Yohany Limpias Ayala
Política? Ser fidel a la classe treballadora i a la fe en Crist. Després de trenta-tres anys a la Marina, dotze anys abans a la parròquia de Santa Engràcia a Nou Barris, i entremig molta més tasca, Josep Hortet es jubila de rector per a compartir amb altres companys de formació i també de ministeri una nova etapa. “Vull ser-hi un bon company”, diu mentre m’explica que intentarà la coherència de sentir, viure i fer comunitat com ha après i practicat amb molta més gent.
Perquè està convençut que malgrat que tot ha canviat, l’essencial es manté: la comunitat roman en el centre i viure-la té validesa avui i demà com sempre l’ha tinguda. Acomiadat el 25 de gener en una càlida i desbordant cerimònia a Sant Bartomeu, ha agraït i encoratjat tothom a fer-nos costat i no perdre l’esperança. Que ens caldrà!
-D’on ve Josep?
Començo a la parròquia de Santa Engràcia de Nou Barris. Hi vaig estar dotze anys després d’ordenar-me com a capellà i en tornar de Roma, on havia fet dret canònic i ciències socials arran d’un conveni entre el bisbe de Barcelona i mossèn Manel i Moixí, jutge del Tribunal de la Rota Romana, qui demanava un aprenent perquè li fes de secretari a canvi de pagar-li els estudis. Llavors hi havia l’Alegria (José María Díez-Alegria, jesuïta asturià, gran teòleg i professor universitari expulsat del clergat per defensar una església més humanista i al costat dels obrers, en la línia de Marx, i carregar contra la cúria vaticana). Vaig ser un privilegiat, era l’època del Concili Vaticà Segon i recordo haver pogut participar a la inauguració, l’11 d’octubre del 1962.
-Què el motiva a fer-se rector?
Des de jove tenia una certa vocació sociològica. Ho vaig mamar des de petit perquè els meus pares participaven molt a la parròquia, i ja d’adolescent, buscant el sentit de la vida, començo a fer el meu propi camí. En aquell temps al barri tothom treballava o a Fabra i Coats o la Hispano Suïssa, i els meus companys d’edat venien en massa a la meva parròquia de la Sagrera quan acabaven com a aprenents. Jo havia sentit “un aprenent, val més que tot l’or del món”. I volia ser al costat d’ells i no allunyar-me de la meva classe social, els obrers. Reflexionant-hi vaig entendre la fe com un servei cap als treballadors i decideixo entrar al seminari.
-La posició oficial de l’església era més aviat la contrària, al bàndol franquista. Com ho fèieu?
La feina consistia a fer servir els privilegis que tenia l’església pel Concordat, en favor dels obrers. Miràvem de fer-los costat. Els facilitàvem llocs per a les seves reunions dins les esglésies, interveníem amb rangs més alts quan venia la policia i impedíem que se’ls emportessin. Teníem una gran relació amb les entitats i les associacions veïnals. Recordo que quan va morir Franco jo ja estava a Santa Engràcia i els de l’Associació de veïns van venir a portar-me tots els arxius perquè els guardés, per por que vinguessin a buscar-los per fitxar la gent o cremar informació. Una època vaig ser al bisbat i atenia tot el Besòs, Poble Nou, Nou Barris, la Sagrera, Sant Andreu… i la feina es va multiplicar perquè les esglésies en barris de treballadors sempre han tingut una sensibilitat més pròxima a la gent del barri i en defensa de la dignitat humana.
-Com arriba a la Marina i per què?
Sentia que després del Concili l’Església s’havia aproximat més al poble, però el papat de Joan Pau II va ser dur pel retrocés. Llavors vaig tenir un any i mig sabàtic i em plantejava abandonar el ministeri pensant que era més útil en algun ofici o militant en algun sindicat. A banda, se’m sumen problemes personals. Finalment, torno i em requereixen a la Marina, llavors cap aquí.
-Com li ha tractat la Marina?
