Una de les millors coses que tenia la tardor, ara aquest luxe ja ha passat a segon pla, era l’olor de castanyes torrades que se sentia quan caminaves pels carrers de Barcelona, on hi havia les castanyeres, quan a la tardor feia més fred que ara, ficades en petites casetes de fusta i amb el fogó de coure les castanyes al davant. Al barri de Port teníem també la nostra castanyera quan arribava a la tardor, la que ens posava les castanyes en paperines fetes al moment amb paper de diari. El paper el tenia tallat de diferents mides i penjat en cordills al seu costat. I els anava arrancant segons la quantitat d’aquelles delícies que demanava el client. Les castanyes i els moniatos els venia per unitats. No puc recordar les que hi entraven dins la paperina d’una pesseta però eren boníssimes i escalfaven les mans, deixant els dits ben negres al pelar-les.
No sé si ho sabeu però un dels llocs on les castanyes son de més bona qualitat és a Galícia, justament d’on va arribar la castanyera de qui us parlo: La senyora Angeleta, que com deia Paco Candel era, junt amb ell, una de les institucions del barri.
L’Angeleta va néixer l’any 1907 a Ourense (Galicia) i va arribar a la Marina a l’edat de 18 anys a viure a les Cases Barates, com molts dels immigrants d’abans de la guerra. Amb el Sebastià Ferrer, el seu home, que era de Sants, van viure un temps en un petit barri que hi havia a Montjuïc i que va ser el lloc on l’any 1928 es va crear la “Societat Coral La Joia de Montjuïc”, en honor al nom del bar on el homes es trobaven a cantar, un d’ells, el marit de l’Angeleta. Després, van anar a viure a Port on van néixer els seus dos fills, la Mari i en Josep Maria.
L’Angeleta explicava que per fer venir el seu marit del camp de concentració de Tarragona, després de fer tarees domèstiques en algunes cases, amb els diners que guanyava, comprava caramels i els venia a la Rambla. Deia que com a reclam cridava, “señorito, caramelos de café con Leche, que son de Logrono, señorito” Els caramels eren de la marca El avión. En la postguerra com moltes dones, va haver d’ajudar a mantenir l’hogar i l’any 1940, a la carreterea de Port va muntar un mostrador per vendre turrons a trocitos perquè el preu fos accessible i tota mena de xuxeries.
El record que en tinc d’ella, a part de durant l’època de les castanyes, és dins el quiosc, a la porta de casa seva on les meves amigues i jo, que tot i estirar-nos per veure-ho millor, amb prou feines arribàvem al taulell amb el nas. I just darrere el vidre, hi havia els pals de regalèssia, els cilindres de sidral Bragulat, les xufes remullades a punt de menjar o també cigrons torrats i cacauets; les barretes de pega-dolça de diferents mides i els xiclets Bazooka ( no sé si s’escrivia així ), que no t’hi cabien a la boca!!! de tant grossos com eren. La resta del que hi havia allà dins, penjat del sostre, les parets i darrera, en els prestatges, eren coses meravelloses de sabors, colors i olors extraordinaris per a la quitxalla del barri.
Però la història i les llepolies de la Senyora Angeleta van tenir l’inici l’any 1941, quan va decidir de posar-se davant la porta del camp del Iberia amb una taula feta amb unes fustes on hi posava a la venda trossets de torró i algunes llaminadures com ara confits, anissos i caramels. Imagino que en aquells anys ja devia portar els seu davantal, ben blanc i ben planxat, que després va anar canviant per uns d’altres colors. A l’estiu també oferia gelats i a la tardor, les castanyes junt amb moniatos i codonys que també coïa a la castanyera.
Després d’uns anys, finalment, va aconseguir instal·lar el seu negoci, dins una barraqueta, amb l’ajuda de la família, al costat de la porta de casa seva a Mare de Deu de Port, al número 108. Quan arribava la fred col·locava la castanyera al costat i ja va poder estar a cobert mentre cuinava castanyes. Anys més tard, l’ajuntament de Barcelona va fer un model de quiosc per a les castanyeres doncs tots havien de ser iguals, del color de la fusta i una part de color verd. Crec que encara, els que queden, son així.
Podem dir que l’Angeleta va ser una emprenedora, ella va crear el seu negoci i hi va ser al peu del canó fins i tot més enllà de la seva jubilació. Tenia una llibreta on hi tenia les anotacions de tots els encàrrecs i comandes fetes per la clientela i també on portava els números de les persones que hi tenien algun compte pendent. Un dia, el seu fill va observar que a la llista hi havia el nom de Maria repetit i seguit per una paraula clau:
- Maria la del Pepe
- Maria la Gorda
- Maria la Murciana
- Maria la del Pi.
En preguntar-li que era la Maria del Pi, l’Angeleta li va contestar que era la Maria del pijo, però com que era una paraulota no la volia escriure. Es veu que aquesta Maria, al poble d’on havia vingut, era una paraula que es repetia molt.
L’Angeleta parlava català sense accent gallec i tenia la veu una mica esquerdada, potser de tant intercanviar paraules amb la clientela, però també, ja podeu comptar, que moltes persones del barri s’hi apropaven per fer petar la xerrada, no només els nens a buscar les seves llaminadures. Tenia bona relació amb tothom, tant que un cop es va jubilar, encara anava a fer castanyes per encàrrec quan arribava la tardor; des del Centre Cívic de la Casa del Rellotge fins a la Bàscula i també els mestres de l’escola de Port la cridaven perquè anés a fer les castanyes per als nens. Sense oblidar les festes dels nens de la família.
No sé si com deia en Candel era una institució al barri però sí que era un personatge d’aquells anys en què ens anàvem fent grans. I no hi ha persona que parli del barri de Port, tant si hi ha viscut com si només hi ha fet estada, que no es recordi de l’Angeleta i el seu quiosc on s’hi podia trobar de tot. Podríem dir que era com la bossa de la Mari Poppins, on quan arribava la criatura sempre podia demanar la llaminadura que desitgés que estava segura que la hi trobaria.
Esther Pardo i Gimeno
Octubre 2021
