Text: Juan Bibian
Ahir vaig poder veure, al Cine Baix de Sant Feliu de Llobregat, per fi, el documental del meu col·lega i amic Hilari M.Pellicé: “Pasolini a Barcelona” . Per raons de salut no ho vaig poder fer en el seu moment i tampoc seguir col·laborant en el Grup Pasolini .
A ell ja l’he felicitat i comentat en persona el meu parer i que el seu treball , fet amb pocs medis; sé del que parlo, son molts documentals en solitari i sense medis que ens envolten. Però això no és un hàndicap. L’entusiasme, el rigor, la documentació, l’eclèctic i notable grup de persones que donen la seva opinió Des d’Enrique Irazoqui, el Jesús del seu “Evangeli segons Sant Mateo” a Román Gubern, passant per molts d’altres i especialment al poeta José Agustin Goytisolo, amic personal de Pasolini i que fan que coneguem al gran cineasta de Bolonya; més per la seva persona, les seves idees i els seus viatges a la nostra ciutat que pels seus poemes o pel·lícules que son a l’abast de qui ho desitgi.
Els testimonis serveixen per fer-nos una idea amplia i profunda de la seva personalitat i la seva implicació amb els més desfavorits i més dèbils de la societat.
Comenta en la seva part final dues obres que no es van arribar a realitzar. Una teatral sobre Calderón i “La vida es sueño” i una altra cinematogràfica “Sant Pau” a rodar en part a Barcelona. Curiosa la seva dedicatòria en el seu “Vangelo.” al Papa Juan XXIII i el seu intent d’encontre entre el catolicisme i el comunisme. També un comentari en defensa dels policies en las càrregues del maig francès. Titllant els estudiants de nens burgesos i als policies de fills dels immigrants i de les gents no adinerades. Radical discutible opinió, si. Però sincera, formada, sentida i digna de reflexió .
La part final de la segona vegada que va ser a Barcelona visitant la perifèria dels barris i no els típics llocs monumentals és demostrativa del seu pensament. El fet de visitar el cementiri de Montjuic i les rodalies de les barraques de Can Tunis al meu barri de La Marina-Zona Franca que tan bé conec i he documentat en pel·lícules en més d’una ocasió, em va portar a pensar, degut a una imatge en concret d’ell amb Goytisolo i Salvador Clotats que em va portar fa algun temps a recrear en part aquest encontre per a un curt que tinc en perspectiva. Un assaig entre documental i ficció amb proximitat a Paco Candel, veí i amic personal.
Un gran documental que acosta, encara més si cap, a Pasolini a la nostra terra i a la seva mentalitat i pensament, i també tant als seguidors del seu cinema com als que els pugui interesar.