Arribo el setembre de 1989, ara fa 33 anys. La gent aquí es coneixia molt perquè la migració ja havia arrelat i llavors començava una dignificació de la zona per la proximitat de les olimpíades. És un barri en el qual no et pots avorrir mai perquè tot es mou molt de pressa, això és una dinàmica que l’has d’agrair a la vida. Trobo a faltar la gent de 40 i 50 anys compromesa i més consensos de barri. He sabut que igual que a Santa Engràcia aquí s’havia fet molta tasca de lluita i reivindicació fins a aconseguir que els primers governs democràtics s’acostin una mica més als barris i atenguin les seves demandes. L’esperit de participació i entesa, fins i tot entre grups polítics diferents era important i se’ls ha de reconèixer una bona part de la feina ben feta.
-Ara sembla que costa més entendre’ns entre tots.
Hem de tenir una pràctica d’entesa de tota mena, cultural, política i també religiosa, viure l’ecumenisme. El treball concret val la pena, jo estic ben content de com la gent jove ha estat capaç de treballar i entendre’s per aixecar la Fundació Mans a les Mans. Inicialment, amb el Lucio (company seu) vam picar molta pedra. Ja hi ha hagut tres relleus i va bé… això ens dona esperança.
-Ja gairebé no queden obrers, ara tots volem ser classe mitjana.
Sí, però tot i tenir estudis universitaris no viuen a Bona Nova ni a cap barri adinerat, viuen aquí, als nostres barris i els seus pares i familiars són veïns nostres. Per tant, culturalment som classe treballadora. La nostra cultura no és l’acumulació perquè sí, si tens riqueses les has d’utilitzar per al bé comú, pel teu benestar també, evidentment, però no només. Hem de procurar aportar socialment en la mesura que puguem i és evident que qui més té pot aportar més.
-I què li diu que molts treballadors defensin els baixos impostos dels més rics i l’auge de l’extrema dreta?
Pels que naveguem en aquesta qüestió sempre se’ns trenquen els esquemes. A vegades en barris d’obrers es pensa d’una manera més conservadora perquè socialment enaltim els títols i les riqueses. Ara bé, sovint passa que el debat en qüestió no s’entén ben bé i quan s’explica amb detall i la gent ho acaba entenent llavors ja no té tan clar el suport a qualsevol qüestió que, per sentit comú, li va en contra. Llavors has de tenir molta paciència.
M’escandalitza l’extrema dreta a Itàlia, reflexiono que potser l’esquerra ha de saber estar molt més al costat i en contacte amb la gent. Perquè el nostre, si no és cultural no pot ser. Perquè si només és política, aquesta no sempre hi cap. Han de baixar dels discursos a dir, fer i atendre coses concretes. En la política es fan moltes reunions, però potser s’haurien de fer amb la gent.
-Doni exemples de coses concretes.
S’ha de donar més informació, invertir molt més en cultura, tenir presència i proximitat amb la gent. Encara recordo que estant a la Sagrera un dia li vaig trucar a Jordi Pujol, que el coneixia de l’època de la clandestinitat per demanar-li que vingués a veure i escoltar el barri. I sí, cada any venia, escoltava, fèiem reunions, trucava, preguntava, indicava i moltes coses es resolien. Ens hem de saber entendre i resoldre qüestions concretes del dia a dia de les persones. La societat l’hem de fer una mica entre tots.
-Parlem de l’Església, se li acumula la feina.
Hi ha molta gent que des d’una mirada humanista vol fer-ho bé. No m’importa tant que el cristianisme sigui més petit si contribueix a universalitzar valors compartits, cal una Església molt més acollidora i humanista. Dit això, l’Església és molt més que el que surt en les notícies. Hi ha una feina de base amb sensibilitat social i amb xarxes i connexions petites però importants. Jo procuro que tothom que ve a la parròquia marxi confortat, amb esperança i sense odi cap a ningú. Però per mi també està clar que calen canvis, el debat sobre el matrimoni dels clergues n’és un exemple.
-Creu que arribarà?
El papa Francesc està intentant fer canvis, però hi ha molts grups a l’Església que prioritzen el seu interès als valors cristians.
-Deixi un missatge per a la gent que sent por davant el context difícil que tenim.
Sobretot cal no deixar-nos aclaparar perquè ara sembla que tot sigui dolent, però només cal veure com està la resta del món, Àfrica per exemple, penso que hem de tenir un realisme esperançat. No podem ser ingenus, però hem de fer l’esforç de no perdre l’esperança i contribuir tots a fer una societat millor des de les nostres accions quotidianes.
