Carlos Prieto Gómez (Barcelona, 1975)
Divorciat, però ara amb parella. Ateu, militant socialista i llicenciat en pedagogia.
És funcionari de la Diputació de Barcelona, secretari d’organització del PSC de Catalunya i des del 2019 també Subdelegat del govern espanyol a Barcelona.
És curiós conèixer les màquines per dins. I entre les més fascinants estan les màquines que conformen les organitzacions humanes, un encaix curós de tasques, funcions i caràcters agrupats en torno a objectius compartits. Entendre-les comporta observar-les i estudiar-les, però també i sobretot ser-hi dins. Sovint fan possible fites col·lectives però també poden convertir-se en trituradores d’il·lusions i persones.
Com ser eficaços sense perdre la filosofia pel mig? Partits polítics, empreses i institucions comparteixen aquest repte. Aprofitem la visita d’en Carlos al programa “Sintonia amb els barris” de La Marina FM perquè ens deixi veure ni que sigui una mica, què i qui hi ha darrere el teló de la màquina on és ell, el PSC.
En xerrar-hi, amb ell, em reafirmo: els polítics ni son tan bons per enaltir-los ni tan dolents com volem creure per fer fora la quota de responsabilitat pròpia. Sovint són com qualsevol de nosaltres, gent que ho intenta i a vegades té èxit i a vegades fracassa, però que hi creu i s’hi esforça.
Qui es vostè i a què es dedica?
La meva passió sempre ha estat la política municipal. A més de la responsabilitat com a Subdelegat, des de fa 7 anys també soc Secretari d’Organització i d’Acció Política i Electoral del PSC de Barcelona i també a l’executiva del PSC que lidera Salvador Illa.
Com arriba on és ara? D’on ve?
Jo provinc del sindicalisme estudiantil, de la JEC, allà vaig començar a fer política perquè el sindicalisme també és política. Milito al PSC des de l’any 1998. En aquella època la militància estudiantil tenia cert protagonisme i al partit això es reconeix. Vaig ser coordinador de política municipal en dues etapes, durant 12 anys. Al 2001 m’encarreguen el Departament de comunicació i elecció del PSC i la Secretaria d’Acció Política i Electoral que portava Miquel Iceta.
Té trajectòria en la militància, li ve de família?
En totes les famílies se’n parla de política, ni que sigui al gairó, però els meus pares no militaven en cap partit i, de fet, votaven diferent segon cada elecció. Va ser una decisió absolutament personal, per norma no em deixo influenciar, mai.
El pare era metal·lista i la mare, empleada de la llar, treballava fent neteja. Em van inculcar el valor de la feina. Per cada cosa que volia a la vida havia de treballar molt, i reconec que tot el que tinc, molt o poc, és fruit de la feina i l’esforç constant.
Ha estudiat pedagogia, d’on li ve la vocació?
Volia ensenyar a les presons, ja a la universitat triava optatives orientades a la formació terapèutica. Pensava que la política penitenciària tenia un punt d’ancoratge tant d’adults com dels menors. Soc un convençut que tothom té dret a una segona oportunitat. I fins i tot una tercera. Fa alguns anys en l’àmbit penitenciari tot estava orientat cap a un àmbit punitiu. I no pas a la rehabilitació… em semblava motivador ajudar persones que la majoria de la societat no ho faria, ni tan sols podent. Aquelles persones necessitaven algú que els hi cregués i intentés fer-los costat. Sobretot als centres d’educació de menors.
Avui tots els centres han canviat moltíssim.
Expliqui’ns la seva feina en l’organització política? Què hi fa?
La gestió econòmica, el personal propi i els comptes.
I com estan els comptes del PSC?
Molt millor de quan vaig entrar, i no diré més.
Hi haurà una bona campanya, llavors?
Molt millor que la del 2015, que no teníem gaires diners.
Volem tenir converses franques i que la gent ens digui la seva, sigui quina sigui la seva opinió.
Què més fa?
Coordino i dirigeixo les campanyes electorals. Faig la tasca de cuidar els nostres afiliats, de tenir les organitzacions vives, que facin activitats. Atenem la vessant de mobilització i d’estar allà on la ciutat es mou i vibra.
És el PSC un partit que vibra?
Ha tingut un gran canvi, hem passat moment difícils on les notícies giraven entorn de qui marxava del partit. Hem tingut fugues cap a Ciutadans, després cap al sobiranisme i vam quedar molt tocats. Però ara hem tornat a recuperar l’orgull de sentir-nos socialistes. I amb un gran projecte per presentar-nos a la ciutat de Barcelona, pensem sincerament que un alcalde socialista seria la millor opció.
Què és el més fàcil de tot el que fa?
Suposo que ha estat el fet de redreçar els comptes. Havíem perdut molta representativitat i això implica també perdre ingressos. La campanya del 2019 ens vam sentir molt bé, vam doblar els resultats quan tothom ens donava per morts, però mai ho estem.
I el més difícil que a hagut d’afrontar?
Haver d’encaixar la derrota del 2015. No vam poder retenir companys que treballaven amb nosaltres de feia molt de temps, i això va ser molt dur.
Diuen que als partits polítics les batalles més fortes són entre els companys. Què ha après vostè?
En qualsevol organització on hi ha persones pot haver-hi tensió. Al PSC hi ha molta companyonia. Jo he tingut moltes més lluites i baralles en l’àmbit de l’associació estudiantil que al PSC. Com tot, un microclima és tenir persones de tota mena i cadascú avalua si una persona li fa més el pes o no. Ara el PSC és una balsa d’oli en aquest sentit.
Tornaria a repetir l’experiència que té en política?
Aprens més dels fracassos que dels èxits. He pres decisions en els moments que considerava que les havia de prendre. I tots els cops que m’he donat m’han servit per aprendre. Com puc penedir-me de res que m’ha fet créixer i tenir més experiència?
Parli’ns dels seus fracassos.
Vaig trigar en pair els resultats de les eleccions municipals del 2015. Però els companys em va aplaudir i em va donar molts ànims. Sabíem que havíem viscut un moment històric i que ens hi havíem enfrontat com havíem pogut, però les circumstancies socials i polítiques eren les que eren.
La gent se’n malfia de la política, quin és el desafiament pels que hi sou?
Arribar al conjunt de la ciutadania. No utilitzo eslògans, però evidentment som un govern progressista i tenim el focus en els i les treballadores.
Pedro Sánchez té tirada, però a Barcelona el PSC no acaba d’aparèixer, i això malgrat el desgast dels comuns….
No hi estic d’acord, perquè si algú entén d’enquestes veuran que hi ha un triple empat.
La ultradreta roman com una amenaça, quina reflexió fa al respecte?
Vendre solucions fàcils a problemes complexos és enganyar, mai es de fiar algú que ofereix una formula màgica que no existeix. Tenim el desafiament d’estar presents i ser útils, així la ultradreta no té cabuda.
Si hagués de triar algun altra ofici alternatiu al que fa, quin escolliria ara mateix?
Tornaria a fer de pedagog, m’agradaria fer plans de formació pels ens locals perquè puguin fer millor la seva feina a prop del ciutadà.
On es veu d’aquí uns anys?
No tinc per costum calcular el que faré d’aquí uns anys, però faré tasques polítiques mentre els meus companys em facin costat. Després tornaré a la militància de base. Sí que desitjo ser feliç: desitjo tenir certa tranquil·litat, temps lliure i fer el que em vingui de gust segons l’estat d’ànim que tingui aquell dia.
