Pel Rubén Cruz
Als barris del districte de Sants-Montjuïc, i també de la ciutat, hi ha associacions culturals que s’esforcen per recuperar la memòria col·lectiva, feta del patiment i de l’esperança viscuts pels nostres avis i pares.
Dissabte 2 de març en La Lleialtat Santsenca, la Coral Sant Medir i el grup de teatre Donar veu a la memòria posaven música i paraules en record de les víctimes morals i mortals de les bombes que avions feixistes van deixar caure sobre Madrid el mes de novembre de 1936 i més tard avions italians —no menys feixistes— sobre Barcelona en febrer del 1937 i març del 1938. Avui, dia 16, en recordem els més devastadors bombardejos durant tres dies, de fa 88 anys.
De primer van explicar uns fets que a casa ja havien viscut la meva àvia, vídua, i els seus tres fills d’11, 6 i 3 anys. El barri madrileny de Salamanca mai no va ser bombardejat per l’aviació rebel ni per la republicana, perquè hi vivien els futurs dirigents d’Espanya, els fills de les classes més benestants que havien promogut l’aixecament i en rebien la deguda protecció militar i eclesial: els fills anaven a escoles religioses de renom, d’on van sortir generacions de pilaristes. Per això la gent sense res més important a fer que sobreviure es desplaçava dels barris populars cap al protegit, portant-hi la cabra que els donava llet perquè s’alimentés amb les plantes dels jardins privats que hi havia. Els jardiners els feien fora, però eren tants i tan necessitats que els amenaçats de mort no marxaven gaire lluny, i eren com una plaga de llagosta. La meva àvia i els seus fills hi tornaven, i anaven plegats a tot arreu perquè, si els queia una bomba, no deixés ningú viu.
A la guerra —com abans, a la pau, i com després, a la postguerra— hi ha barraques i palaus. Puc donar-ne fe.
Després, i a partir de cartes escrites per alumnes dels instituts Milà i Fontanals i del Lluís Vives, ens han traslladat la vivència d’aquella amenaça i mort sobrevingudes.
“No entenia per què de sobte, a mitjanit, em treien del llit i em duien embolicada amb una manta, fins a un solar molt gran que hi havia a prop de casa. O anàvem a l’estació del metro. Allí hi havia altres nens com jo, però no podíem jugar perquè ens feien estar ben quiets al costat de tota la família. Els grans s’estaven a l’andana, asseguts o estirats sobre matalassos.
Malgrat tot, hi havia una cosa bona: a l’hivern, al metro, s’hi estava més calentó que a casa.”
Carta d’un alumne de l’Institut Milà i Fontanals.
La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela pel demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
. . . . . .
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila
de la vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
“I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. Si a la nit hi havia alerta i les sirenes ens despertaven, no dèiem res, ens quedàvem quiets només escoltant, i quan tocaven la sirena d’acabament, si podíem, dormíem. Però jo no sabia mai si estàvem adormits perquè callàvem sempre.”
Testimoni d’una mare.
Aquests són testimonis reals de nens i adults de debò, d’ara fa 88 anys. Alguns encara hi són, avis dels nets d’un avui que vol recordar-los.
