Segons el portal web La Teulada Cohabitatge Terrassa, “El cohabitatge és un model d’habitatge en què un grup de persones decideixen conviure en un mateix edifici que combina espais compartits i privatius de les unitats familiars. Els membres de la comunitat de veïns no són propietaris ni arrendadors dels habitatges on viuen. El model de cohabitatge entén l’habitatge com un bé d’ús i no com una inversió i, per tant, n’afavoreix la desmercantilització”.
El coliving és una nova fórmula d’habitatge que ha agafat molta força en els darrers anys, especialment arran de l’increment dels preus i, en conseqüència, també de la dificultat de disposar d’una llar, sigui de lloguer o de compra. Una situació que es pot pensar que és exclusiva de les grans ciutats, però, si bé es cert que en algun moment aquesta era la realitat, és un fenomen que ja s’ha estès a les localitats properes a aquestes. En concret, a Catalunya hi ha 140 municipis que han estat declarats “zona de mercat residencial tensat” i que han hagut d’ajustar el preu del lloguer a l’índex de referència publicat pel Ministerio de Vivienda i Agenda Urbana.
En aquest context poc amable i pràcticament de supervivència, sorgeixen nous models i fórmules per accedir al dret a un habitatge sense que et penalitzi (o almenys, no tant) els ingressos.
El passat dijous 30 de maig, la cooperativa residencial La Chalmeta va acollir una trobada entre diferents propostes col·lectives de la ciutat, amb motiu de la publicació del llibre “Cohabitatge a Barcelona: Arquitectura des de/per a la comunitat”, de l’autor Ricardo Devesa.
La xerrada va ser dirigida per Tomoko Sakamoto i David Lorente, arquitectes, editors d’aquesta obra i veïns de La Chalmeta, que van convidar a residents d’altres propostes col·lectives de la ciutat a una trobada per posar en comú els reptes, dificultats i vivències resultants de ser usuaris i usuàries d’aquest model d’habitatge.
En concret, a la tertúlia es van poder escoltar els testimonis de la Roxana (Sotrac), en Jaume (Can 70), l’Alícia (La Balma), l’Agnès (Abril), la Núria (La Regadora) i la Rosa (La Chalmeta).
Entre les persones assistents hi havia arquitectes i veïnes d’altres cooperatives de Barcelona que s’havien apropat per conèixer les experiències de companys en situacions força similars.
I és que, la majoria d’ells formen part de projectes que estan encara per finalitzar, com és el cas de la Cooperativa Abril, Can 70, Sotrac i La Regadora. En aquests casos, les seves inquilines viuen de lloguer, a l’espera de poder accedir als seus domicilis. L’Agnès comentava que, tot i encara no viure en comunitat, ella i els seus conveïns ja han fet un llarg i complicat procés per conèixer-se els uns als altres i establir una sèrie d’acords que resulten indispensables per viure en una cooperativa. “Ens vam haver d’adaptar a què casa teva no era només de la teva propietat, però que, alhora, tot el que hi ha des que entres del carrer, també és teu”, esmentava la veïna. De totes maneres, assegurava que no tot és perfecte, donat que la vida de grup “és complexa i ha generat friccions per les quals s’han hagut d’anar buscant solucions constantment”.
Unes desavinences que no ocorren exclusivament entre veïns i veïnes, sinó que també amb els arquitectes i fins i tot amb les forces de seguretat que supervisen els edificis, com poden ser els bombers.
En aquest sentit, la Núria afirmava que la pretensió dels inquilins de La Regadora era la de crear un habitatge el més sostenible possible, motiu pel qual van rebutjar la proposta inicial de crear un edifici amb una forta presència de formigó, el que va comportar que els dissenyadors “replantegessin els materials”. En el cas de La Balma, relata l’Alícia, van ser els bombers qui els van prohibir la construcció d’una sala de cures amb una gran finestra, com pretenien, ja que “no serviria per parar el foc en cas d’incendi”. Ara, expressa, el que tenen en el seu lloc és un “cau sense finestra, però amb banyera”, afirmava, de manera irònica.
En els aspectes positius, la mateixa Alícia parlava d’uns espais “de trobada i d’unió amb les veïnes privilegiats”. I és que les veïnes de La Balma es reuneixen constantment per a cuinar, sopar i dinar plegades. “Gaudim d’una arquitectura que està feta per al grup”, concloïa.
Unes construccions que s’han d’adaptar als seus residents i no al revés. Per aquest motiu, els residents (en alguns casos futurs) són també una part indispensable en el disseny i planificació d’aquestes construccions, aportant propostes i peticions que després són consensuades amb els arquitectes, com s’ha vist, i aprovades o no en funció de la seva viabilitat i eficiència.
Unes necessitats i demandes que varien en funció de cadascun dels habitatges i dels seus veïns i veïnes. En el cas d’en Jaume, futur veí de Can 70, què seran els primers pisos cooperatius sèniors (per a persones d’entre 55 i 69 anys), el seu edifici haurà de disposar de “serveis assistencials” adreçats als residents i a les necessitats que, fruit de l’edat, aquests puguin tenir. “Vam decidir que volíem viure la vellesa d’una manera diferent, amb la nostra independència, però alhora disposant d’una comunitat que et pot ajudar en tot moment”, declarava.
Una trobada que, entre somriures i rialles, es va tancar amb un petit vermut al menjador comunitari de La Chalmeta, per després fer un recorregut pels diferents espais de l’habitatge cooperatiu ubicat al barri de la Marina del Prat Vermell.
hpfegt