Yohany L. Ayala
Entrevistem a Oliver García, veí de la Marina de 15 anys i estudiant de secundària. S’identifica com a ateu i d’esquerres. L’Oliver és un veí interessat per la política, reflexiu, carregat de projectes i idees de futur. Una mirada esperançada i esperançadora. Un record que la vida va d’això, de viure-la, gaudir-la i d’anar fent camí. Creu que amb sort i empenta podrem fer petjada, petita, però significativa per contribuir als que venen darrere nostre i no oblidar els que es vam precedir.
Conversem entre les seves rialles, però toquem temes profunds. I és que malgrat la seva curta edat és conscient que la fam i la misèria material en què vivia la major part d’aquest país dit Espanya no queda gaire lluny; encara viuen els avis i àvies que la van patir. Dècades després, la seva generació està preocupada perquè creuen que el progrés no els arribarà i busquen i reclamen altres mirades. La democràcia no ens ha igualat en oportunitats i en la recerca de referents, tornen a mirar el passat, volen entendre on som i com seguirem.
Amb 15 anys, què penses de la vida?
La incertesa pel futur em fa por. Amb tot el que està passant no sé si podré treballar del que vull, si podré viuré aquí o allà… és una cosa que em genera dubtes i neguits. Vull estudiar antropologia, però és una carrera amb poca sortida i gairebé sempre acabes de professor, o bé d’investigador.
Què penses de la política?
Els grans partits no satisfan els meus interessos, tinc un pensament proper al comunisme, encara que sembli radical, però per això m’aproximo més a Sumar i al PSOE, i estic molt lluny de PP i VOX.
Molts jovenets s’apropen a l’extrema dreta ara…
Al meu institut, i en general a tots els espais que comparteixo amb gent de la meva edat, soc conscient d’un gran auge de les dretes i les extremes dretes. I és una cosa que em preocupa; hi ha molta gent de la meva edat que pensa igual que fa 50, 60 o 100 anys…
Per exemple en quins temes?
Es qüestiona el feminisme i hi ha negacionisme de la violència de gènere, sovint es diu que el col·lectiu LGTBI no mereix cap tipus de drets, que som uns malalts… Tinc amics i amigues racialitzades i moltes persones, sobretot les del meu col·lectiu transsexual, ens sentim insegures.
S’intenta arribar als joves per les xarxes socials.
Tots els partits polítics s’han ficat a les xarxes socials per arribar als més joves, i crec que és una bona estratègia. Ara, uns ho fan millor que altres i el que més arriba als joves és VOX, i ho fa amb fal·làcies i mentides, o dient una veritat tergiversada perquè sembli que qui ho diu té la raó.
Aleshores, com vius les xarxes socials tu?
Has de saber utilitzar-les, perquè de la mateixa manera que són un entreteniment, poden resultar perilloses. Publiquis el que publiquis, malgrat que ho eliminis, es queda allà enregistrat. També estan els scammers o estafadors que roben dades personals. I finalment, hem de ser curosos amb els comentaris que fem a qualsevol persona i també als famosos, ja que la crítica destructiva i els insults afecten tothom.
Sent del col·lectiu trans, com vius l’auge de l’extrema dreta?
Em sembla que creen odi. Derogar la llei trans o prohibir banderes LGTBI és fastigós. Em fa por el que està passant en alguns municipis o comunitats autònomes on han entrat al govern. Les restriccions de llibertats han començat des del minut zero. I allò de prohibir manifestacions… quan prohibeixes la llibertat d’expressió comença el control d’una societat. Per sort no han guanyat ara, però el que fan sembla el començament d’un sistema autoritari.
Com veus que al barri tinguem uns mitjans de comunicació de proximitat?
Demostra que la Marina no és de segona, que som importants; són un espai obert a tothom i a les diverses realitats que tenim. Hem de poder parlar amb llibertat i sobre allò que realment ens afecta. Són notícies que no apareixeran als grans mitjans de comunicació, però són les que ens afecten directament.
Què penses de la gent adulta?
He vist persones de la meva generació que tenen una mentalitat molt més tancada que la gent gran, però la gent adulta, a vegades, s’ha de deixar ensenyar pels més joves. Tinc la sensació que els costa aprendre’n perquè pensen que perden autoritat. Hi ha molts conceptes i temes nous. I podrien preguntar-nos, no saber-ne no és sinònim de debilitat, al contrari, demostra intel·ligència perquè en comptes de parlar d’alguna cosa que no saps, t’informes abans per poder opinar. No ha de fer por que la gent jove intercanviï coneixements amb els més grans.
Ara parla de la teva generació, els adolescents.
Distingeixo com dues bandes. Hi ha un bàndol més conservador i un altre que és tot el contrari, on soc jo mateix, amb una mentalitat molt més oberta, disposats a aprendre i a tenir un sistema igualitari. Són dues franges molt separades i fins i tot una mica radicals totes dues.
Com és la Marina per a un noi de la teva edat?
La Marina és casa meva, on em sento segur. De fet, sortir-ne em produeix angoixa. Estant aquí, sé que si em passés o em preocupés alguna cosa, els veïns o les veïnes, malgrat que no els conegués, m’ajudarien; tinc aquesta confiança, i això en una altra part de Barcelona o Catalunya no em passa perquè no controlo els llocs i la gent de l’entorn.
Si poguessis, què canviaries del barri?
(Rumia) Potser tres coses: els sorolls de la matinada, la gent ja podria ser més cívica; la brutícia als carrers i el poc respecte que alguns veïns amb gossos tenen per l’espai públic. Hem de cuidar el barri i els nostres veïns.
I que t’escoltin! Ara que encara som a l’estiu parlem d’oci. De quina música gaudeixes?
A casa escoltem rock i jo ara m’he endinsat al món del metal. També segueixo el pop i el rock alternatiu, música grunge i una mica d’indie.
I què llegeixes?
Novel·la romàntica, d’adolescents (riu avergonyit). Sempre era dels que deia que no m’agradava, però ara m’hi he enganxat. Estic llegint Rojo, Blanco y Sangre Azul, tracta sobre l’amor entre el fill d’una hipotètica presidenta dels Estats Units amb el príncep d’Anglaterra (ha ha ha).
Què et fa riure?
Tot el que sigui absurd. Ric molt de situacions surrealistes.
Finalment, què et fa sospirar, algun desig?
Desitjo tenir la confiança de fer tot el que vull fer. Soc molt desconfiat amb mi mateix. Molts cops sé el que vull i com fer-ho, però no tinc prou confiança. Vull tenir la força per fer tot el que vull sense importar com de difícil sigui!
