvia cadàver ens deixa igual de freds que la mateixa núvia , és totalment innecessària i sobra el suspens i emoció de què volen dotar l’aparició.
A les 23:38 arribem al tram final de la nit i també al més soporífer. Disset minuts dura el discurs de la presidenta de l’Acadèmia! Als vuit ja n’hi ha alguns que dormen, i a la platea? Bé, només cal veure la cara que fa el seu predecessor Joel Joan.
Ventura Pons no es fa pas curt però darrere seu ve la millor estrella i sense cap dubte el millor gag de la gala. Albert Serra amb una noia que l’acaricia i un lloro de joguina que repeteix tot el que va dient; per si us sembla poc, quan acaba el vídeo apareix amb els ulls de negre i acariciant a dos gossets. Un document que queda a l’arxiu d’or de TV3.
Arriben els premis importants i quan el Niño ja en porta set i sembla el clar guanyador 10000 kilómetros desfà totes les quinieles i s’endú millor direcció (Carlos Marqués-Marcet), millor actriu protagonista (Natalia Tena) i millor pel·lícula en llengua no catalana. Per últim, i per no dir que aquest any no s’ha premiat a cap pel·lícula en català, Rastres de sàndal s’endú el Gaudí a la millor pel·lícula.
Foto finish i cap al Luz de gas a destrossar els caríssims vestits i esmòquings. Avui desperto amb una ressaca de premis sorpresa en què l’acadèmia ha demostrat que per sobre de la llengua està el bon cinema i sobretot que una gala com aquesta comença a consolidar-se al mateix nivell que la dels Goya. Com s’entén sinó l’equivocació d’Eduard Fernández?
*La millor instantània de la jornada, aquesta que capto d’en David Verdaguer celebrant el Gaudí amb els seus pares. Bravo David! Oi tant que te’l mereixes!
