Esther Pardo Gimeno
Hi ha pobles, a l’Àfrica i suposo que a molts altres llocs del món, en què el significat de la família és molt més extens que no pas el nostre, que té el concepte cristià del pare, la mare i els fills. Quan dic poble, no em refereixo al municipi si no a grups ètnics i/o culturals, que tenen la seva pròpia manera de fer sense comptar fronteres ni religions. En aquest llocs, entre els qui viuen a prop, formen una família extensa; segurament entre ells, son parents propers o llunyans i la cura dels nens es fa entre tots (quasi sempre entre totes, les dones). Amb aquest a manera de fer, els nens sempre estan protegits.
Aquesta idea que a nosaltres, a dia d’avui ens és llunyana, tot i que ja estem acostumades a què de les criatures se’n facin càrrec les àvies i els avis, sembla que pot fer-se realitat a casa nostra una fórmula semblant, adaptada i dinàmica, gràcies, en part, al Servei de Famílies Col·laboradores de l’Ajuntament de Barcelona i que consisteix en crear una xarxa que pugui donar suport a les famílies que necessiten ajuda amb les seves criatures en algun moment donat. Pensem que a Barcelona, hi ha moltes famílies que no tenen cap família propera, que no comptem amb amics i molts ni tant sols coneixen veïns als quals poder-se dirigir si tenen algun problema com pot ser una malaltia o ingrés hospitalari, una feina de la que en depengui l’economia familiar, o una cosa tant habitual com pot ser fer gestions amb les administracions o un curs de formació.
Aquest servei consta de tres actors: la família que té la dificultat, els serveis que detecten el problema com són l’escola, el metge o els serveis socials i d’atenció a les persones, que seran els que avisaran al SFC (Servei de Famílies Col·laboradores) i finalment les famílies disposades a col·laborar. Aquesta col·laboració serà sempre temporal, només el temps que la família ho necessiti, ja siguin unes hores, dies concrets, o algunes setmanes, sempre inferior a sis mesos. Sempre serà un acord amb antelació entre les famílies col·laboradores i les famílies dels infants. Serà com fer de tietes i tiets amb nens i nenes que, inicialment, la família col·laboradora no coneix però que amb el temps els incorporarà a la seva família, doncs serà a la casa amb tots els seus membres.
D’entrada s’ha de fer un Banc de Famílies col·laboradores amb les persones que s’ofereixin per ser-ho. Per entrar-hi, s’ha de ser major d’edat sense importar si és una parella sola o amb fills o una persona sola; i a més, calen uns requisits que s’expliquen en una sessió informativa que es realitza abans de res.
Aquesta manera d’ajudar els infant i les seves famílies, no té a veure amb les famílies d’acollida que té un altre procediment i que implica unes altres circumstàncies i també uns altres deures per part de les famílies acollidores.
Donem per suposat que les persones que es poden trobar en la necessitat de tenir una família col·laboradora que els ajudi, són aquelles que han vingut de fora; tant poden ser del país, que tenen la seva pròpia família però és lluny, com immigrants que han arribat de l’estranger. Quan una persona marxa del seu país cap a una altre, arriba a un lloc que no coneix; moltes vegades ni l’idioma, i quasi sempre li és estrany no només el lloc sinó els costums i maneres de comportar-se, per tant és difícil fer una xarxa que els pugui sostenir quan tenen alguna dificultat.
Per seguir amb el procés, un cop s’han fet les entrevistes per part dels professionals dels servei amb la família, i tenint les característiques i disponibilitat, el següent pas serà posar en contacte les dues famílies i signar l’acord entre ambdues parts on es detalla tot el referent a la durada, horaris, etc.. i també quan començarà, tenint en compte que és un màxim de sis mesos però que es pot renovar si així ho acorden les parts de nou.
Torno a pensar que, tret del paperam que s’ha de fer per seguretat de les dues parts, és com trobar-nos en un creuament de la xarxa de confiança que tenim entre tots i que en el món cada vegada més individualitzat s’ha anat trencant. Potser ja és hora que entre tots comencem a teixir-la de nou.
Els testimonis de famílies col·laboradores com la Marta Llauradó i el Pep Casanovas i la Mònica Buliart, que treballa a la Fundació Acollida i Esperança, ens donen per a un altre reportatge que us entregarem al gener. Ara calia fer-vos saber que el servei hi és i que hi tothom podeu col·laborar.
Si algú de vosaltres està interessat en col·laborar amb aquest projecte aquí teniu unes dades que us aniran bé de saber:
SERVEI DE FAMÍLIES COL·LABORADORES Telèfon de contacte: 93 291 59 66
També us podeu dirigir a 900 226 226 o al 010 que son gratuïts o bé a qualsevol oficina d’Atenció Ciutadana de l’Ajuntament (OAC).
