Seguim amb les entrevistes a grans esportistes del barri. Aquest cop li ha tocat a Carmen Dos Santos, jugadora d’hoquei herba del FC Barcelona.
Dos Santos té 24 anys i compagina el seu treball de professora de matemàtiques amb l’esport que més li agrada, l’Hoquei Herba. Va començar només amb 8 anys a practicar aquest esport, i sempre al FC Barcelona.
Com va sorgir l’afició per aquest esport?
Quan jo era petita m’agradaven molt els esports i qualsevol em servia però just van venir a l’escola a fer una mostra d’hoquei i moltes companyes es van apuntar.
La meva mare treballava molt i no em podia portar però els pares de les meves amigues que vivien molt a prop li van dir que em portarien ells, per això vaig decidir apuntar-me.
Al principi ma mare no volia perquè deia que era un esport una mica perillós i just el primer dia em van donar a la boca. I ja vaig seguir fins ara.
Quina és la teva millor meta que has aconseguit?
Al Barça sobretot en la part femenina sempre ha sigut una mica de subsistir a primera, això ha començat a canviar des de fa 2 anys. Aquest any ja estem per la meitat de la taula o així, donant-li més importància a la part femenina, ja que ens tenen una mica abandonades i pujar el nivell. En l’hoquei sala, la nostra meta és arribar a la final i ser campiones o subcampiones d’Espanya.
I en l’àmbit personal, jo vaig estar vivint un any a Portugal d’Erasmus, vaig estar jugant allà i vam ser tricampiones, vam guanyar la copa que és com la copa del rei, d’hoquei herba i hoquei sala i també vaig guanyar el títol a la millor jugadora. Això sí que va ser l’etapa més important.
I pel que és aquí, jo sóc de davantera i l’objectiu és estar entre les millors de la lliga, l’any passat ho vaig aconseguir i aquest any seguim treballant per ser-ho.
Has estat convocada alguna vegada per la Selecció catalana?
Sí. Va ser quan era més petita, va estar molt bé, tot i que en ser més grans i jo tan acostumada a la familiaritat del meu club se’m va fer estrany. Llavors, és una experiència bona perquè el nivell era molt bo.
Què t’emportes de la temporada passada?
Sobretot la segona volta d’hoquei herba que ens va permetre pujar moltes posicions i també que te’n portes molt bones amistats.
En quina categoria estàs i com et sents en ella?
Estic a la primera divisió femenina i em sento molt bé perquè em considero una persona molt competitiva i per exemple algun cop he anat a entrenar a segona i el ritme de la competició és molt més lent i jo sempre aspiro al màxim.
Com és estar en un grup tan gran com el Barça?
Per una part molt bé perquè et sents una mica especial amb el tema de la roba per exemple, el nostre campionat és nacional i fem viatges per jugar, per tant, sempre anem vestides del Barça. La gent ens para i ens pregunta; és una cosa que ens agrada.
Tot i que penso que la nostra secció, igual que totes les amateurs, estem una mica de banda. És veritat que ens paguen els viatges, ens faciliten més o menys el que necessitem, però a vegades estem una mica abandonades respecte als professionals.
Prefereixes l’entrenament en equip o individual?
Jo prefereixo el d’equip perquè tens la motivació de les companyes, per exemple si tens un mal dia, quan et surt tot malament i al revés quan et surt tot bé et motiven encara més. Tot i que m’agrada l’individual per millorar fer-me jo mateixa.
Com és compaginar els estudis amb els entrenaments? Se’t fa difícil?
Algun cop sí, sobretot compaginar estudis, treball i hoquei, això sí que era massa, gairebé impossible, vaig acabar bastant malament.
Però jo crec que si vols temps, el tens i a vegades el perdem en moltes coses, per exemple avui en dia amb els mòbils.
Abans quan només entrenàvem no era això el que passava, però teníem exàmens, treballs i era complicat perquè pensaves “vaig a entrenar o no”. Però poques vegades he deixat d’anar per estudis o per treball, perquè he considerat que era important anar a entrenar.
La família t’ha ajudat en aquest pas de ser esportista professional?
La meva família sí, sempre ha estat, sobretot els meus pares. Potser en el que no he tingut tant de suport en el tema que si algun cop he volgut canviar d’equip o si m’havien de portar en cotxe, això ja era més impossible, no crec que sigui perquè no m’han recolzat sinó que no han pogut. I això també ha sigut la meva decisió de quedar-me al FC Barcelona i tampoc m’ho plantejo ara.
Com va ser quan li vas dir a la família que volies ser esportista professional?
El que et deia, vaig començar de molt petita i quan vaig fer el pas de juvenil a sènior, sí que vaig explicar-li a la meva família que tot canviaria una mica, que no jugaria només aquí sinó també a escala nacional i ho van acceptar molt bé encara que fos menor d’edat sabien que anàvem amb els entrenadors, que les companyes eren més grans, i per tant que hi havia un ambient responsable.
I ara amb la feina que tens com a professora i jugant a hoquei se’t fa difícil compaginar-ho?
La veritat que no perquè surto a les 14:30 que és quan acaba l’institut, sí que és veritat que els professors hem de preparar moltes classes, exàmens, corregir i això treu molt de temps de les tardes, però sempre aconsegueix-ho fer-ho abans de marxar a entrenar.
Potser ara és una mica més complicat perquè quan acabo entreno vaig corrent per dutxar-me, sopar… i no anar-me tan tard a dormir perquè he de matinar l’endemà. Com fa molt poc que sóc professora estic també fent cursos i segueixo estudiant i això a vegades fa que arribi una mica tard, però ja està.
